Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc

Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc: no va pactar tarifes amb ningú ni va veure un duro en concepte de drets d’autor. Santificar-lo potser va ser una manera de saldar-hi el deute a posteriori. Però el 2009 els traductors no vestim túniques ni demanem altars, només una mica més de dignitat econòmica i professional, perquè en segons quins sectors no estem pas tan lluny d’aquell pobre desgraciat que va fer intel·ligible el primer best-seller de la història.

Avui dia hi ha traductors que traduirien la Bíblia de franc, sense pactar tarifes amb ningú ni arribar a veure mai ni un duro en concepte de drets d’autor, i sense ni tan sols esperar cap trista beatificació post mortem. I també hi ha traductors que s’asseuen a negociar preus abans d’engegar cap ordinador ni obrir cap diccionari, sense cap mena d’al·lèrgia a parlar de xifres tot i ser del ram de la lletra. I encara n’hi ha que tenen un catxet i tot, i el mimen, el cuiden i li donen pinso del bo, del que es compra al veterinari a vint euros el paquet de quilo.

Hi ha de tot, com a tot arreu. I els traductors que ahir van maldar per omplir la plaça del Rei de Barcelona eren d’aquells que, tot i traduir sols davant de la pantalla, són conscients que n’hi ha més com ells i saben fer pinya quan toca. Tampoc no duien túniques, però sí samarretes (amb el lema «Traduïm, ergo existim») i màscares, i van demostrar no solament que el nostre gremi existeix, té vida i fa feina, sinó que van fer saber a tothom qui passava per aquella plaça que a banda de traduir llibres també traduïm pel·lícules, sèries, revistes, instruccions, comunicats, programes, etc. Perquè ahir era sant Jeroni, patró dels traductors.

Potser perquè al nostre patró ni cristo no li va pagar la incommensurable feinada que va perpetrar, avui dia encara hi ha romàntics que pensen que la nostra feina és tan maca i enriquidora que si no la cobrem com Déu mana (ehem) tampoc no passa res, perquè ens agrada fer-la i això ja és mig sou. Però diria que no som els únics que gaudim del que fem durant vuit hores diàries cinc dies a la setmana (ehem 2), també hi deu haver metges, advocats, mestres, lampistes, carnissers, modistes, etcètera, que xalen amb el que fan i no per això estan disposats a cobrar menys del que toca. I no sempre ens ho passem tan bé traduint, perquè com he dit abans no traduïm només llibres, i, és més: no traduïm només llibres bons.

Dies com el d’ahir, doncs, tot i que a algú li puguin semblar pintorescos, graciosos o fins i tot anecdòtics, són necessaris per anar fent camí cap a una normalització de la professió, perquè quan ens asseiem amb un possible client per parlar de quartos, aquest no ens visualitzi abillats amb una túnica i una corona de sant surant-nos damunt del cap, ni comenci a arrufar el nas perquè li fa l’efecte que sent olor de sofre. No som pas tan diferents de la resta, només ens volem guanyar guanyem la vida traduint.

Dilluns d’acció de gràcies

Perquè posa dilluns a l’agenda, perquè a la ràdio el locutor de torn també ho ha dit, que era dilluns, perquè he vist cares de pomes agres desfilant per la ronda Sant Antoni amb l’horitzó de cinc dies feiners enganxat a la retina com un xiclet a la sola de la sabata, per això sé que és dilluns, perquè corregir un text sobre els encants artístics de Siena amb el sol de maig entrant per la finestra, i de fons un agradable tecleig que m’acompanya des de fa ja uns quants anys i contribueix a la poca sensació de dilluns que tinc, no és el que la gent del carrer entén per dilluns.

Ara que les feines perillen, que els sous s’encongeixen, cada dilluns és com un dia d’acció de gràcies per tenir una feina i un sou que depenen de mi i de les meves capacitats de recerca, seducció i captura de clients. Faria un bon rostit per dinar, regat amb un vi d’aquells que es reserven per a les grans ocasions i per postres un tortellet rodó i dolç com la sort que tinc de ser traductora i correctora autònoma.

No m’he begut l’enteniment ni tampoc un barril sencer d’un beuratge màgic que et fa tornar insultantment optimista de cop i volta. És que els del meu gremi (no tots, però si molts i sobretot els que més es fan sentir) tenen sempre la queixa a la punta de la llengua (la llengua amb la qual parlen, no la que parlen i el domini de la qual els dóna per viure) i fan que sembli que la nostra feina sigui una mena de via crucis ple de patiments, penes, càstigs, trampes i ensopegades que deixen cicatrius inesborrables. I servidora comença a estar una mica tipa que se’ns emparenti amb el gremi dels ploramorts (o ploramots, mira!).

He posat el despertador a l’hora que he volgut jo, m’he dutxat i he esmorzat amb calma, he anat passejant fins al despatx, no he fitxat enlloc, no he hagut de saludar cap company de feina que no suporto, no he de passar les vuit hores diàries (vuit o set o sis o les que calgui en funció de la pila de coses pendents i de la urgència que tenen) fent res que no m’agradi fer, cobro pel que treballo i negocio preus i terminis i si no em convé puc dir que una feina no la faig i llestos… Segueixo?

Sí, hi ha feines menys agradables que altres, hi ha correccions o traduccions que arriben a ser gairebé un suplici, però quan estic a punt d’emetre una queixa una veueta interior m’estira l’orella i em xiuxiueja: «Treballes del que vols —i sempre has volgut— treballar, recorda-ho.» I llavors tot se’m torna a posar a lloc i reprenc la feina amb actitud de diumenge encara que sigui dilluns i per endavant tingui cinc dies feiners amb les seves sorpreses i imprevistos, els seus contratemps i ho-vull-per-ahir, però amb encàrrecs diversos que fan que cada dia sigui diferent: ara un conte infantil sobre monstres, ara un assaig sobre art, ara una memòria d’una empresa, ara una novel·la sense pena ni glòria, ara un article sobre les restes de l’ós bru no sé on, ara una tesi doctoral sobre tractaments antiretrovirals…

I sí, hi ha clients pesats, clients que no paguen, clients que demanen impossibles, clients que es pensen que sóc un servei de 24 h els 365 dies de l’any… Però també hi ha clients amables, clients respectuosos, clients que ja són amics, clients que em fan riure, clients que paguen a temps i bé, clients que respecten els meus terminis, clients que diuen gràcies i perdona i ho has fet molt bé… I cap d’ells no em mana, sempre em queda el recurs de dir que no si el que em proposen no em convenç.

Ara és dilluns, han tocat les dotze, i estic escrivint aquí, he fet una pausa en la correcció que em distreu des de fa uns dies, i quan acabi aquest paràgraf la reprendré tan tranquil·lament, treballant a bon ritme però sense l’ai al cor ni els ulls d’un superior eriçant-me els pèls del clatell. I sé que és dilluns per l’agenda, el locutor i les cares que he vist aquest matí, perquè jo segueixo sentint el tecleig company de fons, el sol que ja envaeix descarat mig despatx i la satisfacció de fer el que m’agrada fer i que em paguin bé per fer-ho. Me’n torno a Siena.