No et pregunto com et va perquè em consta que molt millor que a mi: ja saps de què et parlo, no dissimulis. Des de fa unes setmanes et veig fins a la sopa, i no pas perquè em passi el dia davant de la tele reveient el famós anunci, sinó perquè qui més qui menys t’esmenta en comentaris distesos de sobretaula, en converses d’ascensor i fins i tot en monòlegs televisius de matinada. Encara que vulgui, no et puc oblidar ―i això no és ni de lluny una declaració d’amor.

Hi ha qui t’escriu amb ka i qui et parteix el nom per la meitat, però sigui com sigui tothom s’atreveix a pronunciar-te, encara que no entenguin per què un antic presentador de telenotícies que després va fer els deserts amb la càmera en mà ara segui en una butaca enmig d’un camp (de golf?) a llegir (Les veus del Pamano? ―per cert, a veure quan triguen a reeditar-les amb el tros d’home d’en Roger Coma a la coberta, ehem, aquí ho deixo―) mentre un altre senyor intenta fer un anunci sense aconseguir que ningú recordi de què va l’oferta que l’ha fet travessar el camp de golf amb un vestit del Corte Inglés i acabar abraçant el periodista que feia temps que no sortia a la tele perquè es veu que no sap què té la paraula gratis (doncs quina mè de periodista estàs fet, xato; ara entenc que faci tant de temps que no et vegem a la petita pantalla).

T’escric perquè estic a punt de començar una campanya per Internet (re de teles, rei, la xarxa és molt més efectiva, ja ho veuràs quan t’hagi passat la mà per la cara ―tot i que jo no tinc mà i tu no tens cara―) per robar-te l’injust prestigi que atresores des de fa unes setmanes, prestigi que ens havíem de repartir a mitges, segons resava el contracte, i d’amagat d’en Gratis (el nostre etern rival), recordes?

Tu has començat la guerra i jo l’acabaré, ja t’ho dic ara. A poc a poc t’aniré guanyant terreny i al final no tindràs ni un bri d’herba d’aquell coi de camp de golf o del que sigui on caure mort. Ningú no se’n recordarà de tu, ni a les cafeteries, ni als ascensors ni als platós de televisió. El teu nom s’esborrarà de les ments de la gent: «Puquimuqui?», «Piquimiqui?», «Pumiqui?», dubtaran davant de les lletres de neó que em resaran. Temps al temps.

I quan arribi aquest dia, espero que el senyor periodista hagi acabat de llegir el totxo que tenia entre mans (si no és que n’ha vist la sèrie de televisió i després n’ha abandonat la lectura), deixi el camp de golf i el senyor que l’abraçava i faci un segon anunci per aclarir, primer, per què punyetes va acceptar l’oferta d’aparèixer en un espot a aquestes alçades de la seva vida i, segon, per compartir pla amb mi, que seré l’estrella, amb camerino propi (evidentment, amb un rètol a la porta amb el meu nom), i també el centre de l’eslògan d’una campanya que marcarà un abans i un després (sempre havia volgut dir això!, com si hi hagués res que no marqués un abans i un després…) en la història de la publicitat. Ja ho veuràs des del teu bri d’herba, Puqui (et puc dir Puqui, oi?, és perquè et vagis fent a la idea que se t’escurçarà el nom ben aviat; de res).

El teu exsoci, Sèmfimer.

A la sala d’espera del doctor Desesper hi ha corrents d’aire: provenen dels morrets cansats dels seus pacients que, ves per on, s’impacienten. La secretària repeteix una vegada i una altra el mantra «mitja horeta llarga» i segueix mossegant-se les ungles amb els colzes recolzats sobre els historials.

El telèfon sona, futurs malalts que també perdran la paciència entre aquestes quatre parets esquitxades de quadres que de ben segur que van pintar els que van esperar abans que nosaltres i van tenir la sort de portar llenç, paleta i pinzell a la bossa, per si de cas.

Les visites entren amb comptagotes: el doctor Desesper s’ho pren amb calma, escriu les receptes amb una cal·ligrafia impol·luta, actualitza l’historial teclejant amb un sol dit i quan et pren la tensió compta ell mateix les pulsacions durant un minut que s’eternitza perquè el braçalet inflat del tensiòmetre et fa l’efecte que t’està començant a gangrenar el braç.

A la sala d’espera del doctor Desesper els rellotges es gasten de tant que són mirats, les revistes del cor del mes passat ja han estat apreses de memòria i els mòbils entren en calor entre els dits resuats i inquiets dels seus propietaris. La diferència horària entre les Canàries i la península és una minúcia comparada amb la que hi ha entre l’hora donada i la que finalment és quan entres a la consulta del metge.

El telèfon continua sonant i la secretària segueix donant hora per al mateix dia, mentre els pacients paren l’orella, calculen i saben que tots els que ara truquen aviat passaran pel mateix viacrucis temporal que ells. I això, quina mala sang, els consola.

Les visites surten alliberades: mitja horeta llarga després fugen de la consulta no sense abans passar pel mostrador a tornar a demanar hora i sentir que encara en donen per al mateix dia que quan estaven asseguts a la sala.

A la sala d’espera del doctor Desesper hi ha inscripcions als respatllers de les cadires: «Aquí vaig esperar perquè em diagnostiquessin una hèrnia de hiatus»; «La gastroscòpia te la faré jo amb el meu rellotge de polsera, metge de fireta»; «He hagut d’anul·lar dues reunions i una sessió de massatge per culpa de la teva agenda mal organitzada»; «He trobat a faltar caplletres gòtiques a la recepta, doctoret d’estar per casa», etcètera. Tenen una doble funció: qui les escriu es desfoga, qui les llegeix es distreu. La secretària les repassa un cop per setmana perquè no s’esborrin, i el doctor se les llegeix sense entendre a qui van adreçades abans d’anar-se’n cap a casa caminant xino-xano, encara que siguin tres quarts de quinze i sàpiga que sa mare el renyarà perquè mira quina hora és i el lluç fred no val res…

Abans que arribéssiu, desconeixia que els biberons podien tenir afluents que llisquen per colls diminuts i taquen pijames de cent per cent cotó. Tampoc no sabia que existien els detergents hipoal·lergènics, que serveixen per complicar-te encara més la vida a l’hora de fer la bugada i fer-te sentir culpable si te’ls saltes a la torera. I he descobert que es pot somriure i pronunciar bones paraules tot i haver dormit no més de tres hores seguides, i que el pitjor dels bessons no és que els dos plorin alhora, sinó que plorin un rere l’altre, fent fora de casa per sempre el «silenci»* de fa gairebé un mes.

També m’he adonat que hi ha colors que tenen vedada l’entrada al meravellós (?) món de la roba de nadó i altres que hi tenen un protagonisme exagerat i poc merescut (si els nadons són roses, per què els hem de vestir d’aquest color?). I sóc conscient de la importància de fer un rot a temps (t’estalvies una futura glopada amb canvi de llençols incorporat), de què representa que passa dins dels bolquers quan estireu massa les cames i us poseu vermelles com un perdigot i de quantes menes de plors teniu registrades al vostre repertori.

He notat el canvi de ser dos a ser quatre perquè cada dia visito el contenidor (sí, senyor Hereu, ja llencem els bolquers a la R de rebuig, casa nostra ja sembla una central de gestió de residus, gràcies per complicar-nos una mica més la vida!?), perquè els de la farmàcia ja em coneixen la vida i miracles i em pregunten sempre per vosaltres si no veniu amb mi i perquè quan passegem pel carrer els ulls dels estranys sembla que se us vulguin aprendre de memòria de tant que us miren (i jo m’he tornat invisible).

Gràcies a vosaltres, a més, el telèfon sona més que mai, les visites em farceixen l’agenda i l’ànim i per fi ja no sóc jo qui ha de baixar de la vorera per deixar passar la gent que té pressa. M’heu buidat el cap de preocupacions sense substància i els problemes s’encongeixen quan me’ls miro després de veure-us. Peso menys que mai, no sempre vaig pentinada i de vegades m’oblido de la crema de la cara o del perfum, però em continuo mirant el reflex als aparadors i m’agrada el que hi veig.

Des que heu arribat, em distrec plegant roba de la talla zero, arremangant mànigues lil·liputenques i posant mitjons on només hi caben dos dits. Les meves mans fan la vostra olor, sempre duc una taca blanquinosa en algun racó de la samarreta i els dits a punt de fer pinça per posar-vos el xumet que heu perdut a dos centímetres de la boca.

Els vostres moviments maldestres són la millor coreografia que he vist mai i els vostres ulls oberts un xut d’energia que em col·loca fins a espolsar-me del tot l’enyor cada cop més difuminat dels dies en què a casa no hi havia bressols i el despertador era qui ens treia del llit en una hora en què ja entrava una mica de llum per la finestra.

I tot i que juntes encara no peseu més de sis quilos, jo ompliria el vostre pes en fulls parlant de vosaltres fins a fer-me pesada.

*Seguim vivint al Raval, així que la paraula silenci continua demanant cometes.

El senyor Còlic és un fill de sa mare, això que et quedi clar. Hi ha gent que ve a aquest món amb l’única missió de fer la guitza i ell n’és un. Se’t presenta al vespre, quan tocaria endormiscar-se amb l’olor del pijama net, i et porta fins a la mitjanit entre plors, gemecs i crits.

I jo ja li he posat cara. Té els ulls plens de venetes vermelles, perquè no dorm mai i és un sac de nervis, i unes ninetes petites que són incapaces de veure la vida que hi ha als teus ulls. Té un nas llarg però sense olfacte, i uns pèls gruixuts li surten dels narius i li priven de sentir l’aroma de la teva pell. Les orelles les té escarransides i sortides, i no sent el dolç ritme del teu respirar quan dorms. I en comptes de boca, una ratlla recta i inexpressiva, sense uns llavis que puguin omplir-te de petons. El senyor Còlic no et veu ni et sent ni t’olora ni et pot petonejar, per això opta per fer-te la punyeta cada vespre, si no, no s’explica.

Te’m recargoles als braços, sota els seus efectes, i jo li torno a posar aquella, aquella cara, i mentalment li escupo al bell mig, mentre a tu et bressolo amb l’esperança de calmar-te. Et poses vermella, plores en silenci i amb la boca oberta de bat a bat, empenys amb els peus contra els meus palmells, obres els ulls amb incredulitat, i jo només puc donar-te escalfor i paraules que desitjo balsàmiques, i confiar que el temps m’ajudi a fer fora aquest indesitjable.

Al senyor Còlic no el bressolaven de petit, va créixer sol i a empentes i per això ara es dedica a importunar els més indefensos amb dolors infernals que no porten enlloc. Però tinc melissa, tinc fonoll, tinc grànuls homeopàtics, tinc braços, escalfor, paciència i ganes de fer-te feliç, i contra tot això, el meu arsenal anticòlics particular, ell no hi té res a fer. Juntes l’aviarem fora, lluny del nostre cau, aquest fill de sa mare.

A aquestes hores ja fa una setmana que vaig ser mare. Escric ser mare i estic segura que no entenc ni el deu per cent del que significa ser-ho, però el poc que n’he comprès durant aquests set dies ja em fa veure que no hi ha res que s’hi pugui igualar, ja ho tinc clar.

No estic parlant d’instints maternals ni res per l’estil, perquè desconec si el tinc, o si el tenia ja, o si el tindré mai, com es detecta…, ni idea; em sona a reportatge del Félix Rodríguez de la Fuente, això de l’instint.

Jo només sé que des que he parit el cap i el cor s’han repartit les tasques d’una manera diferent de com ho feien fins ara, i el segon ha agafat més protagonisme, fins i tot diria que porta les regnes del meu ritme vital. I si això us sona cursi, tant me fot.

Tot just han estat set dies i la majoria els hem passat a la clínica, però ja se m’ha girat el món com un mitjó i tot i que en el fons sento que sóc la mateixa, també veig que estan sortint a flor de pell parts de mi que fins ara tenia amagades només per a mi i que ara mostro sense embuts perquè la prioritat és una altra i tot és tan transparent que no ho puc veure d’un altre color.

Haver tingut bessones també fa que tot plegat prengui unes dimensions que de vegades et fan sentir vulnerable fins a límits còsmics. De sobte, hi ha dues persones en miniatura que ho volen tot de tu i en tot moment, i tu no només els ho dónes sinó que hi afegeixes extres de collita pròpia i amb un somriure que et vesteix de cap a peus, per dins i per fora.

Hi ha moments que sortiria al balcó amb les dues nenes a coll i cridaria els seus noms als quatre vents. I n’hi ha que me les miro i em faig petita davant de la responsabilitat que amb la seva existència em penja perpètuament de l’esquena.

Aquest és un escrit fet gairebé a raig, una abocada de sensacions que necessito fer pública estrenant una faceta exhibicionista que espero saber controlar a mesura que el minso deu per cent que us deia al principi creixi alhora que les dues nenes que dormen a l’habitació del costat des d’on escric.

I no acabaré recomanant a tothom que porti criatures al món perquè això no es recomana, no és la pel·li del fill del Bowie ni l’últim disc de la Bebe, és el més gros.

Només una ratlleta de llum sota la porta de l’entrada, un pany que es tanca amb seguretat, unes passes descalces, una forquilla que bat un ou, una bossa de la brossa deixada al replà, cartes a la bústia, estossecs de matinada pel celobert, un cop de porta, una cadira que s’arrossega, les notícies de la tele massa altes, quatre crits, olor de refregit a l’hora de sopar, pudor de suat a l’ascensor, molles de pa a l’escala, roba estesa que goteja, una mà peluda que tanca el balcó, el trepant que forada just quan.

Només la batedora que fa maionesa, l’aspiradora un cop cada quinze dies, la rentadora que centrifuga amb tanta fúria que es desplaça uns centímetres, el gos que borda quan el deixen sol, el radiodespertador amb el plomet del Fuentes a quarts de nou, l’olor de tabac d’ell que fuma d’amagat al lavabo, el serial d’havent dinat amb el roncs de la migdiada d’ella de fons, el porticó de la finestra que peta quan fa vent, el telèfon que sona cada dia cap a l’hora de sopar, la mateixa decoració nadalenca al pom de la porta des de finals de novembre fins a mitjan gener.

El senyor i la senyora Nohisom no tenen cara, ni veu, només una col·lecció de rastres que s’acumulen a mesura que passa el temps i baixen la guàrdia deixant pistes de la seva existència. Però jo ja me’ls dibuixo amb mirada d’espiell, nas de talp i dents de ratolí, vestits sempre de gris de camuflatge urbà i dos ulls de recanvi al clatell.

Un dia vaig estar a punt de coincidir-hi a l’ascensor, però la porta se’m va tancar als nassos i només vaig poder veure els braços entrellaçats de dos vellets tremolosos amb la cara esborrada pels anys de no ser vistos.

Un altre dia eren a la parada de l’autobús de davant de casa, però van girar cua i van decidir fer el trajecte a peu abans que desvelar el misteri dels seus trets facials.

Si els truques a l’intèrfon, en el millor dels casos t’obren la porta sense dir ni piu, però el més probable és que ni despengin l’auricular per saber qui és, perquè no esperen mai ningú.

I el telèfon només els sona un cop al dia, cap a l’hora de sopar, i imagino que deu ser algun parent que es vol assegurar que encara no s’han difuminat del tot i tenen les mans prou dibuixades per despenjar i les cordes vocals prou definides per articular un «digui?» escarransit.

La ratlleta de llum sota la porta, la bossa de brossa al replà, la bústia que és plena de cartes al matí i buida al migdia, l’olor de refregit, el serial amb els roncs, la roba estesa, la mà que tanca el balcó…, són peces d’un puzle que garanteix que per ara el senyor i la senyora Nohisom, malgrat que els pesi, encara hi són.

[I dit això, ja veurem quan hi tornarem a ser, per aquí. Fins aviat!]

«M’he comprat un elefant, on el poso si és tan gran?»
El Petit de Cal Eril

Es pot dir que fa un mes que visc entre cometes. A mesura que l’embaràs arriba a la seva fi tot agafa un sentit figurat, provisional, simbòlic, que em demana posar cometes arreu.

Embarassada no camines, que «camines», o sigui: avances lentament, de vegades amb les mans a la panxa com si se t’hagués de caure si la deixessis anar, i t’asseus en tots els bancs públics del carrer, que et semblen pocs. Tampoc no puges escales, sinó que en «puges», és a dir: un peu rere l’altre, d’esglaó en esglaó, esbufegues tot empenyent el teu pes cap amunt i de tant en tant pot ser que se t’escapi un gemec que ofegues per no cridar l’atenció dels veïns.

Embarassada no menges, que «menges», o sigui: passes d’una gana ferotge a sentir-te tipa en qüestió de minuts, classifiques els aliments entre els que «tornen» i els que no, i si has de fer tu el menjar optes per les coccions ràpides, els plats senzills i el protagonisme aclaparador de la verdura i la fruita. Tampoc no beus, sinó que «beus» aigua tot el sant dia, a casa i a fora, i quan quedes amb algú et sents demanant «cafè» (o sigui, descafeïnat) o un trist suc de fruites, perquè la cervesa sense alcohol no és ni «cervesa».

Embarassada no dorms, que «dorms», o sigui: passes la nit del lloro buscant la posició, intentant no fer gaire cas a la teva bufeta sense gaire èxit i procurant no escoltar-te la consciència, que viatja cap al futur i s’alia amb la imaginació per treure’t la son. Tampoc no descanses, sinó que «descanses», és a dir: poses a prova el cos assajant postures arreu on seus o jeus i no sempre l’encertes, i el que abans eren trajectes inofensius en bus ara són safaris a través de la selva africana plens de sotracs que et fan veure la padrina.

Embarassada se suposa que esperes, però en realitat «esperes», perquè no saps ben bé la que t’espera (i encara bo) i ja s’ocupa tothom de recordar-t’ho, coi de mania que té la gent de predir-te un futur ben negre i descoratjador només perquè duus un dos per un a la panxa. «Esperes» i desesperes perquè per una banda vols deixar d’esperar ara mateix i per l’altra potser series capaç d’esperar un mes més encara que això representés que les cometes envaïssin tots els verbs d’acció de la teva vida diària, ja que com més va més tens la sensació que t’has comprat un elefant i que no sabràs què fer-ne de tan gros com serà.

Però embarassada no t’atabales, que només «t’atabales», perquè la natura és sàvia i l’allau de cometes fa que cada dia desitgis més que arribi el canvi (aquest sense cometes) que ha de capgirar-te la vida com un mitjó, encara que després tinguis una bèstia amb trompa al mig del menjador i no trobis els cacauets.

Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc: no va pactar tarifes amb ningú ni va veure un duro en concepte de drets d’autor. Santificar-lo potser va ser una manera de saldar-hi el deute a posteriori. Però el 2009 els traductors no vestim túniques ni demanem altars, només una mica més de dignitat econòmica i professional, perquè en segons quins sectors no estem pas tan lluny d’aquell pobre desgraciat que va fer intel·ligible el primer best-seller de la història.

Avui dia hi ha traductors que traduirien la Bíblia de franc, sense pactar tarifes amb ningú ni arribar a veure mai ni un duro en concepte de drets d’autor, i sense ni tan sols esperar cap trista beatificació post mortem. I també hi ha traductors que s’asseuen a negociar preus abans d’engegar cap ordinador ni obrir cap diccionari, sense cap mena d’al·lèrgia a parlar de xifres tot i ser del ram de la lletra. I encara n’hi ha que tenen un catxet i tot, i el mimen, el cuiden i li donen pinso del bo, del que es compra al veterinari a vint euros el paquet de quilo.

Hi ha de tot, com a tot arreu. I els traductors que ahir van maldar per omplir la plaça del Rei de Barcelona eren d’aquells que, tot i traduir sols davant de la pantalla, són conscients que n’hi ha més com ells i saben fer pinya quan toca. Tampoc no duien túniques, però sí samarretes (amb el lema «Traduïm, ergo existim») i màscares, i van demostrar no solament que el nostre gremi existeix, té vida i fa feina, sinó que van fer saber a tothom qui passava per aquella plaça que a banda de traduir llibres també traduïm pel·lícules, sèries, revistes, instruccions, comunicats, programes, etc. Perquè ahir era sant Jeroni, patró dels traductors.

Potser perquè al nostre patró ni cristo no li va pagar la incommensurable feinada que va perpetrar, avui dia encara hi ha romàntics que pensen que la nostra feina és tan maca i enriquidora que si no la cobrem com Déu mana (ehem) tampoc no passa res, perquè ens agrada fer-la i això ja és mig sou. Però diria que no som els únics que gaudim del que fem durant vuit hores diàries cinc dies a la setmana (ehem 2), també hi deu haver metges, advocats, mestres, lampistes, carnissers, modistes, etcètera, que xalen amb el que fan i no per això estan disposats a cobrar menys del que toca. I no sempre ens ho passem tan bé traduint, perquè com he dit abans no traduïm només llibres, i, és més: no traduïm només llibres bons.

Dies com el d’ahir, doncs, tot i que a algú li puguin semblar pintorescos, graciosos o fins i tot anecdòtics, són necessaris per anar fent camí cap a una normalització de la professió, perquè quan ens asseiem amb un possible client per parlar de quartos, aquest no ens visualitzi abillats amb una túnica i una corona de sant surant-nos damunt del cap, ni comenci a arrufar el nas perquè li fa l’efecte que sent olor de sofre. No som pas tan diferents de la resta, només ens volem guanyar guanyem la vida traduint.

No ho he descobert pas ara: hi ha gent que ha errat el tret en la tria de la professió i la vocació real els transpira pels porus de la pell a la mínima que pot. Hi ha, per exemple, el quiosquer que hauria hagut de ser home del temps perquè et prediu la pluja cada matí, o la farmacèutica que donaria la talla com a periodista de la premsa cardíaca perquè et cus amb preguntes indiscretes cada vegada que li compres les vitamines que et falten. També tindríem la verdulaire que podria haver estat metge i que et recita tots els remeis —naturals i no— per a cada malaltia que pateixes i que ella et detecta amb un cop d’ull ràpid. Però en el fons tots tenim una mica de metges, de periodistes roses i de meteoròlegs; la salut, els famosos i el temps són tres temes sobre els quals tothom gosa parlar sense saber-ne ni un borrall.

Ara, la combinació de professió real i vocació amagada que he descobert fa dues setmanes és nova: he topat amb una llevadora que s’hauria d’haver dedicat a la comèdia. Les classes de preparació al part esdevenen monòlegs rubianescos i el CAP del Raval qualsevol dia lluirà un rètol amb llums de neó per anunciar l’actuació de la Manola.

La Manola fa trenta anys llargs que assisteix parts i tracta amb prenyades de totes les nacionalitats i aprensions, i s’ha construït un discurs, un guió sembrat d’acudits pujats de to, anècdotes hilarants, consignes feministes dutes a l’extrem del grotesc i altres delícies de l’humor negre que contrasten a la perfecció amb un moment vital que molts malden per tenyir-te de rosa. Entre respiració i respiració et deixa anar una gracieta que et fa perdre el ritme pulmonar i riure en ple exercici d’enfortiment del sòl pèlvic, per exemple.

Desdramatitzar és la seva consigna i sovint ho porta a l’extrem gairebé talibà i et parla d’epidurals i episiotomies amb una desimboltura que t’esbandeix les pors amb una rapidesa alarmant. El massatge perineal és el moment àlgid de la seva actuació, te’l descriu amb tot luxe de detalls, et queda claríssim què has de fer, però trena les instruccions amb vivències d’algunes de les futures mares que li van riure les gràcies abans que tu i aconsegueix que la dotzena de panxes voluminoses que l’escolten se sacsegin a riallades molt més relaxants que els exercicis amb què conclou les sessions.

Després d’un parell d’hores de classe, les dues dotzenes de mans que aviat canviaran bolquers a manta estan temptades d’aplaudir l’actuació de la Manola, que —a banda de saber fer-te riure en un moment en què les pors et poden jugar força males passades— carrega tres decennis llargs d’experiència a les espatlles i sap què vols saber i què no, quines motos t’han venut i no havies d’haver comprat, quins falsos mites se t’han quedat entre cella i cella…, i posa ordre en el teu cap atabalat de prenyada primerenca. Però això no treu que li escauria més vestir de negre i no de blanc, seure en un tamboret il·luminat per un focus i portar un micro a la solapa i no una plaqueta amb el seu nom, que no és Manola, en un color blau de sanitat pública. No descarto veure-la, un cop la jubilin, al Llantiol, amb un cubata en una mà i una cigarreta a l’altra, inventariant les històries de les embarassades del barri (només espero no ser carn de les seves improvisacions!?).

Quan et passeges pel món amb un bombo, tothom hi té alguna cosa a dir, i hi ha tota una tipologia de converses:

1. Se’ns gira feina
—Ja et queda poc, oi?
—Sí, un mes.
—Un mes???? Amb aquesta panxa????
—És que espero bessones.
—Bessones!!!! Quina feinada!!!! (Mirant-me amb cara de t’has-begut-l’enteniment.)

2. Casa nostra serà PortAventura
—Estàs a punt, oi?
—Bé, falten quatre setmanes…
—Coi, doncs quina panxa.
—És que espero bessones.
—Bessones!! Que divertit!! Que bé que us ho passareu!! (Amb somriure de Disney.)

3. Tastarem l’estrès
—Caram, ja ho tenim, això, oi?
—No ben bé, falta un mes.
—Ningú no ho diria, quin bombo.
—És que espero bessones.
—Uf, uf, uf… (I marxen mirant-me com si d’aquí a un mes em caigués una sentència de cadena perpètua.)

4. Faig llàstima
—Pobreta, deus estar farta.
—Dona…
—Amb aquest pes no deus poder fer res.
—Tampoc és això…
—Tot el dia cansada, oi? És ben grossa, eh?
—És que espero bessones.
—Què dius!? Seu, seu, que em fas patir.
—Però si estic bé…!
—Ai, senyor, que valenta. (I es fan el senyal de la creu, o m’ho sembla.)

5. Aixeco passions
—Uauuu, quina panxa, la puc tocar?
—Eh…
—Quin gust (Tocant-la.)
—Eh…
—Ui, es mou!
—Es mouen.
—Mouen?
—És que espero bessones.
—Quina passada! (Sense deixar de fregar-la com si esperessin que en sortís el geni de la llàntia.)

6. Quin disgust
—A veure si trencaràs aigües ja!
—No, i ara, falten quatre setmanes.
—No pot ser! I aquesta panxa?
—És que espero bessones.
—Ostres! Doble feina!
—…
—Doble problema.
—…
—Doble despesa.
—…
—Doble maldecap.
—I doble alegria, no?
—Tu sabràs… (Amb posat de ja-són-ganes.)

7. Embaràs oferta: pagui’n un i endugui-se’n dos
—Apa, quin panxot, nena.
—Sí…
—No et deu faltar res, ja…
—Un mes.
—Un mes???
—És que espero bessones.
—Que bo!
—Sí?
—Sí! Amb un sol embaràs ja ho tens tot fet!

—Sí!
—Que pràctic!!
—Sí!!
—Quina enveja!!! (Amb ulls de veure el futur enganxats a la meva panxa.)

8. Visca l’el·lipsi
—Què, com ho portes?
—Bé.
—És gros, això.
—És que espero bessones.
—I per quan…?
—Un mes.
—Doncs que vagi molt bé. (I si poden, fugen corrents.)

9. Ho vull saber tot i ho vull saber ja
—Uau, fot-li bombo!
—Eh?
—Quina canya, tia!
—Sí…
—De quant estàs?
—De vuit mesos.
—Vuit mesos! Doncs deu ser una bèstia de nen!
—És que espero bessones.
—Ala! Que guapo! I seran iguals?
—No, no.
—Uala! I quant pesen? Com es diran? On les tindràs? Part natural? Els donaràs el pit? Dormiran juntes o separades? Com us ho fareu per distingir-les al principi? (I segueixen recitant interrogants mentre te n’allunyes…)

10. Ho sé tot i ara t’ho explicaré
—Què, ja deus tenir contraccions, oi?
—No, encara no.
—Ah, és que encara estàs verda. El nen deu pesar més de tres quilos, oi?
—És que espero bessones.
—Ah, i ja han passat la barrera dels dos quilos? És que llavors s’estalviaran la incubadora, saps?
—Sí, ja.
—Però compte perquè els pulmons són l’últim que se’ls forma…
—Ja ho sé, ja.
—T’han posat ja les injeccions per premadurar-los, doncs?
—Sí.
—Molt bé, ben fet. (I només els falta escriure’m una recepta amb lletra inintel·ligible.)

Annex Z
I també hi ha converses inclassificables, úniques, com ara la que vaig tenir ahir amb una nena pakistanesa del barri, d’uns sis anys, a qui li faltaven les dues dents de davant. Anava acompanyada de dues amigues i em va assenyalar la panxa:
—¿Niño o niña?
—Dos niñas.
—¡Doz niñaz! ¡Bien! —va fer un saltet—. Nezezitamoz niñaz.
I les tres nenes van continuar caminant la mar de felices per la notícia. I jo també: és que espero bessones.