No més de sis quilos

Abans que arribéssiu, desconeixia que els biberons podien tenir afluents que llisquen per colls diminuts i taquen pijames de cent per cent cotó. Tampoc no sabia que existien els detergents hipoal·lergènics, que serveixen per complicar-te encara més la vida a l’hora de fer la bugada i fer-te sentir culpable si te’ls saltes a la torera. I he descobert que es pot somriure i pronunciar bones paraules tot i haver dormit no més de tres hores seguides, i que el pitjor dels bessons no és que els dos plorin alhora, sinó que plorin un rere l’altre, fent fora de casa per sempre el «silenci»* de fa gairebé un mes.

També m’he adonat que hi ha colors que tenen vedada l’entrada al meravellós (?) món de la roba de nadó i altres que hi tenen un protagonisme exagerat i poc merescut (si els nadons són roses, per què els hem de vestir d’aquest color?). I sóc conscient de la importància de fer un rot a temps (t’estalvies una futura glopada amb canvi de llençols incorporat), de què representa que passa dins dels bolquers quan estireu massa les cames i us poseu vermelles com un perdigot i de quantes menes de plors teniu registrades al vostre repertori.

He notat el canvi de ser dos a ser quatre perquè cada dia visito el contenidor (sí, senyor Hereu, ja llencem els bolquers a la R de rebuig, casa nostra ja sembla una central de gestió de residus, gràcies per complicar-nos una mica més la vida!?), perquè els de la farmàcia ja em coneixen la vida i miracles i em pregunten sempre per vosaltres si no veniu amb mi i perquè quan passegem pel carrer els ulls dels estranys sembla que se us vulguin aprendre de memòria de tant que us miren (i jo m’he tornat invisible).

Gràcies a vosaltres, a més, el telèfon sona més que mai, les visites em farceixen l’agenda i l’ànim i per fi ja no sóc jo qui ha de baixar de la vorera per deixar passar la gent que té pressa. M’heu buidat el cap de preocupacions sense substància i els problemes s’encongeixen quan me’ls miro després de veure-us. Peso menys que mai, no sempre vaig pentinada i de vegades m’oblido de la crema de la cara o del perfum, però em continuo mirant el reflex als aparadors i m’agrada el que hi veig.

Des que heu arribat, em distrec plegant roba de la talla zero, arremangant mànigues lil·liputenques i posant mitjons on només hi caben dos dits. Les meves mans fan la vostra olor, sempre duc una taca blanquinosa en algun racó de la samarreta i els dits a punt de fer pinça per posar-vos el xumet que heu perdut a dos centímetres de la boca.

Els vostres moviments maldestres són la millor coreografia que he vist mai i els vostres ulls oberts un xut d’energia que em col·loca fins a espolsar-me del tot l’enyor cada cop més difuminat dels dies en què a casa no hi havia bressols i el despertador era qui ens treia del llit en una hora en què ja entrava una mica de llum per la finestra.

I tot i que juntes encara no peseu més de sis quilos, jo ompliria el vostre pes en fulls parlant de vosaltres fins a fer-me pesada.

*Seguim vivint al Raval, així que la paraula silenci continua demanant cometes.

El senyor Còlic

El senyor Còlic és un fill de sa mare, això que et quedi clar. Hi ha gent que ve a aquest món amb l’única missió de fer la guitza i ell n’és un. Se’t presenta al vespre, quan tocaria endormiscar-se amb l’olor del pijama net, i et porta fins a la mitjanit entre plors, gemecs i crits.

I jo ja li he posat cara. Té els ulls plens de venetes vermelles, perquè no dorm mai i és un sac de nervis, i unes ninetes petites que són incapaces de veure la vida que hi ha als teus ulls. Té un nas llarg però sense olfacte, i uns pèls gruixuts li surten dels narius i li priven de sentir l’aroma de la teva pell. Les orelles les té escarransides i sortides, i no sent el dolç ritme del teu respirar quan dorms. I en comptes de boca, una ratlla recta i inexpressiva, sense uns llavis que puguin omplir-te de petons. El senyor Còlic no et veu ni et sent ni t’olora ni et pot petonejar, per això opta per fer-te la punyeta cada vespre, si no, no s’explica.

Te’m recargoles als braços, sota els seus efectes, i jo li torno a posar aquella, aquella cara, i mentalment li escupo al bell mig, mentre a tu et bressolo amb l’esperança de calmar-te. Et poses vermella, plores en silenci i amb la boca oberta de bat a bat, empenys amb els peus contra els meus palmells, obres els ulls amb incredulitat, i jo només puc donar-te escalfor i paraules que desitjo balsàmiques, i confiar que el temps m’ajudi a fer fora aquest indesitjable.

Al senyor Còlic no el bressolaven de petit, va créixer sol i a empentes i per això ara es dedica a importunar els més indefensos amb dolors infernals que no porten enlloc. Però tinc melissa, tinc fonoll, tinc grànuls homeopàtics, tinc braços, escalfor, paciència i ganes de fer-te feliç, i contra tot això, el meu arsenal anticòlics particular, ell no hi té res a fer. Juntes l’aviarem fora, lluny del nostre cau, aquest fill de sa mare.

El més gros

A aquestes hores ja fa una setmana que vaig ser mare. Escric ser mare i estic segura que no entenc ni el deu per cent del que significa ser-ho, però el poc que n’he comprès durant aquests set dies ja em fa veure que no hi ha res que s’hi pugui igualar, ja ho tinc clar.

No estic parlant d’instints maternals ni res per l’estil, perquè desconec si el tinc, o si el tenia ja, o si el tindré mai, com es detecta…, ni idea; em sona a reportatge del Félix Rodríguez de la Fuente, això de l’instint.

Jo només sé que des que he parit el cap i el cor s’han repartit les tasques d’una manera diferent de com ho feien fins ara, i el segon ha agafat més protagonisme, fins i tot diria que porta les regnes del meu ritme vital. I si això us sona cursi, tant me fot.

Tot just han estat set dies i la majoria els hem passat a la clínica, però ja se m’ha girat el món com un mitjó i tot i que en el fons sento que sóc la mateixa, també veig que estan sortint a flor de pell parts de mi que fins ara tenia amagades només per a mi i que ara mostro sense embuts perquè la prioritat és una altra i tot és tan transparent que no ho puc veure d’un altre color.

Haver tingut bessones també fa que tot plegat prengui unes dimensions que de vegades et fan sentir vulnerable fins a límits còsmics. De sobte, hi ha dues persones en miniatura que ho volen tot de tu i en tot moment, i tu no només els ho dónes sinó que hi afegeixes extres de collita pròpia i amb un somriure que et vesteix de cap a peus, per dins i per fora.

Hi ha moments que sortiria al balcó amb les dues nenes a coll i cridaria els seus noms als quatre vents. I n’hi ha que me les miro i em faig petita davant de la responsabilitat que amb la seva existència em penja perpètuament de l’esquena.

Aquest és un escrit fet gairebé a raig, una abocada de sensacions que necessito fer pública estrenant una faceta exhibicionista que espero saber controlar a mesura que el minso deu per cent que us deia al principi creixi alhora que les dues nenes que dormen a l’habitació del costat des d’on escric.

I no acabaré recomanant a tothom que porti criatures al món perquè això no es recomana, no és la pel·li del fill del Bowie ni l’últim disc de la Bebe, és el més gros.