Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc

Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc: no va pactar tarifes amb ningú ni va veure un duro en concepte de drets d’autor. Santificar-lo potser va ser una manera de saldar-hi el deute a posteriori. Però el 2009 els traductors no vestim túniques ni demanem altars, només una mica més de dignitat econòmica i professional, perquè en segons quins sectors no estem pas tan lluny d’aquell pobre desgraciat que va fer intel·ligible el primer best-seller de la història.

Avui dia hi ha traductors que traduirien la Bíblia de franc, sense pactar tarifes amb ningú ni arribar a veure mai ni un duro en concepte de drets d’autor, i sense ni tan sols esperar cap trista beatificació post mortem. I també hi ha traductors que s’asseuen a negociar preus abans d’engegar cap ordinador ni obrir cap diccionari, sense cap mena d’al·lèrgia a parlar de xifres tot i ser del ram de la lletra. I encara n’hi ha que tenen un catxet i tot, i el mimen, el cuiden i li donen pinso del bo, del que es compra al veterinari a vint euros el paquet de quilo.

Hi ha de tot, com a tot arreu. I els traductors que ahir van maldar per omplir la plaça del Rei de Barcelona eren d’aquells que, tot i traduir sols davant de la pantalla, són conscients que n’hi ha més com ells i saben fer pinya quan toca. Tampoc no duien túniques, però sí samarretes (amb el lema «Traduïm, ergo existim») i màscares, i van demostrar no solament que el nostre gremi existeix, té vida i fa feina, sinó que van fer saber a tothom qui passava per aquella plaça que a banda de traduir llibres també traduïm pel·lícules, sèries, revistes, instruccions, comunicats, programes, etc. Perquè ahir era sant Jeroni, patró dels traductors.

Potser perquè al nostre patró ni cristo no li va pagar la incommensurable feinada que va perpetrar, avui dia encara hi ha romàntics que pensen que la nostra feina és tan maca i enriquidora que si no la cobrem com Déu mana (ehem) tampoc no passa res, perquè ens agrada fer-la i això ja és mig sou. Però diria que no som els únics que gaudim del que fem durant vuit hores diàries cinc dies a la setmana (ehem 2), també hi deu haver metges, advocats, mestres, lampistes, carnissers, modistes, etcètera, que xalen amb el que fan i no per això estan disposats a cobrar menys del que toca. I no sempre ens ho passem tan bé traduint, perquè com he dit abans no traduïm només llibres, i, és més: no traduïm només llibres bons.

Dies com el d’ahir, doncs, tot i que a algú li puguin semblar pintorescos, graciosos o fins i tot anecdòtics, són necessaris per anar fent camí cap a una normalització de la professió, perquè quan ens asseiem amb un possible client per parlar de quartos, aquest no ens visualitzi abillats amb una túnica i una corona de sant surant-nos damunt del cap, ni comenci a arrufar el nas perquè li fa l’efecte que sent olor de sofre. No som pas tan diferents de la resta, només ens volem guanyar guanyem la vida traduint.

Tinc poders

M’he llevat a mitjanit, he estès les ales, he obert el balcó i he sortit volant a fer la ronda. Ja fa uns dies que ho faig. I torno a casa de matinada amb un manat de branquetes al bec. En tinc una pila, ja. Les poso al mig del menjador fent una rotllana. Estic fent el niu.

També tinc desigs cada dos per tres. Pot ser que a les quatre de la tarda em vingui de gust carn de cérvol poc feta o crema d’ortigues o confitura de castanyes. I ara al rebost sempre hi tinc un parell de llaunes de sopa de cranc, i anques de granota al congelador, per si de cas.

Vaig pel carrer parlant amb el meu ventre, cantant cançons de bressol de l’any de la picor i tots els grans èxits de les trobairitz i estic estalviant per comprar-me una arpa portàtil per acompanyar els meus cants.

La pell em brilla, els cabells em creixen lluents i forts, tota jo respiro bellesa i bondat, i la gent s’atura per veure’m passar i admirar-me amb una o a la boca. N’hi ha que aplaudeixen o fan grans ones grogues i jo tinc temps per saludar-los i abraçar-los a tots. Tocar-me la panxa dóna no sort sinó fortuna il·limitada.

Estar embarassada és ben cert que és el millor que li pot passar a una dona: et sents més completa, plena, la vida pren sentit de cop, les peces encaixen, és com si tot el sant dia veiessis la llum de la veritat. Ho veig tot de color rosa, rosa xiclet.

Al metro, m’acaricio la panxa i somio. Tothom em deixa seure i per complaure’ls a tots de vegades m’he d’estirar en tres seients i seguir el meu ritual de carícies i somieigs en posició horitzontal.

Veig les meves futures filles en cada criatura amb qui ensopego i me la miro amb els ulls entelats fins que desapareix a l’horitzó i em quedo sola envoltada pels meus sospirs.

A més, m’he tornat intuïtiva de sobte, gairebé tinc premonicions, se m’ha despertat un sisè sentit i sé què em diràs, què penses, què faràs, quin dia farà demà, què hi ha per sopar, qui guanyarà el Tour, com acabarà el serial del finançament, de què va morir Michael Jackson…

Des que estic prenyada tinc poders i no descarto que un dia d’aquests em surtin raigs d’aigua glaçada dels canells i pugui congelar tots els malfactors amb qui em creui de camí cap a la feina. O potser em torno invisible i el bombo i jo ens dediquem a espiar els veïns en hores intempestives.

En el meu estat tot és possible, alimentem els tòpics!

Outlet

Si passegem pels carrers comercials de la ciutat, una de les paraules que més llegirem als aparadors i rètols de les botigues és outlet. En teoria, un outlet és una botiga que ven productes d’altres temporades a un preu més baix. A la pràctica, el paraigua outlet serveix per vendre duros a quatre pessetes i fer creure als clients potencials que hi ha rebaixes tot l’any.

És sospitós que n’hi hagi tants, d’outlets, que tants segells es puguin permetre abaixar preus tan alegrement; per què no ho feien abans? Outlet és una manera elegant de dir-te que fins fa ben poc t’havien aixecat la camisa fins a l’alçada del coll, i que ara només te l’aixequen fins al melic. Perquè els senyors que decideixen afegir un outlet al seu negoci es pensen que els seus clients potencials són imbècils i només de llegir la parauleta en qüestió posaran els ulls en blanc i com uns zombis de la compra entraran a la seva botiga disposats a fotre gasto sense control, sense llegir preus ni etiquetes ni res, com autèntics seguidors encegats de la nova secta outlet.

Per què ara una samarreta pot valdre tres euros si abans en valia deu o més? I no em sortiu amb la collonada de les temporades, que la gent normal (que diuen els Pulp i els Manel) no viu per temporades i menys quan parlem de roba de vestir o de la llar (les dues menes de comerços que més s’han apuntat al carro de l’outlet), que la roba la fem servir fins que se’ns fa malbé o petita o baldera o ens deixa d’agradar (i els gustos de la majoria no hi entenen de tendències), i punt. I ja és el súmmum que ens parlin de temporades quan anem a comprar llençols o tovalloles, i a més ens ho diuen amb aquella convicció de venedor desesperat perquè comprem el que no ens fa falta.

Sigui o no sigui outlet, jo sé quan necessito comprar llençols o tovalloles o samarretes o mitjons, i si no me’n calen se me’n fot si en venen a preu d’escàndol, que no em fan falta, i llestos. I això que dic no és cap obvietat, que sovint ens descuidem de fer aquesta reflexió tan senzilla i ens embalem a comprar coses que no necessitem només perquè valen tres euros (que recordem que són cinc-centes pessetes, i que fa deu anys per cinc-centes pessetes dinàvem en un bar de menú).

Sota l’etiqueta outlet hi ha un implícit «tot s’hi val» que podria ser equiparable al merder que hi va haver fa temps amb l’etiqueta bio, quan els fabricants de qualsevol mena de producte alimentari escrivien un gros, preciós i verd bio a les etiquetes dels seus productes i com per art d’encantament aquell aliment ja era més bo, més sa, més ecològic… Per sort, ara (representa que) només porten la denominació bio els productes que realment ho són i els famosos iogurts del gegant manipulador de la Danone s’han passat a dir activia, per exemple, que sembla més aviat el nom d’un viver d’empreses i no el d’un iogurt que prometen que fa miracles amb la nostra flora intestinal. Esperarem que amb la denominació outlet acabi passant tres quarts del mateix, i mentrestant llegirem preus, etiquetes i lletres petites i ens estarem de perdre el senderi davant de la parauleta de moda.