Ganxet sota les pedres

L’edat que tinc

Tina Vallès — Fri, 27 Jan 2012 14:54:42 +0000

I no ve la neneta aquesta i em diu que per l’edat que tinc estic prou bé? Tu què putes saps de com estic? Com representa que hauria d’estar als vuitanta-sis anys? Morta? Vegetal? Què saps tu, eh? Eh? Calla, calla i afanya’t, que si has de fer tot el que jo he fet en gairebé un segle, et queden moltes bugades per estendre i molts disgustos per aguantar, reina. Que vaig a estendre i ja me la trobo tota escotada plegant mitjons, amb el fred que fot, que jo ja no sé què més posar-me per no tremolar quan surto al balcó. I ella amb escot, faldilla, mitges fines i sense pressa per plegar les dues dotzenes de mitjons que té esteses. I ja m’ha vist i que si potser plourà, diu. Que no em digui res d’ossos i humitats, que li envio una agulla entre cella i cella, collons. Au, té, ja ho ha dit. Que sí, nena, que em fan mal els ossos, i tant de bo plogui quan siguis fora i no et doni temps de recollir la bugada, i ja posats, que plogui fang, que et quedi tot ben emmerdat. I llavors li he de preguntar pels fills, i em dirà que van creixent, la malparida, un verb que fot anys que ni tasto, que jo m’encongeixo mes a mes. I no ho deu fer expressament, però de vegades ho sembla, eh. Però avui va i me la trobo pel carrer i ja hi som amb el senyorameeercè, senyorameeercè, que no sé per què m’ensabona si no tinc cap fortuna ni n’ha d’heretar res, de mi. I jo que m’aturo i ella que si necessito que m’ajudi. Au vés i fes la bona obra en una altra banda, xata. No m’emprenyis. Si em vaig comprar el carret va ser per no haver de dur bastó ni haver de sentir frases com aquesta. Que ja puc sola. I ara ve quan em parla de l’edat, que no la sap, la meva, i jo que li dic que vuitanta-sis i llavors la puta frase. Prou bé per l’edat que tinc. Sants pebrots. Si t’ensenyo els dos pams de medicaments que tinc al marbre de la cuina! Que quan vaig al metge acabo abans dient-li què no em fa mal! I torna-hi amb l’ajuda. Que de debò, que el-que-sigui, que només-ho-he-de-demanar. Compte no et demani jo alguna cosa i llavors et facis la sueca, nena. Que no ets la primera que em ve amb to de oenagé a donar-me la tabarra i quan arriba el moment, ui, el mòbil no tenia bateria, no vaig sentir l’intèrfon, etcètera. Que t’he demanat ajuda, jo? Que t’he demanat compliments, jo? Digues! Doncs tira milles, que el carret i jo ja arribarem quan hàgim d’arribar, que tot i que tinc l’edat que tinc el que no tinc és pressa. I ella que no les té totes i hi torna amb el seu senyorameeercè tot enganxós. Sí que et demanaria un favor, sí. Un de ben fàcil: toca el dos, no m’emprenyis, deixa de mirar-me com qui es mira un museu d’història antiga. Només sóc una vella de vuitanta-sis anys que torna de plaça amb el seu carret. No necessito que em diguis que he de donar gràcies per ser viva als vuitanta-sis. Que ja ho sé, que costa, que si ho estic és precisament perquè no m’he deixat ajudar, perquè no he flaquejat mai, perquè com deia ma germana, morta i enterrada de fa massa temps, la mala llet em fa viure. El dia que no m’emprenyi, turutut. O sigui que, neneta, tu segueix amb el teu escot, les teves mitges i els teus senyorameeercè, que necessito que em fotis de mala llet per molts anys més.

Filed under: monòleg

Clac, clac, clac

Tina Vallès — Mon, 23 Jan 2012 12:04:59 +0000

Clac, clac, clac. Digues alguna cosa, digues alguna cosa. Per l’amor de Déu, només t’estan tallant els cabells, no pot ser que cada cop que vagis a la perruqueria et quedis en blanc. Ara la Conxa et preguntarà si vols una revista i tu, rància, diràs que no. Però és que no saps què mirar, tu, en una revista de moda: pentinats que no et quedarien bé, roba que no et posaries, maquillatge que no va amb tu. Et vénen ganes de demanar perdó per ser tan simple. Que si et vols fer color. No rotund. Que si vols provar a veure com et quedarien els cabells llisos. I tu per què no proves a veure com et quedarien unes cames de dos metres…, va, que te les trenco gratis, tap de bassa. Frena, freeena. Ho diu de bona fe. No perdis els nervis i digues alguna cosa, que només t’estan tallant els cabells. Ho deu saber, la Conxa, això de Megaupload? I si parlem del Fraga? O potser segueix Mad Men… Has de poder dir-li alguna cosa. Pregunta-li pels fills, com a mínim. Però és que ara no recordes si són nen i nena, dos nens, dues nenes, si són petits o grans…, i un «què fan els nens?» així genèric et sona molt forçat. Però més forçat és aquest silenci que estàs allargant des que t’ha rentat els cabells. «Està bé, l’aigua?», t’ha demanat, i tu has hagut de pronunciar un «sí» raquític perquè les mans de la Conxa t’immobilitzaven el cap. Un cop davant del mirall, tu odiant la teva imatge borrosa amb la túnica de coll mao i el cap moll, les ulleres a les mans sota la túnica, sospites que entelades, i ella que et demana «Què farem?». Farem? Ho faràs tu, xata, que per això et pago un ull de la cara, perquè em buidis el cap, que el pot de xampú no em dura ni deu dies, ja. Tu callada i ella que prova sort: «El de sempre?» I tu encertes a escopir un sec «Més curt». I des d’aleshores, aquest silenci que la Conxa podria tallar amb les tisores, clac, clac, clac, si ho volgués. Al costat, una dona li explica el dinar de Nadal, el de Sant Esteve, el d’Any Nou i el de Reis a la perruquera, i comenten tots els plats, les molt cabrones tenen una gràcia parlant de pollastres rostits, canelons de la iaia i llamàntols frescos… Mira-les, no és tan difícil, ho veus? Digues alguna cosa, que només t’estan tallant els cabells. Mires a terra i veus una catifa de rínxols: va, pensa un comentari graciós sobre això, tu en saps, ets molt ocurrent, quan t’ho proposes. I no, no hi ha manera. Amb les ulleres entre els dits, la túnica de coll mao, el cap moll i les mans entisorades de la Conxa a prop de l’orella, ni piu no pots dir. I estàs quedant com una tia insulsa que vol un pentinat avorrit i no vol ni que li assequin els cabells perquè té pressa. Un cop més. Patètica. Pagaràs i marxaràs, i de camí cap a casa, lluny del clac, clac, clac, tu soleta mantindràs un diàleg interior amb la Conxa i li preguntaràs pels seus dos nens, que tenen un i tres anys, li diràs que potser més endavant et faràs color perquè ja pentines alguna cana, que no t’imagines amb els cabells llisos i et fa pànic passar per la planxa i descobrir a l’altre costat del mirall una dona que no ets tu, i li parlaràs d’escudelles, salmons fumats i cabrits al forn, i fins i tot comentareu que aquells texans que duia l’Scarlett a la portada del Fa-shit-on de gener li fan el cul gros.

Filed under: monòleg

L’hivern és el més puta

Tina Vallès — Tue, 17 Jan 2012 14:13:52 +0000

El pis nou? Nena, ja no és nou, eh?, que fa un any que hi vivim, que es pot dir que ja hi hem viscut totes les estacions. I l’hivern és el més puta, ja t’ho dic ara. Que en aquell pis hi fot un fred que no es pot descriure. Sí, sí, ara tenim calefacció, però, nena, ara que em cartejo amb Gas Natural em tornen a agradar els jerseis gruixuts, eh que m’explico? Que m’arriba la carteta dient-me la morterada que els dec i entro en calor de cop, que suo i tot! La mare que els va. I ve de tant en tant una xavala amb el logo d’Iberdrola o Ibertrola o Satiamaria i em fum uns rotllos del quinze mentre em demana la factura, que a tu te l’ensenyaré la factura, xata, vas bé, cirerer! I mentre la tia em recita el discurset que li deuen haver fet aprendre en el curs d’«Aprengui a vendre motos en tres dies» jo vaig pensant què hi perdria d’ensenyar-li la factura, de dir-li, mira, té, has vist quina morterada?, a veure si amb la seva companyia pago menys, perquè a casa ara ens ho pensem dues vegades abans de posar la calefacció i estem temptats de comprar-nos un cronòmetre per controlar una mica més la despesa. Estalvi energètic, diuen! Collons, amb les factures del gas et tornes ecològic de cop! Que cuino al forn i després el deixo ben obert per aprofitar l’escalforeta que sobra, eh que m’entens? Si a aquest pas aviat hi haurà hòsties per decidir qui fa el dinar, perquè en aquest pis només entres en calor cuinant. Quan la tenim encesa, anem tots de cul per enganxar-nos a un radiador, allà drets, com estàtues del museu de cera, i el del menjador és el més sol•licitat, perquè des d’allà veus la tele, i l’únic que queda buit és el del lavabo, que el llest que el va fer, el lavabo, dic, es va quedar a gust, perquè el bidet està a deu centímetres, DEU!, del radiador, i no hi ha espai per posar-hi la cama esquerra, així que per asseure’t al bidet has d’obrir-te de cames com la Comaneci o no hi ha manera, i et queden marcades al genoll les ratlles del radiador que sembla que te l’hagis fet a la brasa. Però has de venir, nena, que el pis és moníssim. Sí, terra hidràulic tenim, rotllo Eixample total. Preciós, sí, sí, però entre tu i jo, com trobo a faltar el parquet de l’altre pis, que jo sóc d’anar descalça i quan em llevo a la nit i poso els peus a terra, cooollons, em desvetllo buscant les sabatilles, que me les calço d’aquella manera i ensopego amb la catifa de camí cap al lavabo. Sí, nena, ens hem comprat una catifa! Fort, eh? Tota la vida odiant les catifes, que si acumulen pols, que si són lletges, i tal i qual, i aquest Nadal ens n’hem comprat una, que per fi he entès per a què serveixen! I ara quan m’arriba la factura del gas i caic a terra, no se’m glaça el cul!?

Filed under: monòleg

Respira!

Tina Vallès — Fri, 13 Jan 2012 11:11:56 +0000

—Perdona, a la teva filla li penja un moc.
—Ah, gràcies, ara la moco.
I ella s’espera fins que trec el mocador, atrapo la nena i li recullo el regalim verd de sota el nas.

—Perdona, la teva filla s’ha embrutat de sorra.
—Ah, gràcies, ara l’espolso.
I ella s’espera fins que agafo la nena, l’espolso i la torno a deixar campar pel sorral.

—Perdona, a la teva filla se li ha caigut el bastonet.
—Ah, gràcies, ara el recullo.
I ella s’espera fins que cullo el bastonet, el bufo i el torno a la nena. Ui, no, encara s’espera, i em mira amb cara de jutgessa implacable.
—Perdona, la teva filla s’està menjant el bastonet que ha caigut a terra.
—Ah, gràcies, ara li dic que mastegui bé perquè no s’ennuegui.
Cara de bloqueig de Windows:
—No, em sembla que no m’has entès bé. Que et dic que s’està menjant el bas…
—T’he entès, t’he entès.
—I?
—Què? L’he bufat!
—Saps perfectament que això no serveix de res.
—I tu saps perfectament que si no tinc més bastonets i llenço l’últim a la brossa només perquè ha caigut un segon a terra ja tenim el drama servit.
—Però… Però… —No la salva ni un reset, no funciona ni en «mode de prova».
—Perdona, la teva filla respira.
—Eh? Eh?
—Que respira, que la teva filla respira!
—I què?
—Que vés a saber si amb l’aire pur que li entra no hi ha barrejat un virus maligne i mentrestant tu aquí preocupada per un bastonet de no res.

Diàleg irreal que potser un dia serà real, quan se m’esgoti la paciència infinita que tinc quan vaig al parc.

Filed under: diàlegs, ser mare

El valent

Tina Vallès — Mon, 02 Jan 2012 22:42:50 +0000

22 h. RIIING. Hola, passo que no se’t refredi el pis si deixes obert, perquè tens la calefacció engegada, oi? A veure la teva caldera? Ui, aquesta cuina és més petita que la meva. Jo tinc el mosaic hidràulic més ben cuidat. Escalfen bé aquests radiadors? Són dels més barats que hi ha, no fos cas que els de les finques s’hi gastessin quatre duros, eh. Els tinc ben calats, aquests. Les propietàries de l’edifici a punt de fer cent anys i dinyar-la, i ells fent i desfent com els rota sense encomanar-se a ningú. I així va. Que entren a robar i aquí ningú mou ni una cella. Com si res! i si tens por, fot-t’hi fulles. A mi la porta no me la foradarien perquè la tinc blin-da-da. Una làmina d’acer inoxidable de dalt a baix, me la vaig fer fer a mida. Haguessis vist la màquina amb què la tallaven, si devia pesar tones! I no tinc una cadenat d’aquests barats, no. Una cadena de vaixell que va de punta a punta i agafada a un ganxo posat del revés. A casa meva no entren. Els lladres ja em coneixen. Sóc el més vell de la finca. Amb mi no s’hi juga. Que jo he llençat homes balcó avall. Que el bastó el porto per defensar-me, que no vaig coix, que si inflo els músculs n’espanto dos de trenta. No m’enredaran a mi. Un ull de vellut li vaig fotre al filldeputa de l’àtic, que a mi no m’amenaça ningú. Que jo ja sé per què als vespres i els caps de setmana l’ascensor no fa més que pujar a l’àtic, que aquest tio ven drogues davant dels nostres nassos. I jo per aquí no hi passo. Amenaces a mi! No em fotis riure, tros de ianqui gandul, que ni català no saps parlar, que mastegues el castellà i no t’entén ni la dona, que bona altra, aquella… Aquesta escala és plena d’indesitjables. I encara no sé quin peu calces, tu, però jo d’entrada, ja t’ho dic, desconfio, que sóc gat vell i n’he vist de tots colors. Que fa més de trenta anys que visc aquí, eh. Trenta anys, eh, que es diu aviat però costen de passar, collons, si costen. Que hi va haver una època que tots els pisos eren buits menys el meu. I ni policies ni hòsties, jo solet m’arreglava amb els lladres i indesitjables que s’acostaven a la finca. Què m’han de dir a mi ara? Va, home. Que a l’any 84 vaig sortir al diari, jo. La façana de l’edifici, sen-ce-ra, a terra a les set del matí, va caure. M’has entès? Tota la façana a terra, plaf. I jo que dormia a les fosques i dic, collons, si s’ha fet de dia de cop, què putes passa, i obro els ulls i veig el carrer i tot de pols i runa. I vénen els de l’ajuntament i em diuen que foti el camp. I un be negre foto el camp, jo. Mentre van durar les obres vaig viure a la part de darrere i avall va. Jo d’aquí no me’n vaig fins que no la dinyi, i encara falta molt perquè estic fet un xaval, que mira, si inflo els músculs, dos de trenta me’n carrego, i sense despentinar-me. I tot això els lladres ho saben. Per això em tenen por. Però jo venia per dir-te, re, no, que tots els llogaters ens hem de posar d’acord, recollir firmes i anar amb dos collons als de les finques i demanar-los que ens posin videovigilància, que aquest edifici no és segur. Eh que faràs una carteta i recolliràs les firmes, maca? Va, et deixo, que deus tenir feina. 22.30 h.*

*Amb aquest text deixo definitivament els retrats i estreno “sèrie” nova: els monòlegs.

Filed under: monòleg

Carta als reis

Tina Vallès — Fri, 16 Dec 2011 09:08:32 +0000

Van trucar a la porta i era un tronc amb cara i ulls que venia per quedar-se. Mandarines, menjava mandarines, deien. El van col·locar en un racó del menjador i el van tapar amb una manta perquè no tingués fred. Primera notícia: els troncs podien patir fred. I el tronc, tot i que no es movia, tot i que la seva boca era una línia de llapis vermell, es menjava totes les mandarines que li posaven, això sí, sempre en la intimitat.

Cada matí, tocava posar la mandarina al tronc i obrir una finestreta del calendari de cartró ple de xocolatines. La mare no li deixa menjar mai xocolata, però des de l’u de desembre que cada dia després d’esmorzar li fa obrir la finestreta, comptar els dies que falten per al vint-i-cinc i menjar-se la xocolatina amb forma d’estrella o avet o regal.

A l’altre racó del menjador hi tenen un avet. És mort, perquè té el tronc tallat. El pare el va portar molt orgullós un dia després que arribés el tronc. La mare va treure tot de boles i cintes brillants i una estrella gegant i horrorosa i va representar que decorar-lo era divertit. Els mobles blancs i sobris del menjador desentonaven amb l’estridència de la decoració de l’arbre. No podia evitar pensar que al tronc potser li entristia veure aquell avet encara amb branques i tot un bé de Déu de verd.

A l’escola li van parlar d’un avi gras vestit de vermell que el dia vint-i-cinc entra a casa i deixa regals. És un senyor amb barba blanca, bé, no, uns quants senyors, perquè el carrer n’anava ple, a les botigues regalant caramels, als aparadors movent-se com robots, als balcons penjant com lladres vulgars. I ja teníem que el dia vint-i-cinc ella es menjaria l’última xocolatina del calendari de cartró, el tronc cagaria regals, a sota de l’avet també hi hauria regals i… El senyor gras vestit de vermell entraria per la finestra a portar encara més regals?

I va i l’àvia li pregunta si ha fet la carta als reis. Quins reis? Tres senyors que vénen de lluny en camell i que volen saber quines joguines vols, que els en facis una llista i vagis a portar-la al seu patge, que és com un ajudant que té que es pinta la cara de negre i es deixa trossets sense pintar. Però si el tronc, el senyor gras i l’avet ja li portaven tot el que volia, què més podia demanar?

Com més s’acostava el dia vint-i-cinc, més atabalada estava. Xocolatina, mandarina, els adorns de l’avet, la tristor del tronc, la invasió de senyors grassos vestits de vermell… I ella que encara havia de fer la carta.

«Benvolguts reis d’Orient. Vull que demà sigui un dia normal. Vull que la xocolata torni a ser una cosa prohibida que el pare em dóna d’amagat de la mare. Vull menjar-me jo les mandarines. Vull que el menjador torni a ser blanc i avorrit. Vull que els avets tinguin arrels i visquin al bosc. I vull que els senyors grassos vestits de vermell se’n tornin a casa seva i no entrin a les cases dels altres sense avisar. El món s’està tornant boig i em fa por el dia vint-i-cinc. Feu-hi alguna cosa, si de debò sou reis mags. Ah, i no em porteu res, a partir del vint-i-cinc tindré de tot i més. Gràcies.»

Filed under: vides imaginades

Ni sacs ni focus

Tina Vallès — Thu, 01 Dec 2011 15:32:52 +0000

A la vida hi ha clarobscurs, us diria el poeta. Per això no em dedico a la poesia, perquè no veig llums i ombres. Jo veig focus que t’enceguen fins a omplir-te les ninetes de taques de colors i després veig sacs de roba gruixuda i negra que et cobreixen el cap de sobte i et deixen absolutament desorientat. I entre sacs i focus, recuperes la visió, t’adaptes a la claror després de la foscor, o a la penombra després de l’enlluernament. I el joc de llums de la vida et va fent anar ara cap aquí ara cap allà. El problema és quan tens alhora el focus encès arran de nas i el sac envasant-te el crani al buit. És llum? És ombra? I si qui t’engalta el focus i et posa el sac al cap és el mateix? Que deixi les metàfores, que són el refugi del poeta, em direu. No puc, perquè les metàfores salven vides, relacions, negocis i dignitats. I perquè he trobat una metàfora molt acollidora, com una cova, com una placenta, que m’aixopluga en un dia de sacs i focus que em té ben marejada, i tot i que hi ha un poeta en un racó que ja em titlla d’invasora, no em penso moure d’aquí fins que la llum, a fora, sigui la que ha de ser, ni més ni menys. Ni sacs ni focus.

Filed under: punt i seguit, raig, ser mare

L’atrezzo de la pluja

Tina Vallès — Wed, 23 Nov 2011 11:27:36 +0000

S’havia acostumat als terres molls, els graons relliscosos, les fulles de plataner putrefactes enganxades a les llambordes, l’estenedor plegable en un racó del menjador, la indefugible humitat de les tovalloles, el cel cendrós, els núvols damunt les celles, el paraigua a la bossa com un pes mort.

S’havia avesat a calçar botes, protegir-se amb l’abric, embolicar-se el coll de cotó, escampar mitjons pels radiadors, dibuixar en els vidres entelats, veure animals fantàstics a les petjades de fang, dur les mitges esquitxades de la pressa dels conductors del barri, mirar el cel amb els ulls esbatanats.

I ara ve el sol i li ven una falsa primavera mentre els aparadors s’ennadalen. I el calendari de la cuina continua afirmant que és novembre. I s’enlluerna amb un sol que no s’adiu amb la gamma de grisos que esperava per dia, i fins i tot l’empipa que la bossa pesi menys un cop tret el paraigua. I estén a fora sense gaire convenciment. I busca núvols que no troba, deixa l’abric al penjador, ensenya els turmells emmitjats, llueix colors vius, flors, botons vistosos, els vidres són nets, no hi ha fang per imaginar al terra, els tolls s’assequen, ja no hi ha esquitxos.

I s’adona que la pluja i tot el seu atrezzo crea addicció, pura adrenalina meteorològica.

Filed under: brots lírics

El refugi de la rutina

Tina Vallès — Mon, 21 Nov 2011 11:30:31 +0000

I després de diumenge torna a ser dilluns. Encara que el diumenge hagi acabat tenyit d’uns tons blaus que no et fan gens el pes. Però diumenge a la nit prepares les bosses, la roba, els esmorzars, com diumenge passat, com diumenge vinent. Perquè tots els diumenges s’assemblen, hi hagi urnes o no. I et sembla que el dilluns no hauria de ser un dilluns com qualsevol altre precisament pel to blau d’aquest diumenge, però sí que l’és, si més no aparentment. El cel s’omplirà de declaracions buides que la pluja que diuen que vindrà al capvespre esperes que s’endurà. I l’endemà serà dimarts, un dimarts també força clavat als seus predecessors. I t’agrada i no t’agrada que tot continuï com sempre tot i no continuar com sempre. T’agrada perquè per a tu la rutina sempre ha estat el millor refugi en els mals temps, però no t’agrada perquè per als altres la rutina és la millor coartada per fer i desfer com els plagui. I aquí estàs tu, amb un peu a cada banda, dubtant si refugiar-te en els petits quefers i esperar que el cel torni a ser clar, o si apuntar-te al carro de renegar sobre els propers quatre anys, que seran quatre anys com els quatre anteriors i alhora no ho seran, perquè està tot muntat de tal manera que, si ho vols, pots anar fent veure que no passa res, que res no canvia, fins al dia que se t’acudeixi fer un petit pas endavant i t’adonis que, oh, algú ha fet un forat allà on fins fa poc tu hi posaves el cul. Per això avui et costa mirar a la cara a aquest dilluns i ni la rutina et serveix de refugi, perquè sents que fins i tot això podria canviar en els propers quatre anys, i a tu la rutina que no te la toquin.

Filed under: punt i seguit, raig

En vinyetes

Tina Vallès — Wed, 16 Nov 2011 15:27:29 +0000

Et calces les botes i et fa l’efecte que el ziiip de la cremallera es queda escrit en l’aire durant uns segons, en una lletra majúscula i tremolosa. Saltes del llit i dels talons et surten dos flooops que rubriquen el terra el temps just perquè els llegeixis. Clic, et cordes el rellotge. Glup, glup, cafè amb llet gola avall. Nyeeeec, la porta del balcó de darrere podria despertar les nenes. I comences a tenir la sensació que cada acció que fas cap en una vinyeta. Ara mitja pàgina amb lletres grosses i multicolors per escriure un BON DIA en l’aire que desperti aquestes dues marmotes que a la nit no troben el son i al matí no el volen deixar anar. I el dia avança de vinyeta en vinyeta, i xerres entre bafarades mentre les onomatopeies del teu dia feiner se t’apareixen uns segons. I si no fos perquè avui t’han dibuixat amb faldilla i somriure provaries de ventar un calbot a algú, només per veure’l traduït en lletres al cel de la teva historieta, que acaba amb un final feliç tot i que se t’hagi pogut escapar algun snif en un moment determinat.

Filed under: punt i seguit, raig