No et pregunto com et va perquè em consta que molt millor que a mi: ja saps de què et parlo, no dissimulis. Des de fa unes setmanes et veig fins a la sopa, i no pas perquè em passi el dia davant de la tele reveient el famós anunci, sinó perquè qui més qui menys t’esmenta en comentaris distesos de sobretaula, en converses d’ascensor i fins i tot en monòlegs televisius de matinada. Encara que vulgui, no et puc oblidar ―i això no és ni de lluny una declaració d’amor.
Hi ha qui t’escriu amb ka i qui et parteix el nom per la meitat, però sigui com sigui tothom s’atreveix a pronunciar-te, encara que no entenguin per què un antic presentador de telenotícies que després va fer els deserts amb la càmera en mà ara segui en una butaca enmig d’un camp (de golf?) a llegir (Les veus del Pamano? ―per cert, a veure quan triguen a reeditar-les amb el tros d’home d’en Roger Coma a la coberta, ehem, aquí ho deixo―) mentre un altre senyor intenta fer un anunci sense aconseguir que ningú recordi de què va l’oferta que l’ha fet travessar el camp de golf amb un vestit del Corte Inglés i acabar abraçant el periodista que feia temps que no sortia a la tele perquè es veu que no sap què té la paraula gratis (doncs quina mè de periodista estàs fet, xato; ara entenc que faci tant de temps que no et vegem a la petita pantalla).
T’escric perquè estic a punt de començar una campanya per Internet (re de teles, rei, la xarxa és molt més efectiva, ja ho veuràs quan t’hagi passat la mà per la cara ―tot i que jo no tinc mà i tu no tens cara―) per robar-te l’injust prestigi que atresores des de fa unes setmanes, prestigi que ens havíem de repartir a mitges, segons resava el contracte, i d’amagat d’en Gratis (el nostre etern rival), recordes?
Tu has començat la guerra i jo l’acabaré, ja t’ho dic ara. A poc a poc t’aniré guanyant terreny i al final no tindràs ni un bri d’herba d’aquell coi de camp de golf o del que sigui on caure mort. Ningú no se’n recordarà de tu, ni a les cafeteries, ni als ascensors ni als platós de televisió. El teu nom s’esborrarà de les ments de la gent: «Puquimuqui?», «Piquimiqui?», «Pumiqui?», dubtaran davant de les lletres de neó que em resaran. Temps al temps.
I quan arribi aquest dia, espero que el senyor periodista hagi acabat de llegir el totxo que tenia entre mans (si no és que n’ha vist la sèrie de televisió i després n’ha abandonat la lectura), deixi el camp de golf i el senyor que l’abraçava i faci un segon anunci per aclarir, primer, per què punyetes va acceptar l’oferta d’aparèixer en un espot a aquestes alçades de la seva vida i, segon, per compartir pla amb mi, que seré l’estrella, amb camerino propi (evidentment, amb un rètol a la porta amb el meu nom), i també el centre de l’eslògan d’una campanya que marcarà un abans i un després (sempre havia volgut dir això!, com si hi hagués res que no marqués un abans i un després…) en la història de la publicitat. Ja ho veuràs des del teu bri d’herba, Puqui (et puc dir Puqui, oi?, és perquè et vagis fent a la idea que se t’escurçarà el nom ben aviat; de res).
El teu exsoci, Sèmfimer.
