La culpa la té la calor?

Dos diàlegs sentits/viscuts ahir a la tarda.

1. «¿Y mi quimono?»

Lloc: tintoreria del carrer Urgell amb Floridablanca.
Protagonistes: un noi d’uns trenta llargs (N) i la senyora (S) que representa que despatxa a la tintoreria.

N: Bona tarda, vinc a buscar un quimono (donant el resguard).
S: Aquí diu que és una bata (llegint el resguard).
N: Ja ho sé, la seva companya ho va posar així però és un quimono.
S: Però llavors no és una bata?
N: No, és un quimono, que s’assembla a una bata, segons com.
S: O sigui, que busco una bata.
N: No, un QUIMONO, un vestit japonès, no una bata!?
S: Molt bé, molt bé, ara el busco. Tranquil.
Dos minuts després.
S: No hi és.
N: Com? El necessito avui, és per a una actuació! Us vaig dir que el necessitava AVUI.
S: Ja el crec, ja, però no hi és.
N: Busqui’l bé. És negre i té un estampat de flors petites.
S: Entesos.
Dos minuts després.
S: No, no hi és, eh?
N: I ara que faig? EL NECESSITO!
S: Ja l’entenc ja, no es pensi.
N: I a mi de què em serveix que m’entengui?
S: Si li diuen un dia, s’ha de complir. Avui ha vingut un senyor que volia que li rentéssim una manta i jo li he preguntat si era urgent i m’ha dit que no, així que li he dit que la tindríem per la verema, al setembre, i al setembre l’hem de tenir, és clar. Perquè si ve al setembre i no la tenim…, ja em dirà!
N: !!??
S: És que no hi és ni per planxar (mirant una altra filera de penja-robes).
N: I ara QUÈ faig?
S: Ni idea, jo és que no sé res, què vol que li digui, es veu que s’ha espatllat una màquina i m’han deixat aquí i jo què sé.
N: Però…
S: Jo estic com vostè, que no m’ho puc creure…
N: I no puc parlar amb ningú més? No hi ha cap responsable?
S: Ni idea, a mi què m’explica.
N: I a qui ho he d’explicar?
S: Miri, deixi’m que despatxi a aquesta senyora (*) que s’espera i després truco a veure què esbrinem de la seva bata.
N: És un QUIMONO!?

(*) La senyora era jo, que anava a recollir tres abrics (no urgents, però que fa un mes que els vaig portar) i, evidentment, tampoc els tenien…!?

2. Passeig de Gràcia, passeig de Gràcia, PASSEIG DE GRÀCIA!

Lloc: autobús 50, trajecte de plaça Tetuán a Gran Via amb Casanova.
Protagonistes: servidora de vostès (T) i una senyora de prop de seixanta anys (S).

S: Que ja hem passat passeig de Gràcia?
T: Eh? No, no, si ara sortim de la plaça Tetuán (acabant de pujar).
S: Ah. Que és el carrer següent, doncs, passeig de Gràcia?
T: No, no, en falten uns quants encara.
S: És que he de baixar a passeig de Gràcia.
T: Ja.
S: I aquest carrer, que és passeig de Gràcia?
T: No, senyora, és Bailén. Encara falten cinc carrers per passeig de Gràcia.
S: Ah, m’avisarà, oi?
T: Sí, no pateixi.
S: Aquest sí que deu ser passeig de Gràcia, oi?
T: No, no, és Girona, senyora. Si abans en faltaven cinc, ara en falten quatre, de carrers.
S: Ah. És que he de baixar a passeig de Gràcia i no sé on és.
T: Ja.
S: I ara, és passeig de Gràcia?
T: No.
S: On som, doncs!?
T: Bruc!
S: Quant falta per passeig de Gràcia?
T: Tres carrers, senyora.
S: Ah (nerviosa, va mirant els carrers i a mi com qui mira un partit de tenis la mar de trepidant).
T: I ara ve Roger de Llúria, veu?
S: Sí, i el següent sí que és passeig de Gràcia, oi?
T: No, senyora, el següent és Pau Claris, i l’altre és passeig de Gràcia.
S: Ah, veus, ja hi som. Baixo ara!! Baixo ara!!
T: No, no, ara no, a la parada següent, que li dic que aquest carrer és Pau Claris.
S: Ah, i passeig de Gràcia?
T: És l’altre, el següent.
S: Ah, m’espero, m’espero, que jo baixo a passeig de Gràcia.
T: Ja.
S: Però deu faltar poc per passeig de Gràcia…
T: Sí, senyora, a la propera parada ja pot baixar, que ja hi serà.
S: Segur, eh?
T: Sí, seguríssim.
S: Baixo ara, doncs? (La porta ja s’ha obert i la gent baixa.)
T: Que sí, que sí, va, que se li tancarà la porta!
S: És aquí el passeig de Gràcia?? (Fora de si, histèrica.)
T: Síiiiiiii!! (Ídem.)
La senyora baixa i trepitja passeig de Gràcia, l’autobús arrenca i veig que atura a un senyor per preguntar-li alguna cosa…, no sé pas què!?

Crescendo

A: Jo voldré una amanida de formatge de cabra i després salmó a la planxa.
B: Jo, gaspatxo i salmó.
Cambrer: I per beure?
A i B: Aigua fresca.
El cambrer se’n va. La A i la B es queden soles.
A: (Directa.) Què t’ha semblat la C?
B: Qui?
A: La C. La nova.
B: Ah, bé, bé…
La A espera a veure si aquests punts suspensius van enlloc, però no.
A: Ja…
La B no entén què volen dir aquests altres punts suspensius.
B: I a tu?
A: A mi? Bé, bé…
L’ambient es carrega de punts suspensius per interpretar, com aquelles taquetes que t’ennuvolen les pupil·les quan mires la llum directament.
B: Se la veu maca.
A: Sí, crec que sí.
Arriben l’amanida, el gaspatxo i les aigües.
B: Quina gana!
A: Sí, tu, jo avui no he pogut esmorzar, estic afamada.
B: No? Com és? Jo si no esmorzo no rutllo.
A: La C, que no s’aclaria gaire amb la caixa, i hi he hagut d’estar a sobre tot el matí. Pobreta.
B: Ah, sí, ja t’he vist. Se la veia atabalada. Pobra!
A: Sí, normal, tot li ve de nou.
B: Esclar. Totes hi hem passat, per això.
A: Sí…
B: En un parell de dies ja ho controlarà tot.
A: Sí…
La B torna a tenir taquetes incomprensibles davant dels ulls.
B: Dóna-li temps.
A: Sí, sí…
B: No?
A: Sí, sí. Uns dies, suposo…
B: Tampoc no té tant de secret aquesta feina, no?
A: No, no gaire. Però…
B: Però què?
A: No, res.
La A i la B s’acaben els primers en silenci. Mentre esperen els segons, la B hi torna, encegada per les taquetes que se li adotzenen davant de la vista.
B: Doncs a mi m’ha fet bona impressió, la C. Bé, encara no la conec, però la primera impressió, sí, és bona.
A: La primera, rai.
B: I la segona?
A: No ho sé, és massa aviat per jutjar-la, però, entén-me, no és com tu i jo. Saps què vull dir?
B: Em penso que sí.
A: S’ha de ser d’una manera per fer el que fem. I la C…
B: No la veus capaç?
A: Dona, tant com això… Però, no ho sé, li veig un no sé què…
B: Poca sang?
A: Sí! Exacte! Poca sang! És això.
B: Ja, jo també l’hi he vist. Això es veu de seguida.
A: Sí, oi? És que l’he vista entrar i em diu: «Sóc la C», i jo ja he pensat, nena, patiràs.
B: Ha, ha. Sí, jo també l’he vista quan ha arribat aquest matí, i he pensat el mateix.
A: Pobreta.
B: Sí, pobreta.
Arriben els segons. Cremen. La A i la B ja no tenen gana, sinó fam de C.
A: És que, tia, la caixa no té cap secret, és fàcil de fer anar, no?
B: Sí, per què ho dius? No se’n surt?
A: S’ha fotut un embolic amb els canvis, teeela.
B: Que fort. Doncs no n’hi ha per tant.
A: Per això t’ho dic, que no la veig gaire espavilada.
B: No durarà gaire, doncs.
A: El primer mes és de prova.
B: Ja, com totes. Però això és un dir, després sempre t’agafen. Ho has de fer molt malament perquè…
A: (Tallant-la.) Exacte, ho has de fer MOLT malament! Aquí és on vull anar a parar…
B: Tia, no fotis, tan curta és?
A: Creu-me, tot el matí que li explico com va la caixa, tia.
B: Que fort, que fort. Però que no era llicenciada?
A: Sí, però em sembla que s’ha passat la vida a la biblioteca, aquesta, i no sap com funciona la-vi-da-de-de-bò.
B: Tant de títol i ara no sabrà vendre roba, la llesta.
A: És que no és tan fàcil, tia, tu ho saps.
B: Sí, se n’ha de saber.
A: Això ho portes a la sang.
B: Sí, i la C no té sang!
A: Exacte, no té sang, té orxata.
B: Sí, sí.
A: És que si l’haguessis vista plegant les camises, quina lentitud!
B: Una tortuga amb sang d’orxata, doncs.
A: Sí, totalment.
B: Ja se li veia. És que l’he vista entrar i ja he pensat, ui, aquesta no dura ni un mes.
A: Sí, sí, jo igual.
B: Això sí, la senyoreta està llicenciada, eh.
A: Ui, sí, compte. I les camises fins ara les hi plegava la mama.
B: Sí, ja se la veu, molt mimadeta, ella.
A: Es veu que està fent un màster en no sé què…
B: I què fa a la botiga, doncs?
A: Per treure’s unes peles, diu.
B: Què es pensa, aquesta? Que vendre roba ho pot fer tothom?
A: Es veu que sí.
B: Doncs que ens ho demostri.
A: Exacte, perquè per ara no ha demostrat res de res.
B: Encara li donarem la primera lliçó de debò, a aquesta sabuda.
A: I gratis.
B: Sí, tia, li farem un favor.
A: I no se’l mereix…
B: I tant que no.
A: La tia em dóna el currículum i l’apartat de formació era una parrafada de cursos que flipes. I jo pensant, i a mi què?
B: Ens ve a refregar els títols per la cara o què, la tia estúpida?
El cambrer els recita les postres en uns segons de pausa entre abocada i abocada de bilis. Les dues volen un tallat descafeïnat de màquina amb sacarina, res més. Ja no hi ha punts suspensius a l’ambient, sinó fletxes enverinades.
A: En fi, un mes passa volant.
B: Si no és que se’n va abans…
A: Apa, no crec que la facin fora. Seria molt fort!
B: Ja, però potser plega ella, si veu que no se’n surt.
A: És el millor que podria fer, eh.
B: I tant.
A: Perquè jo he tingut molta paciència amb ella, ja…
B: Sí, tia, i tant.
A: Que no he esmorzat per no deixar-la sola, eh.
B: Que fort, tu sacrificant-te per ella ja d’entrada, i segur que ella ni ho valora.
A: Ja, tia, però jo sóc així. No hi puc fer més.
B: Sí, tia, som així, nosaltres.
A: Sempre que ve una nova estic per ella, em surt de dins.
B: Ja, jo sóc igual, tia.
A: I no tinc cap títol, eh, però sóc educada, tu.
B: Ja, i jo.
A: Què, anem? A veure quina en fa aquesta tarda, la tortuga setciències!
B: Si no és que ja ha plegat!
A i B: Ha, ha, ha!

NOTA: Si voleu rebre un correu d’avís cada vegada que pengi un ganxet nou, cliqueu aquí i seguiu les instruccions. Si hi teniu cap problema, feu-m’ho saber. Gràcies.