Tres anys després, paletes i pintors a casa. Hem celebrat el déjà vu amb tots els honors, tret dels etílics. Mig menjador és al dormitori, tot l’estudi al safareig i el gat amagat rere la rentadora, estressat. Casa nostra és una festa. Els llibres, gairebé tots, són sota el llit: aviat podrem omplir el contenidor blau amb una col·lecció de lectures que s’obliden, que s’han d’oblidar, novel·la, teatre, «poesia». Les cometes són un acte reflex. Per què vull un assaig sobre feudalisme? Ara que l’Enciclopèdia sencera és a Internet, carregar amunt i avall del pis la vintena llarga de volums de color verd fosc és una experiència mística. El pis se’ns fa gran, que no gros. Se’ns torna blanc, els colors ens abandonen, i el veiem madur, sobri, seriós, preparat per acollir una família nova de trinca. Caldran uns tocs de verd pistatxo per tenir un respir i no perdre el nord policromàtic. El gat haurà de tornar a fer totes les seves marques territorials, ja li n’hem demanat pressupost, i mentrestant seguirà miolant en to de plany a partir de quarts de sis de la matinada. La pintura ecològica no fa pudor. Señora aquí, señora allà, jo també em faig gran, i grossa. El pintor xilè passa l’aspiradora perquè no em cansi i aprofita per explicar-me mitja vida, l’altra mitja l’hi sento explicar al pintor mut. També li parla de dones que són com pastissos, fan salivera els dos. Sortir amb una colombiana et deixa esgotat, tot el dia ballen. El pintor mut trenca el vot de silenci: «Pero a mí me gustan las de aquí.» El xilè riu i li dóna copets a l’esquena. La filla de vint anys del xilè li truca per dir-li que potser està embarassada del noi que l’acaba de deixar per una altra. Ara el gat és damunt de la nevera i té el nas vermell i els ulls esbatanats, pur nervi. Pols blanca damunt les tecles del portàtil. No sé on tinc les vitamines, en quin racó les he endossades. Per fer una cafetera he de treure mig menjador de la cuina. Els interruptors ara semblen grocs. «¿Me presta una cuchara para el flan, señora?» El xilè menja flam assegut al meu llit, els peus li pengen. El mut beu litres de cocacola a morro. He de corregir una novel·leta infantil d’un ratpenat que tira envans amb els colzes (no sé si tenen colzes els ratpenats, això ho toco?) i provoca núvols de pols al seu pas, el molt desgraciat. Moviments a la panxa. Posar els peus damunt d’una cadira i que els bombin a tots. Un dit de pols arreu on miro. La tele es veu borrosa. Mig menjador blanc i mig de color salmó, l’abans i el després. Jo també vull amagar-me rere la rentadora i miolar desconsoladament. Hi ha esprais antiestrès per a gats: en una hora diu que fan efecte, ja. L’Enciclopèdia torna a fer nosa. Ara hem de treure tots els CD. Quant fa que no escoltem aquest recopilatori de l’Aute? Per què pengem quadres a les parets? Qui necessita les plantes? Amaga aquest gerro on puguis, que no el trenquin o… No, posa’l aquí al mig del pas, que es trenqui ja. L’escombra és blanca. El motxo és blanc. L’aigua de la galleda és blanca. El blanc es veu que relaxa. Sona el mòbil, correcció urgent i el xilè que segueix parlant de dones com merengues. Un menú d’un restaurant de marisc a la Costa Brava per revisar. Dinarem de menú al bar de baix, on sempre fan «boquerones a la andaluza», que vol dir arrebossats amb farina i fregits amb molt d’oli. Hem de triar el to de verd pistatxo, un verd cap a groc més que cap a verd, alegre com si diguéssim, a veure com ho expliques al mut, que avui el xilè no ha vingut. Mira, té les claus, marxo, vindré a la tarda i ja m’ho trobaré. Que tinc la pols i el blanc fotuts al cervell, se’m desordenen les idees i he perdut els punts i a part. Des de fa set dies penso en punt i seguit i en futur, faré faré faré, netejaré netejaré netejaré, llençaré llençaré llençaré. Al vespre m’adormo al sofà i somio que descobrim una habitació nova al pis, gran, fosca, plena d’escales i teranyines, bruta, i tu no la vols, demanes que ens la treguin, que no ens fa falta, i jo la imagino blanca amb tocs de verd, verd groc, alegre com si diguéssim, i les nenes pujant aquelles escales. I tu només hi veus pols i més metres per escombrar i m’enfado i em desperto i enmig dels mobles fora de lloc, de les parets buides i els pinzells i els pots, hi ha un sopar a taula i un va aixeca’t i menja una mica. I jo deixo anar més futurs i punts i seguit i habitacions inventades i quan veig l’amanida al plat callo i menjo, només miro l’enciam, el got i la teva cara, no veig el dit de pols blanca, els interruptors que ara semblen grocs i el nas vermell del gat guaitant rere els DVD, entre Los amigos de Peter i Cómo ser John Malkovich. Que em mengi el préssec, em renti les dents i posi punt i final, em dius.
