Arxiva per a 'vides imaginades'Categoria

Benvolgut Puquinuqui

21/11/2009

No et pregunto com et va perquè em consta que molt millor que a mi: ja saps de què et parlo, no dissimulis. Des de fa unes setmanes et veig fins a la sopa, i no pas perquè em passi el dia davant de la tele reveient el famós anunci, sinó perquè qui més qui menys t’esmenta en comentaris distesos de sobretaula, en converses d’ascensor i fins i tot en monòlegs televisius de matinada. Encara que vulgui, no et puc oblidar ―i això no és ni de lluny una declaració d’amor.

Hi ha qui t’escriu amb ka i qui et parteix el nom per la meitat, però sigui com sigui tothom s’atreveix a pronunciar-te, encara que no entenguin per què un antic presentador de telenotícies que després va fer els deserts amb la càmera en mà ara segui en una butaca enmig d’un camp (de golf?) a llegir (Les veus del Pamano? ―per cert, a veure quan triguen a reeditar-les amb el tros d’home d’en Roger Coma a la coberta, ehem, aquí ho deixo―) mentre un altre senyor intenta fer un anunci sense aconseguir que ningú recordi de què va l’oferta que l’ha fet travessar el camp de golf amb un vestit del Corte Inglés i acabar abraçant el periodista que feia temps que no sortia a la tele perquè es veu que no sap què té la paraula gratis (doncs quina mè de periodista estàs fet, xato; ara entenc que faci tant de temps que no et vegem a la petita pantalla).

T’escric perquè estic a punt de començar una campanya per Internet (re de teles, rei, la xarxa és molt més efectiva, ja ho veuràs quan t’hagi passat la mà per la cara ―tot i que jo no tinc mà i tu no tens cara―) per robar-te l’injust prestigi que atresores des de fa unes setmanes, prestigi que ens havíem de repartir a mitges, segons resava el contracte, i d’amagat d’en Gratis (el nostre etern rival), recordes?

Tu has començat la guerra i jo l’acabaré, ja t’ho dic ara. A poc a poc t’aniré guanyant terreny i al final no tindràs ni un bri d’herba d’aquell coi de camp de golf o del que sigui on caure mort. Ningú no se’n recordarà de tu, ni a les cafeteries, ni als ascensors ni als platós de televisió. El teu nom s’esborrarà de les ments de la gent: «Puquimuqui?», «Piquimiqui?», «Pumiqui?», dubtaran davant de les lletres de neó que em resaran. Temps al temps.

I quan arribi aquest dia, espero que el senyor periodista hagi acabat de llegir el totxo que tenia entre mans (si no és que n’ha vist la sèrie de televisió i després n’ha abandonat la lectura), deixi el camp de golf i el senyor que l’abraçava i faci un segon anunci per aclarir, primer, per què punyetes va acceptar l’oferta d’aparèixer en un espot a aquestes alçades de la seva vida i, segon, per compartir pla amb mi, que seré l’estrella, amb camerino propi (evidentment, amb un rètol a la porta amb el meu nom), i també el centre de l’eslògan d’una campanya que marcarà un abans i un després (sempre havia volgut dir això!, com si hi hagués res que no marqués un abans i un després…) en la història de la publicitat. Ja ho veuràs des del teu bri d’herba, Puqui (et puc dir Puqui, oi?, és perquè et vagis fent a la idea que se t’escurçarà el nom ben aviat; de res).

El teu exsoci, Sèmfimer.

El retrat

26/05/2009

Aquest migdia, a l’autobús, hi havia un senyor de seixanta-molts que seia sol al costat de la finestra. Anava mudat, clenxinat i perfumat i duia una carpeta de cuir negre d’aquelles que es tanquen amb cremallera. Feia cara d’estar a punt de fer una cosa important i cada dos per tres se li perdia la vista a través del vidre, mirant molt més enllà del carrer.

L’he estat observant durant tot el trajecte. Tenia ulls de faltar-li algú. Les celles li emmarcaven una mirada trista i enyoradissa, de les que sovint es giren cap al passat per descansar una mica del present que les angoixa. Li han trucat al mòbil, l’ha tret de la carpeta i ha respost amb un «mani’m» que ja no es porta. Ha parlat d’un contracte de lloguer que estava a punt de signar i ha dit que en vint minuts seria a ca l’administrador de finques. I ha penjat per tornar a passejar la vista pel que ha viscut fins ara i per bandejar el que està a punt de viure.

Un parell de parades més endavant, ha tornat a obrir la carpeta de cuir i n’ha tret un sobre de paper d’embalar de la mida de mig DiN A4. Ha agafat el sobre amb les dues mans, l’ha sospesat, se l’ha mirat pels quatre costats i després n’ha tret un marc amb una foto d’una noia de trenta-pocs que somreia a càmera amb els seus mateixos ulls però menys tristos i enyoradissos.

Llavors l’autobús i tots els seus ocupants ens hem tornat invisibles i una llum blanca ha envoltat el retrat de la noia perquè el senyor en pogués assaborir tots els detalls. Les puntes dels dits se li han posat blanques d’agafar tan fort el marc de fotos. Més que un retrat emmarcat allò era una armilla salvavides apareguda com per art de màgia en ple naufragi. I el senyor ja no tenia ulls de faltar-li ningú.

He baixat de l’autobús pensant encara en el senyor del retrat. Me l’he imaginat baixant dues parades més amunt, entrant a ca l’administrador, signant un contracte de lloguer d’un piset que no tingui les parets tenyides de records, pagant-ne la fiança, els mesos per avançat i tota la pesca i rebent a canvi les claus del seu futur sense algú. Després, deu haver anat passejant fins al pis, buit i brut, en deu haver obert totes les finestres i el balcó i, amb la llum del migdia endolcint-li el tràngol de començar de zero, deu haver tret la foto emmarcada del sobre  i la deu haver col·locada en el lloc més visible del menjador, per descansar-hi la vista assedegada de passat.