El més gros

A aquestes hores ja fa una setmana que vaig ser mare. Escric ser mare i estic segura que no entenc ni el deu per cent del que significa ser-ho, però el poc que n’he comprès durant aquests set dies ja em fa veure que no hi ha res que s’hi pugui igualar, ja ho tinc clar.

No estic parlant d’instints maternals ni res per l’estil, perquè desconec si el tinc, o si el tenia ja, o si el tindré mai, com es detecta…, ni idea; em sona a reportatge del Félix Rodríguez de la Fuente, això de l’instint.

Jo només sé que des que he parit el cap i el cor s’han repartit les tasques d’una manera diferent de com ho feien fins ara, i el segon ha agafat més protagonisme, fins i tot diria que porta les regnes del meu ritme vital. I si això us sona cursi, tant me fot.

Tot just han estat set dies i la majoria els hem passat a la clínica, però ja se m’ha girat el món com un mitjó i tot i que en el fons sento que sóc la mateixa, també veig que estan sortint a flor de pell parts de mi que fins ara tenia amagades només per a mi i que ara mostro sense embuts perquè la prioritat és una altra i tot és tan transparent que no ho puc veure d’un altre color.

Haver tingut bessones també fa que tot plegat prengui unes dimensions que de vegades et fan sentir vulnerable fins a límits còsmics. De sobte, hi ha dues persones en miniatura que ho volen tot de tu i en tot moment, i tu no només els ho dónes sinó que hi afegeixes extres de collita pròpia i amb un somriure que et vesteix de cap a peus, per dins i per fora.

Hi ha moments que sortiria al balcó amb les dues nenes a coll i cridaria els seus noms als quatre vents. I n’hi ha que me les miro i em faig petita davant de la responsabilitat que amb la seva existència em penja perpètuament de l’esquena.

Aquest és un escrit fet gairebé a raig, una abocada de sensacions que necessito fer pública estrenant una faceta exhibicionista que espero saber controlar a mesura que el minso deu per cent que us deia al principi creixi alhora que les dues nenes que dormen a l’habitació del costat des d’on escric.

I no acabaré recomanant a tothom que porti criatures al món perquè això no es recomana, no és la pel·li del fill del Bowie ni l’últim disc de la Bebe, és el més gros.

Entre cometes

«M’he comprat un elefant, on el poso si és tan gran?»
El Petit de Cal Eril

Es pot dir que fa un mes que visc entre cometes. A mesura que l’embaràs arriba a la seva fi tot agafa un sentit figurat, provisional, simbòlic, que em demana posar cometes arreu.

Embarassada no camines, que «camines», o sigui: avances lentament, de vegades amb les mans a la panxa com si se t’hagués de caure si la deixessis anar, i t’asseus en tots els bancs públics del carrer, que et semblen pocs. Tampoc no puges escales, sinó que en «puges», és a dir: un peu rere l’altre, d’esglaó en esglaó, esbufegues tot empenyent el teu pes cap amunt i de tant en tant pot ser que se t’escapi un gemec que ofegues per no cridar l’atenció dels veïns.

Embarassada no menges, que «menges», o sigui: passes d’una gana ferotge a sentir-te tipa en qüestió de minuts, classifiques els aliments entre els que «tornen» i els que no, i si has de fer tu el menjar optes per les coccions ràpides, els plats senzills i el protagonisme aclaparador de la verdura i la fruita. Tampoc no beus, sinó que «beus» aigua tot el sant dia, a casa i a fora, i quan quedes amb algú et sents demanant «cafè» (o sigui, descafeïnat) o un trist suc de fruites, perquè la cervesa sense alcohol no és ni «cervesa».

Embarassada no dorms, que «dorms», o sigui: passes la nit del lloro buscant la posició, intentant no fer gaire cas a la teva bufeta sense gaire èxit i procurant no escoltar-te la consciència, que viatja cap al futur i s’alia amb la imaginació per treure’t la son. Tampoc no descanses, sinó que «descanses», és a dir: poses a prova el cos assajant postures arreu on seus o jeus i no sempre l’encertes, i el que abans eren trajectes inofensius en bus ara són safaris a través de la selva africana plens de sotracs que et fan veure la padrina.

Embarassada se suposa que esperes, però en realitat «esperes», perquè no saps ben bé la que t’espera (i encara bo) i ja s’ocupa tothom de recordar-t’ho, coi de mania que té la gent de predir-te un futur ben negre i descoratjador només perquè duus un dos per un a la panxa. «Esperes» i desesperes perquè per una banda vols deixar d’esperar ara mateix i per l’altra potser series capaç d’esperar un mes més encara que això representés que les cometes envaïssin tots els verbs d’acció de la teva vida diària, ja que com més va més tens la sensació que t’has comprat un elefant i que no sabràs què fer-ne de tan gros com serà.

Però embarassada no t’atabales, que només «t’atabales», perquè la natura és sàvia i l’allau de cometes fa que cada dia desitgis més que arribi el canvi (aquest sense cometes) que ha de capgirar-te la vida com un mitjó, encara que després tinguis una bèstia amb trompa al mig del menjador i no trobis els cacauets.

La llevadora del club de la comèdia

No ho he descobert pas ara: hi ha gent que ha errat el tret en la tria de la professió i la vocació real els transpira pels porus de la pell a la mínima que pot. Hi ha, per exemple, el quiosquer que hauria hagut de ser home del temps perquè et prediu la pluja cada matí, o la farmacèutica que donaria la talla com a periodista de la premsa cardíaca perquè et cus amb preguntes indiscretes cada vegada que li compres les vitamines que et falten. També tindríem la verdulaire que podria haver estat metge i que et recita tots els remeis —naturals i no— per a cada malaltia que pateixes i que ella et detecta amb un cop d’ull ràpid. Però en el fons tots tenim una mica de metges, de periodistes roses i de meteoròlegs; la salut, els famosos i el temps són tres temes sobre els quals tothom gosa parlar sense saber-ne ni un borrall.

Ara, la combinació de professió real i vocació amagada que he descobert fa dues setmanes és nova: he topat amb una llevadora que s’hauria d’haver dedicat a la comèdia. Les classes de preparació al part esdevenen monòlegs rubianescos i el CAP del Raval qualsevol dia lluirà un rètol amb llums de neó per anunciar l’actuació de la Manola.

La Manola fa trenta anys llargs que assisteix parts i tracta amb prenyades de totes les nacionalitats i aprensions, i s’ha construït un discurs, un guió sembrat d’acudits pujats de to, anècdotes hilarants, consignes feministes dutes a l’extrem del grotesc i altres delícies de l’humor negre que contrasten a la perfecció amb un moment vital que molts malden per tenyir-te de rosa. Entre respiració i respiració et deixa anar una gracieta que et fa perdre el ritme pulmonar i riure en ple exercici d’enfortiment del sòl pèlvic, per exemple.

Desdramatitzar és la seva consigna i sovint ho porta a l’extrem gairebé talibà i et parla d’epidurals i episiotomies amb una desimboltura que t’esbandeix les pors amb una rapidesa alarmant. El massatge perineal és el moment àlgid de la seva actuació, te’l descriu amb tot luxe de detalls, et queda claríssim què has de fer, però trena les instruccions amb vivències d’algunes de les futures mares que li van riure les gràcies abans que tu i aconsegueix que la dotzena de panxes voluminoses que l’escolten se sacsegin a riallades molt més relaxants que els exercicis amb què conclou les sessions.

Després d’un parell d’hores de classe, les dues dotzenes de mans que aviat canviaran bolquers a manta estan temptades d’aplaudir l’actuació de la Manola, que —a banda de saber fer-te riure en un moment en què les pors et poden jugar força males passades— carrega tres decennis llargs d’experiència a les espatlles i sap què vols saber i què no, quines motos t’han venut i no havies d’haver comprat, quins falsos mites se t’han quedat entre cella i cella…, i posa ordre en el teu cap atabalat de prenyada primerenca. Però això no treu que li escauria més vestir de negre i no de blanc, seure en un tamboret il·luminat per un focus i portar un micro a la solapa i no una plaqueta amb el seu nom, que no és Manola, en un color blau de sanitat pública. No descarto veure-la, un cop la jubilin, al Llantiol, amb un cubata en una mà i una cigarreta a l’altra, inventariant les històries de les embarassades del barri (només espero no ser carn de les seves improvisacions!?).

«És que espero bessones»

Quan et passeges pel món amb un bombo, tothom hi té alguna cosa a dir, i hi ha tota una tipologia de converses:

1. Se’ns gira feina
—Ja et queda poc, oi?
—Sí, un mes.
—Un mes???? Amb aquesta panxa????
—És que espero bessones.
—Bessones!!!! Quina feinada!!!! (Mirant-me amb cara de t’has-begut-l’enteniment.)

2. Casa nostra serà PortAventura
—Estàs a punt, oi?
—Bé, falten quatre setmanes…
—Coi, doncs quina panxa.
—És que espero bessones.
—Bessones!! Que divertit!! Que bé que us ho passareu!! (Amb somriure de Disney.)

3. Tastarem l’estrès
—Caram, ja ho tenim, això, oi?
—No ben bé, falta un mes.
—Ningú no ho diria, quin bombo.
—És que espero bessones.
—Uf, uf, uf… (I marxen mirant-me com si d’aquí a un mes em caigués una sentència de cadena perpètua.)

4. Faig llàstima
—Pobreta, deus estar farta.
—Dona…
—Amb aquest pes no deus poder fer res.
—Tampoc és això…
—Tot el dia cansada, oi? És ben grossa, eh?
—És que espero bessones.
—Què dius!? Seu, seu, que em fas patir.
—Però si estic bé…!
—Ai, senyor, que valenta. (I es fan el senyal de la creu, o m’ho sembla.)

5. Aixeco passions
—Uauuu, quina panxa, la puc tocar?
—Eh…
—Quin gust (Tocant-la.)
—Eh…
—Ui, es mou!
—Es mouen.
—Mouen?
—És que espero bessones.
—Quina passada! (Sense deixar de fregar-la com si esperessin que en sortís el geni de la llàntia.)

6. Quin disgust
—A veure si trencaràs aigües ja!
—No, i ara, falten quatre setmanes.
—No pot ser! I aquesta panxa?
—És que espero bessones.
—Ostres! Doble feina!
—…
—Doble problema.
—…
—Doble despesa.
—…
—Doble maldecap.
—I doble alegria, no?
—Tu sabràs… (Amb posat de ja-són-ganes.)

7. Embaràs oferta: pagui’n un i endugui-se’n dos
—Apa, quin panxot, nena.
—Sí…
—No et deu faltar res, ja…
—Un mes.
—Un mes???
—És que espero bessones.
—Que bo!
—Sí?
—Sí! Amb un sol embaràs ja ho tens tot fet!

—Sí!
—Que pràctic!!
—Sí!!
—Quina enveja!!! (Amb ulls de veure el futur enganxats a la meva panxa.)

8. Visca l’el·lipsi
—Què, com ho portes?
—Bé.
—És gros, això.
—És que espero bessones.
—I per quan…?
—Un mes.
—Doncs que vagi molt bé. (I si poden, fugen corrents.)

9. Ho vull saber tot i ho vull saber ja
—Uau, fot-li bombo!
—Eh?
—Quina canya, tia!
—Sí…
—De quant estàs?
—De vuit mesos.
—Vuit mesos! Doncs deu ser una bèstia de nen!
—És que espero bessones.
—Ala! Que guapo! I seran iguals?
—No, no.
—Uala! I quant pesen? Com es diran? On les tindràs? Part natural? Els donaràs el pit? Dormiran juntes o separades? Com us ho fareu per distingir-les al principi? (I segueixen recitant interrogants mentre te n’allunyes…)

10. Ho sé tot i ara t’ho explicaré
—Què, ja deus tenir contraccions, oi?
—No, encara no.
—Ah, és que encara estàs verda. El nen deu pesar més de tres quilos, oi?
—És que espero bessones.
—Ah, i ja han passat la barrera dels dos quilos? És que llavors s’estalviaran la incubadora, saps?
—Sí, ja.
—Però compte perquè els pulmons són l’últim que se’ls forma…
—Ja ho sé, ja.
—T’han posat ja les injeccions per premadurar-los, doncs?
—Sí.
—Molt bé, ben fet. (I només els falta escriure’m una recepta amb lletra inintel·ligible.)

Annex Z
I també hi ha converses inclassificables, úniques, com ara la que vaig tenir ahir amb una nena pakistanesa del barri, d’uns sis anys, a qui li faltaven les dues dents de davant. Anava acompanyada de dues amigues i em va assenyalar la panxa:
—¿Niño o niña?
—Dos niñas.
—¡Doz niñaz! ¡Bien! —va fer un saltet—. Nezezitamoz niñaz.
I les tres nenes van continuar caminant la mar de felices per la notícia. I jo també: és que espero bessones.

Duel al palau del bebè

Entrem a la botiga de puntetes, intentem no ser vistos ni detectats per cap de les dependentes àvides de pares primerencs. Impossible:
—Hola, els puc ajudar?
—No, no, només mirem.
—Aquestes bressadores d’aquí surten molt bé, tothom qui se les enduu en queda molt content.
Imagino una legió de pares i mares tornant expressament a la botiga només per dir-los que la bressadora que van comprar els ha anat la mar de bé (és sabut per tothom que quan et converteixes en pare tens tot el temps del món per fer aquesta mena d’encàrrecs d’importància vital).
—Ja… És que ja tenim mantes i amb això fem, sap?
—Sí? Segur? I com sortiran de l’hospital?
—Caminant?
—Vull dir, la criatura, com la portaran?
—A coll?
—I amb què l’embolicaran?
—Amb una manta?
—Ja… —I posa cara de «esteu a punt de cometre un GRAN error».
Resistim l’atac i continuem mirant. 0-1, guanya l’equip visitant.

—Ah, veig que es miren l’esterilitzador de biberons. Si el compren, no se’n penediran.
—Eh? No, si en principi no en necessitem pas, de biberons.
—«En principi», ja ho diu vostè. A la llarga segur que n’hi calen i els haurà d’esterilitzar si no vol que la criatura se li posi malalta…
—Bé, però ja tinc olles a casa, sap? Vull dir, que bullint el biberó n’hi ha prou, oi?
—Això dieu totes i després veniu desesperades a buscar l’esterilitzador.
Imagino un ramat de mares corrent cap a la botiga estirant-se dels cabells, estripant-se els vestits i suplicant a la dependenta que els vengui l’aparell miraculós pel preu que vulgui.
—Doncs ja vindré quan estigui desesperada, no?
La dependenta s’amaga rere un prestatge ple de xumets i demés. 0-2, l’equip local s’ha fet un gol en pròpia porta.

—El que no em negaran és que els cal un intercomunicador, oi?
—Perdoni?
—Un intercomunicador, per sentir la criatura des de qualsevol punt de casa.
—Cregui’m, segur que sentirem els seus plors «des de qualsevol punt de casa».
—No n’estigui tan segura… De vegades fan glopadetes, un petit gemec…
—No es preocupi, crec que podem passar sense walkie-talkie, casa nostra és un cop de puny.
—Nyeee, ja m’ho dirà, ja. Sé de pares que poden dir que han salvat els seus fills d’una mort segura gràcies a aquest aparell que té davant.
Imagino tot de pares construint petits altars en el lloc més privilegiat de casa seva per tenir-hi l’intercomunicador en una vitrina amb la llegenda «va salvar el meu fill» escrita en una placa daurada just a sota.
—Confio en la meva oïda, senyora, gràcies.
Sentim un gemeguet molt fi, sense necessitat d’aparells ultrasensibles, és la dependenta que somica: 0-3.

Tenim mantes, tenim olles i tenim orelles. Tenim mans, peus, boca, ulls, nas, braços, cames. Tenim sentit comú. Tenim instint. Tenim cap i cor, seny i rauxa. Tenim ganes. També tenim tovalloles (li crees un trauma al bebè si l’eixugues amb una tovallola sense caputxa?), coixins, taules, piques… Tenim un munt de coses que fins ara ens eren útils i que ens neguem a pensar que deixaran automàticament de ser-ho quan les nostres criatures arribin a casa (embolicades en una manta, sacrilegi!).