Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc

Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc: no va pactar tarifes amb ningú ni va veure un duro en concepte de drets d’autor. Santificar-lo potser va ser una manera de saldar-hi el deute a posteriori. Però el 2009 els traductors no vestim túniques ni demanem altars, només una mica més de dignitat econòmica i professional, perquè en segons quins sectors no estem pas tan lluny d’aquell pobre desgraciat que va fer intel·ligible el primer best-seller de la història.

Avui dia hi ha traductors que traduirien la Bíblia de franc, sense pactar tarifes amb ningú ni arribar a veure mai ni un duro en concepte de drets d’autor, i sense ni tan sols esperar cap trista beatificació post mortem. I també hi ha traductors que s’asseuen a negociar preus abans d’engegar cap ordinador ni obrir cap diccionari, sense cap mena d’al·lèrgia a parlar de xifres tot i ser del ram de la lletra. I encara n’hi ha que tenen un catxet i tot, i el mimen, el cuiden i li donen pinso del bo, del que es compra al veterinari a vint euros el paquet de quilo.

Hi ha de tot, com a tot arreu. I els traductors que ahir van maldar per omplir la plaça del Rei de Barcelona eren d’aquells que, tot i traduir sols davant de la pantalla, són conscients que n’hi ha més com ells i saben fer pinya quan toca. Tampoc no duien túniques, però sí samarretes (amb el lema «Traduïm, ergo existim») i màscares, i van demostrar no solament que el nostre gremi existeix, té vida i fa feina, sinó que van fer saber a tothom qui passava per aquella plaça que a banda de traduir llibres també traduïm pel·lícules, sèries, revistes, instruccions, comunicats, programes, etc. Perquè ahir era sant Jeroni, patró dels traductors.

Potser perquè al nostre patró ni cristo no li va pagar la incommensurable feinada que va perpetrar, avui dia encara hi ha romàntics que pensen que la nostra feina és tan maca i enriquidora que si no la cobrem com Déu mana (ehem) tampoc no passa res, perquè ens agrada fer-la i això ja és mig sou. Però diria que no som els únics que gaudim del que fem durant vuit hores diàries cinc dies a la setmana (ehem 2), també hi deu haver metges, advocats, mestres, lampistes, carnissers, modistes, etcètera, que xalen amb el que fan i no per això estan disposats a cobrar menys del que toca. I no sempre ens ho passem tan bé traduint, perquè com he dit abans no traduïm només llibres, i, és més: no traduïm només llibres bons.

Dies com el d’ahir, doncs, tot i que a algú li puguin semblar pintorescos, graciosos o fins i tot anecdòtics, són necessaris per anar fent camí cap a una normalització de la professió, perquè quan ens asseiem amb un possible client per parlar de quartos, aquest no ens visualitzi abillats amb una túnica i una corona de sant surant-nos damunt del cap, ni comenci a arrufar el nas perquè li fa l’efecte que sent olor de sofre. No som pas tan diferents de la resta, només ens volem guanyar guanyem la vida traduint.

No escriguis més, Agota

No escriguis més, Agota, fes el favor. Llegir-te és comprovar que escriure per a tu és summament dolorós, i ja has patit prou.

Els teus bessons Claus i Lucas m’han tret del llit avui a les cinc de la matinada. M’he despertat perquè els meus han decidit moure’s frenèticament a aquelles hores i com que ahir em vaig adormir llegint-te, els primers bessons en qui he pensat (després dels meus) ha estat en els teus, i automàticament he necessitat saber com continuava la història. He llegit gairebé a les fosques, clandestinament, com si estigués a les golfes de casa l’àvia dels teus bessons rellegint la Bíblia i fent redaccions per al gran quadern.

Després, m’he dutxat i de camí cap al despatx, encara massa aviat, he decidit aturar-me en un cafè i reprendre la lectura una estona més. A aquelles hores als cafès només hi ha borratxos i pencaires matiners, i a tots els ha sobtat la meva parsimònia i la meva avidesa lectora: se m’ha refredat el cafè. Ara estic amb en Lucas, la Yasmine i en Mathias, a punt de celebrar el Nadal. La idea d’un nadal dins d’un llibre teu, Agota, m’aterra.

No voldria arribar mai a escriure com tu: per arribar-hi em caldria patir com tu, i en cada lletra teva hi ha tones de dolor, de ràbia que dubto que arribi a sentir mai. Tampoc no voldria que els meus bessons (o bessones) s’assemblessin en res als teus Claus i Lucas, vull que siguin nens quan els toqui ser nens, joves en la joventut i adults en la maduresa, que res ni ningú no els faci créixer de cop i a cops.

Vaig comprar Claus i Lucas que encara no sabia que seria mare, i l’he començat a llegir just quan sento els moviments dels bessons al ventre, la vida ens regala coincidències: llegir-te ara és gratificant i dolorós alhora. Gratificant perquè el teu estil contingut, nu, fred, em permet llegir entre línies i perdre’m suposant el que no dius. Dolorós perquè hi ha capítols, fragments, que llegeixo a cuita-corrents i voldria oblidar-los tan bon punt passo la pàgina.

No escriguis més, Agota. Mira la tele, surt a comprar, llegeix Kertész i rellegeix Bernhard, viu altres vides i no repassis més la teva, deixa-la als teus llibres, de testimoni excepcional d’una experiència vital desesperançada que hauria de ser de lectura obligatòria perquè no hi torni a haver mai ningú que escrigui com tu, Agota Kristof, mal que li pesi a la literatura (que dius que no t’interessa, i amb això ja ho acabes de dir tot).

Bloomsday a l’altra banda de la paret

«No és possible.
No sortim mai l’un sense l’altre.
Sempre anem junts a tot arreu.»
AGOTA KRISTOF, Claus i Lucas

8 h. Es desperta que ja estem desperts. Aviat es començarà a moure i ens bressolarà involuntàriament: i ens endinsarem en el son dolç de cada dia. Li sentim la veu i ens ve la primera glopada de calma. També sentim l’altra veu, la més greu, que ens diu bon dia. Voltem, movem braços i cames, obrim i tanquem la boca. Es mou i ens diverteix aquest sacseig, ens deixem gronxar. Beu llet i ja se’ns fa la boca aigua. Sentim els miols gelosos de cada matí, i de fons l’aigua del «dutxa’t tu primer». Després el so de l’aigua és més proper i sentim algunes carícies a través de la paret. Seguim gronxant-nos, amunt i avall, d’aquí cap allà, amb un ritme lent i constant. Els seus batecs són tranquils i ens endormisquen. Ara sentim més veus, llunyanes i desconegudes, i molts altres sorolls que no identifiquem.

9 h. S’asseu i prenem posicions. Ara toca una bona estona de tranquil·litat. Aviat sentim el tecleig que ens hipnotitzarà fins deixar-nos estabornits, surant sense control. Teclec, teclec. Ens adormim.

11 h. Esmorza i ens desperta. Obrim la boca afamats. Torna a parlar i és la glòria: la seva veu, l’aliment, la veu greu de fons, tot en ordre. Aviat tornarà a teclejar i reprendrem el son on l’havíem deixat. Però encara gaudim de les dues veus una mica més, i del batec assossegat. I després teclec, teclec i sant tornem-hi.

14 h. Es torna a moure i ens bressola. Mig adormits, ens abandonem al seu moviment i anem d’una banda a l’altra. Sentim més veus de fons, sorolls desconeguts. A través de la paret es filtra una escalforeta apegalosa. Es mou més a poc a poc, sentim que esbufega i que el batec s’accelera una mica. Decidim moure’ns per ajudar-la i ella ens toca amb les mans, a través de la paret, i no sabem com s’ho fa però ens calma i seguim endormiscats.

14.30 h. Dina. Més felicitat. Obrim la boca en somnis, giravoltem, sacsegem les mans i els peus, potser somriem. Les dues veus que coneixem parlen i no podem sentir-nos millor. Tot encaixa, no hem de fer res, només gaudir-ne, deixar-nos portar, confiar. Confiem.

15 h. Quan s’estira, nosaltres ens afanyem a fer-li senyals agraïts a través de la paret. Ens rep, ens entén, ens toca i ens adorm. I ella també s’adorm. Ritme lent de batecs, respiració somnífera i de fons un altre cop aquells miols gelosos que ens inquieten. Ella es gira, sentim els miols molt a prop, es tornen rum-rums i estem segurs que és ella qui ho provoca. No pot ser d’una altra manera. Aquell rum-rum ens retorna el son i surem sense control un altre cop.

15.45 h. S’aixeca i sentim que els cossos se’ns posen sols en posició vertical, no fem res per evitar-ho, ens deixem dur. Tornen les veus desconegudes, els sorolls i l’escalforeta. I poc després el tecleig que ens garanteix una bona estona més de son.

19 h. S’ha acabat el teclec, teclec per avui. Ella ens bressola un altre cop. Beu suc de fruites i obrim la boca. Sabem que ara ve una bona estona de bressoleig constant, de veus que ens sonen una mica, algunes, de batec rítmic, de moviment compassat. També algun esbufec i les mans que ens toquen a través de la paret. Seurà una estona i nosaltres aprofitarem per giravoltar.

20 h. Falta poc perquè arribi el nostre moment preferit. Ara toca soroll d’aigua, carícies i massatges. I després s’estira i sentim un so melòdic de fons que ella i la veu greu imiten, és un so que cada dia ens és més familiar i això fa que ens agradi i ens aquieti. Ens despertem, assaborim el moment amb tots els sentits, ens movem sense ordre ni concert, xoquem, ens posem de cap per avall, ens esverem. Ens esverem perquè sabem que quan convingui les seves mans i la seva veu ens calmaran. Perdem el control perquè sabem que ella ens el retornarà. Tard o d’hora riurà, se sacsejarà i ens farà pessigolles. Tot tremolarà i no tindrem por, perquè la por no la coneixem, ella l’esborra dels nostres cervells acabats de fer amb cada gest, batec o so que fa.

21 h. Torna a menjar i nosaltres també. Continuem desperts i ben atents. La seva veu i la veu greu parlen, escoltem sense entendre res i alhora entenent-ho tot, tot el que ens cal entendre: que tot és a lloc, que tot va bé, que no hem de patir per res, que confiem, que cap dels dos no ens fallarà. Voltem, estirem braços i cames, remenem el cap, tornem a xocar, obrim la boca, la tanquem, movem els dits, fem tot el que sabem fer, tips de felicitat líquida.

23 h. Ara s’estirarà i s’estarà quieta molta estona, i estem més desperts que mai. Respira profundament, sentim que està cansada, però no podem evitar enviar-li més senyals en forma de moviments, petites sotragades, empentetes. I ella, mig en somnis, encara té esma per acostar les mans a la paret i ens saluda, ens parla i torna a aconseguir asserenar-nos. A poc a poc ens posem cadascun a lloc i la deixem dormir, i ens adormim esperant que l’endemà sigui clavat, idèntic al dia d’avui.

* * *

El 16 de juny del 2010 el viurem ja a l’altra banda de la paret, i enyorarem la felicitat líquida, que ara assaborim sense ni sospitar que la perdrem, la resta dels nostres dies. Aquest és l’únic Bloomsday que haurem viscut dins del ventre de la mare, que ha teclejat això per nosaltres i ens ha permès gaudir d’un teclec, teclec extra, avui.

Barcelona, 16 de juny de 2009

Enllaços relacionats amb el Bloomsday:

El motiu d’aquest Bloomsday
Mapa de tots els blogs que han participat en la iniciativa Bloomsday

Cinc recomanacions per Sant Jordi

Enguany, com que torno a tenir un racó públic a la xarxa, m’animo a fer recomanacions per si a algú li han de fer servei a aquestes alçades de la pel·lícula. (Les volia fer demà, però he rebut unes quantes amables esbroncades d’alguns lectors increpant-me dolçament que demà seria massa tard.)

La Diada la passaré corregint una novel·leta carrinclona, prescindible, excessivament llarga i (el que és pitjor) pretensiosa. Però de seguida que hagi fet les pàgines de rigor per no perdre el ritme, sortiré a voltar pel centre i aniré dient que no vull cap rosa als nenets que se’n van de viatge de final de curs a Itàlia i que no vull cap punt de llibre als ploms dels partits polítics que aprofiten l’avinentesa (sí, què passa, ells dirien avinentesa!?) de captar vots (com si algú decidís el seu vot en funció d’un trosset de cartolina rectangular). I també vull passar per l’Ateneu Barcelonès, on faran una lectura pública d’un llibre que hauríeu d’haver llegit tots: Incerta glòria, de Joan Sales, i que aprofito per recomanar, per si de cas queda algú amb dos dits de front que no l’hagi llegit encara. Bé, aquí van les cinc recomanacions:

La primera: narrativa infantil

Hola, estúpid monstre pelut, Fina Casalderrey, traducció de Josep Franco, Edicions Bromera, 7,50 €. Amb il·lustracions de Marina Seoane.

Fina Casalderrey és una autora gallega de literatura infantil molt recomanable. A Hola, estúpid monstre pelut tracta el tema de la violència domèstica des del punt de vista dels fills amb un plantejament i un to molt innovadors. Quan el vaig llegir em va fer ganes d’escriure i la seva manera d’enfocar el tema em va obrir els ulls. De moment el llibre només ha sortit en català valencià, però segur que aviat surt en català oriental (ho sé perquè l’adaptació la vaig fer jo mateixa, ehem).

La segona: narrativa juvenil

Còsmic, Frank Cottrell Boyce, traducció de Josep Sampere i Martí (Editorial Cruïlla), 16,50 €.

Mare, pare, per si de cas em sentiu… Sabeu que us vaig dir que me n’anava amb l’escola al centre d’activitats a l’aire lliure de Lakeland?
Si voleu que us sigui sincer, no sóc ben bé a Lake District.
Si voleu que us sigui sincer, més aviat sóc a l’espai.
Sóc en un coet que es diu Possibilitat Infinita, a uns tres-cents vint-i-un mil kilòmetres de la superfície de la Terra. Estic… Mmm… Més o menys bé.
Ja sé que us haig de donar unes quantes explicacions. Ara ho faré personalment.

Així comença Còsmic, una novel·la que ens vol descobrir la màgia de ser pares (no us espanteu, no és una novel·la alliçonadora, no pretén vendre’ns cap moto) amb una sentit de l’humor apte per a tots els públics, encara que el llibre estigui classificat com a juvenil. Vaig tenir la sort de fer-ne la primera correcció i va ser una feina ben agraïda, tant pel text, que és divertidíssim, com per la traducció, de qualitat. Res a veure amb la majoria de novel·letes juvenils que inunden el mercat i que es perden intentant donar lliçons i menystenen la trama fins al punt de farcir el llibre de tòpics.

La tercera: narrativa estrangera

Un lloro per al vicari, Gerald Durrell, traducció de Jordi Arbonès (Viena Edicions), 16,90 €.

Si us va agradar La meva família i altres animals, un clàssic de Durrell (el germà del Lawrence del Quartet d’Alexandria), no us podeu perdre aquest volum de contes que acaba de treure Viena amb una coberta magnífica amb un lloro verd que segur que us cridarà l’atenció des de les taules de novetats atapeïdes de paper per reciclar. És un dels dos llibres que compraré segur aquest Sant Jordi. El sentit d’humor de Durrell no té data de caducitat: un clàssic.

La quarta: narrativa catalana

Com una pedra, Dolors Borau (Columna Edicions), 19 €.

El 2006 Dolors Borau va ser una gran sorpresa amb Taula reservada, un recull de contes altament recomanable, amb un alt nivell de llengua i un estil ben definit. Ara hi torna per la porta gran: la novel·la, i amb el premi Pin i Soler com a aval. Encara no l’he llegit, me’l compraré demà, però m’atreveixo a recomanar-lo perquè confio molt en Borau (i espero no equivocar-me!).

La cinquena: assaig

Castracions, Teresa Amat (Proa), 22 €.

Em fa molta il·lusió recomanar aquest llibre perquè l’autora és una bona amiga, perquè en vaig seguir tant el procés de creació com el d’edició des d’un lloc privilegiat (el d’amiga i el de correctora) i perquè és una lectura que no em cansaré mai de recomanar, tant pel tema (Cuba), com pel punt de vista (crític) i l’estil (ric, irònic i punyent). Si Cuba us interessa mínimament, no el podeu deixar escapar. A més, a la tercera part del llibre, Compañeros del alma, compañeros, la Teresa posa a lloc uns quants intel·lectuals que van ser o són procastristes (Cortázar, García Márquez, Debray, Montalbán…). Impossible que us deixi indiferents!

I fins aquí les meves recomanacions. Segur que me’n deixo molts, de títols interessants (Rodamots, El document de Prats…), però us he volgut parlar de tres llibres que ja he llegit i de dos que compraré segur, i no embrancar-me a mirar llistes de novetats i anar triant tot el que a priori sembla que pugui estar bé.

La finestra d’aquí sota és oberta per afegir o debatre recomanacions, si ho voleu. Que vagi rebé!