El doctor Desesper

A la sala d’espera del doctor Desesper hi ha corrents d’aire: provenen dels morrets cansats dels seus pacients que, ves per on, s’impacienten. La secretària repeteix una vegada i una altra el mantra «mitja horeta llarga» i segueix mossegant-se les ungles amb els colzes recolzats sobre els historials.

El telèfon sona, futurs malalts que també perdran la paciència entre aquestes quatre parets esquitxades de quadres que de ben segur que van pintar els que van esperar abans que nosaltres i van tenir la sort de portar llenç, paleta i pinzell a la bossa, per si de cas.

Les visites entren amb comptagotes: el doctor Desesper s’ho pren amb calma, escriu les receptes amb una cal·ligrafia impol·luta, actualitza l’historial teclejant amb un sol dit i quan et pren la tensió compta ell mateix les pulsacions durant un minut que s’eternitza perquè el braçalet inflat del tensiòmetre et fa l’efecte que t’està començant a gangrenar el braç.

A la sala d’espera del doctor Desesper els rellotges es gasten de tant que són mirats, les revistes del cor del mes passat ja han estat apreses de memòria i els mòbils entren en calor entre els dits resuats i inquiets dels seus propietaris. La diferència horària entre les Canàries i la península és una minúcia comparada amb la que hi ha entre l’hora donada i la que finalment és quan entres a la consulta del metge.

El telèfon continua sonant i la secretària segueix donant hora per al mateix dia, mentre els pacients paren l’orella, calculen i saben que tots els que ara truquen aviat passaran pel mateix viacrucis temporal que ells. I això, quina mala sang, els consola.

Les visites surten alliberades: mitja horeta llarga després fugen de la consulta no sense abans passar pel mostrador a tornar a demanar hora i sentir que encara en donen per al mateix dia que quan estaven asseguts a la sala.

A la sala d’espera del doctor Desesper hi ha inscripcions als respatllers de les cadires: «Aquí vaig esperar perquè em diagnostiquessin una hèrnia de hiatus»; «La gastroscòpia te la faré jo amb el meu rellotge de polsera, metge de fireta»; «He hagut d’anul·lar dues reunions i una sessió de massatge per culpa de la teva agenda mal organitzada»; «He trobat a faltar caplletres gòtiques a la recepta, doctoret d’estar per casa», etcètera. Tenen una doble funció: qui les escriu es desfoga, qui les llegeix es distreu. La secretària les repassa un cop per setmana perquè no s’esborrin, i el doctor se les llegeix sense entendre a qui van adreçades abans d’anar-se’n cap a casa caminant xino-xano, encara que siguin tres quarts de quinze i sàpiga que sa mare el renyarà perquè mira quina hora és i el lluç fred no val res…

El senyor Còlic

El senyor Còlic és un fill de sa mare, això que et quedi clar. Hi ha gent que ve a aquest món amb l’única missió de fer la guitza i ell n’és un. Se’t presenta al vespre, quan tocaria endormiscar-se amb l’olor del pijama net, i et porta fins a la mitjanit entre plors, gemecs i crits.

I jo ja li he posat cara. Té els ulls plens de venetes vermelles, perquè no dorm mai i és un sac de nervis, i unes ninetes petites que són incapaces de veure la vida que hi ha als teus ulls. Té un nas llarg però sense olfacte, i uns pèls gruixuts li surten dels narius i li priven de sentir l’aroma de la teva pell. Les orelles les té escarransides i sortides, i no sent el dolç ritme del teu respirar quan dorms. I en comptes de boca, una ratlla recta i inexpressiva, sense uns llavis que puguin omplir-te de petons. El senyor Còlic no et veu ni et sent ni t’olora ni et pot petonejar, per això opta per fer-te la punyeta cada vespre, si no, no s’explica.

Te’m recargoles als braços, sota els seus efectes, i jo li torno a posar aquella, aquella cara, i mentalment li escupo al bell mig, mentre a tu et bressolo amb l’esperança de calmar-te. Et poses vermella, plores en silenci i amb la boca oberta de bat a bat, empenys amb els peus contra els meus palmells, obres els ulls amb incredulitat, i jo només puc donar-te escalfor i paraules que desitjo balsàmiques, i confiar que el temps m’ajudi a fer fora aquest indesitjable.

Al senyor Còlic no el bressolaven de petit, va créixer sol i a empentes i per això ara es dedica a importunar els més indefensos amb dolors infernals que no porten enlloc. Però tinc melissa, tinc fonoll, tinc grànuls homeopàtics, tinc braços, escalfor, paciència i ganes de fer-te feliç, i contra tot això, el meu arsenal anticòlics particular, ell no hi té res a fer. Juntes l’aviarem fora, lluny del nostre cau, aquest fill de sa mare.

El senyor i la senyora Nohisom

Només una ratlleta de llum sota la porta de l’entrada, un pany que es tanca amb seguretat, unes passes descalces, una forquilla que bat un ou, una bossa de la brossa deixada al replà, cartes a la bústia, estossecs de matinada pel celobert, un cop de porta, una cadira que s’arrossega, les notícies de la tele massa altes, quatre crits, olor de refregit a l’hora de sopar, pudor de suat a l’ascensor, molles de pa a l’escala, roba estesa que goteja, una mà peluda que tanca el balcó, el trepant que forada just quan.

Només la batedora que fa maionesa, l’aspiradora un cop cada quinze dies, la rentadora que centrifuga amb tanta fúria que es desplaça uns centímetres, el gos que borda quan el deixen sol, el radiodespertador amb el plomet del Fuentes a quarts de nou, l’olor de tabac d’ell que fuma d’amagat al lavabo, el serial d’havent dinat amb el roncs de la migdiada d’ella de fons, el porticó de la finestra que peta quan fa vent, el telèfon que sona cada dia cap a l’hora de sopar, la mateixa decoració nadalenca al pom de la porta des de finals de novembre fins a mitjan gener.

El senyor i la senyora Nohisom no tenen cara, ni veu, només una col·lecció de rastres que s’acumulen a mesura que passa el temps i baixen la guàrdia deixant pistes de la seva existència. Però jo ja me’ls dibuixo amb mirada d’espiell, nas de talp i dents de ratolí, vestits sempre de gris de camuflatge urbà i dos ulls de recanvi al clatell.

Un dia vaig estar a punt de coincidir-hi a l’ascensor, però la porta se’m va tancar als nassos i només vaig poder veure els braços entrellaçats de dos vellets tremolosos amb la cara esborrada pels anys de no ser vistos.

Un altre dia eren a la parada de l’autobús de davant de casa, però van girar cua i van decidir fer el trajecte a peu abans que desvelar el misteri dels seus trets facials.

Si els truques a l’intèrfon, en el millor dels casos t’obren la porta sense dir ni piu, però el més probable és que ni despengin l’auricular per saber qui és, perquè no esperen mai ningú.

I el telèfon només els sona un cop al dia, cap a l’hora de sopar, i imagino que deu ser algun parent que es vol assegurar que encara no s’han difuminat del tot i tenen les mans prou dibuixades per despenjar i les cordes vocals prou definides per articular un «digui?» escarransit.

La ratlleta de llum sota la porta, la bossa de brossa al replà, la bústia que és plena de cartes al matí i buida al migdia, l’olor de refregit, el serial amb els roncs, la roba estesa, la mà que tanca el balcó…, són peces d’un puzle que garanteix que per ara el senyor i la senyora Nohisom, malgrat que els pesi, encara hi són.

[I dit això, ja veurem quan hi tornarem a ser, per aquí. Fins aviat!]

La llevadora del club de la comèdia

No ho he descobert pas ara: hi ha gent que ha errat el tret en la tria de la professió i la vocació real els transpira pels porus de la pell a la mínima que pot. Hi ha, per exemple, el quiosquer que hauria hagut de ser home del temps perquè et prediu la pluja cada matí, o la farmacèutica que donaria la talla com a periodista de la premsa cardíaca perquè et cus amb preguntes indiscretes cada vegada que li compres les vitamines que et falten. També tindríem la verdulaire que podria haver estat metge i que et recita tots els remeis —naturals i no— per a cada malaltia que pateixes i que ella et detecta amb un cop d’ull ràpid. Però en el fons tots tenim una mica de metges, de periodistes roses i de meteoròlegs; la salut, els famosos i el temps són tres temes sobre els quals tothom gosa parlar sense saber-ne ni un borrall.

Ara, la combinació de professió real i vocació amagada que he descobert fa dues setmanes és nova: he topat amb una llevadora que s’hauria d’haver dedicat a la comèdia. Les classes de preparació al part esdevenen monòlegs rubianescos i el CAP del Raval qualsevol dia lluirà un rètol amb llums de neó per anunciar l’actuació de la Manola.

La Manola fa trenta anys llargs que assisteix parts i tracta amb prenyades de totes les nacionalitats i aprensions, i s’ha construït un discurs, un guió sembrat d’acudits pujats de to, anècdotes hilarants, consignes feministes dutes a l’extrem del grotesc i altres delícies de l’humor negre que contrasten a la perfecció amb un moment vital que molts malden per tenyir-te de rosa. Entre respiració i respiració et deixa anar una gracieta que et fa perdre el ritme pulmonar i riure en ple exercici d’enfortiment del sòl pèlvic, per exemple.

Desdramatitzar és la seva consigna i sovint ho porta a l’extrem gairebé talibà i et parla d’epidurals i episiotomies amb una desimboltura que t’esbandeix les pors amb una rapidesa alarmant. El massatge perineal és el moment àlgid de la seva actuació, te’l descriu amb tot luxe de detalls, et queda claríssim què has de fer, però trena les instruccions amb vivències d’algunes de les futures mares que li van riure les gràcies abans que tu i aconsegueix que la dotzena de panxes voluminoses que l’escolten se sacsegin a riallades molt més relaxants que els exercicis amb què conclou les sessions.

Després d’un parell d’hores de classe, les dues dotzenes de mans que aviat canviaran bolquers a manta estan temptades d’aplaudir l’actuació de la Manola, que —a banda de saber fer-te riure en un moment en què les pors et poden jugar força males passades— carrega tres decennis llargs d’experiència a les espatlles i sap què vols saber i què no, quines motos t’han venut i no havies d’haver comprat, quins falsos mites se t’han quedat entre cella i cella…, i posa ordre en el teu cap atabalat de prenyada primerenca. Però això no treu que li escauria més vestir de negre i no de blanc, seure en un tamboret il·luminat per un focus i portar un micro a la solapa i no una plaqueta amb el seu nom, que no és Manola, en un color blau de sanitat pública. No descarto veure-la, un cop la jubilin, al Llantiol, amb un cubata en una mà i una cigarreta a l’altra, inventariant les històries de les embarassades del barri (només espero no ser carn de les seves improvisacions!?).

Madona Tortuga

Asseguda a la terrassa d’un bar gallec, un ull a cada templa, madona Tortuga engoleix escopinyes i navalles en conserva amb la seva llengua llarga i recargolada. De tant en tant, es fa passar avall la peixada amb un glop llarg de cervesa i els ulls se li humitegen per l’efecte de l’escuma. A la mà esquerra, el bastó, a la dreta, l’escuradents.

Mig barri desfila per davant de la seva estampa i no hi ha veí que no la saludi amb un cop de cap reverencial, com qui ret els honors a una estàtua sagrada o a una troballa arqueològica de temps remots. Aleshores, la mà esquerra de madona Tortuga deixa anar per un instant el bastó i sacseja els dits amb la lentitud de les roques que s’esquerden i la força de la runa que s’esllavissa: les seves salutacions es col·leccionen al calaix de les relíquies.

La columna de madona Tortuga diuen que un dia va ser recta, però d’això fa tant de temps que ja no queda ningú que ho recordi. Ara, la gepa la reclou en un arc i li falta ben poc per poder-se llepar les sivelles de les sabates. Així i tot, la seva esquena no té una aparença fràgil, al contrari: es diria que sota el jersei d’angora hi té una closca dura i aguerrida, capaç de resistir estoicament qualsevol embat sense immutar-se. Hi ha qui li imagina un darrere teixit d’hexàgons coberts de verdet, enganxats els uns amb els altres amb el ciment del temps i les males ratxes.

També conten que un dia madona Tortuga va tenir turmells i canells i colzes i genolls ―la fe que es diposita en la seva pètria persona és incommensurable!―, però el cert és que ara les seves extremitats són més aviat tubs arrugats i foscos de pell seca que no se sap com sostenen el cos rodó i el cap diminut de la dama més vella del barri. I els dits, cada dia més curts, han perdut les articulacions i gasten actitud de pinça per ser mínimament útils a aquestes alçades de la vida.

Sota la cadira on seu madona Tortuga, al bar gallec, hi hauria d’haver des de fa temps una placa que fes notar al vianant forà i passavolant que aquella senyora que no et mira mai de cara és un monument viu de la història del barri. Les seves avui inexpressives pupil·les segur que han estat testimoni de totes les dates assenyalades en una cronologia del darrer segle de la ciutat. Es diu que n’ha vist de tants colors que un dia es va quedar petrificada i va deixar de parlar, i des d’aleshores només obre la boca per menjar peix en conserva o, en el pitjor dels casos, enciam.

No hi ha qui resisteixi l’estampa de veure madona Tortuga davant d’un plat pla ple d’enciam. El demana sol, sense cap altra verdura i, per descomptat, sense amanir, ni tan sols vol que li tallin les fulles, les vol senceres i netes en un plat i llestos, i la forquilla ni la toca. Quan el cambrer que no és gallec li deixa el bé de Déu verd damunt la taula, gira cua de seguida per no veure l’escena més cruenta que us pugueu imaginar. El coll de madona Tortuga s’estira fins a un punt que sembla que s’hagi de trencar, totes les arrugues tibades, tots els plecs de pell seca i fosca al descobert i al límit, i mentre el cap se li acosta al plat, la boca se li obre a poc a poquet i amb els seus llavis petris i esquerdats agafa l’enciam i comença a rosegar-lo per la punta per anar-se’l empassant mil·límetre a mil·límetre. Sovint se li resisteix una fulla i ha d’aixecar el cap enlaire per fer-se-la passar coll avall, i aleshores al clatell se li dibuixen un manat de plecs que cruixen i esborronen les nuques tendres dels quatre valents que encara creuen, il·lusos, que resistiran aquell espectacle verdós sense fer escarafalls. El cruiximent de clatell de madona Tortuga és definitiu: no hi ha supervivents després d’aquells crecs de sonoritat mil·lenària.

Madona Tortuga menja enciam un cop al dia, i no sempre a la mateixa hora, però sí al mateix lloc, a la terrassa d’un bar gallec del barri on un dia li posaran una placa. Esteu avisats.