El senyor i la senyora Nohisom

Només una ratlleta de llum sota la porta de l’entrada, un pany que es tanca amb seguretat, unes passes descalces, una forquilla que bat un ou, una bossa de la brossa deixada al replà, cartes a la bústia, estossecs de matinada pel celobert, un cop de porta, una cadira que s’arrossega, les notícies de la tele massa altes, quatre crits, olor de refregit a l’hora de sopar, pudor de suat a l’ascensor, molles de pa a l’escala, roba estesa que goteja, una mà peluda que tanca el balcó, el trepant que forada just quan.

Només la batedora que fa maionesa, l’aspiradora un cop cada quinze dies, la rentadora que centrifuga amb tanta fúria que es desplaça uns centímetres, el gos que borda quan el deixen sol, el radiodespertador amb el plomet del Fuentes a quarts de nou, l’olor de tabac d’ell que fuma d’amagat al lavabo, el serial d’havent dinat amb el roncs de la migdiada d’ella de fons, el porticó de la finestra que peta quan fa vent, el telèfon que sona cada dia cap a l’hora de sopar, la mateixa decoració nadalenca al pom de la porta des de finals de novembre fins a mitjan gener.

El senyor i la senyora Nohisom no tenen cara, ni veu, només una col·lecció de rastres que s’acumulen a mesura que passa el temps i baixen la guàrdia deixant pistes de la seva existència. Però jo ja me’ls dibuixo amb mirada d’espiell, nas de talp i dents de ratolí, vestits sempre de gris de camuflatge urbà i dos ulls de recanvi al clatell.

Un dia vaig estar a punt de coincidir-hi a l’ascensor, però la porta se’m va tancar als nassos i només vaig poder veure els braços entrellaçats de dos vellets tremolosos amb la cara esborrada pels anys de no ser vistos.

Un altre dia eren a la parada de l’autobús de davant de casa, però van girar cua i van decidir fer el trajecte a peu abans que desvelar el misteri dels seus trets facials.

Si els truques a l’intèrfon, en el millor dels casos t’obren la porta sense dir ni piu, però el més probable és que ni despengin l’auricular per saber qui és, perquè no esperen mai ningú.

I el telèfon només els sona un cop al dia, cap a l’hora de sopar, i imagino que deu ser algun parent que es vol assegurar que encara no s’han difuminat del tot i tenen les mans prou dibuixades per despenjar i les cordes vocals prou definides per articular un «digui?» escarransit.

La ratlleta de llum sota la porta, la bossa de brossa al replà, la bústia que és plena de cartes al matí i buida al migdia, l’olor de refregit, el serial amb els roncs, la roba estesa, la mà que tanca el balcó…, són peces d’un puzle que garanteix que per ara el senyor i la senyora Nohisom, malgrat que els pesi, encara hi són.

[I dit això, ja veurem quan hi tornarem a ser, per aquí. Fins aviat!]

La llevadora del club de la comèdia

No ho he descobert pas ara: hi ha gent que ha errat el tret en la tria de la professió i la vocació real els transpira pels porus de la pell a la mínima que pot. Hi ha, per exemple, el quiosquer que hauria hagut de ser home del temps perquè et prediu la pluja cada matí, o la farmacèutica que donaria la talla com a periodista de la premsa cardíaca perquè et cus amb preguntes indiscretes cada vegada que li compres les vitamines que et falten. També tindríem la verdulaire que podria haver estat metge i que et recita tots els remeis —naturals i no— per a cada malaltia que pateixes i que ella et detecta amb un cop d’ull ràpid. Però en el fons tots tenim una mica de metges, de periodistes roses i de meteoròlegs; la salut, els famosos i el temps són tres temes sobre els quals tothom gosa parlar sense saber-ne ni un borrall.

Ara, la combinació de professió real i vocació amagada que he descobert fa dues setmanes és nova: he topat amb una llevadora que s’hauria d’haver dedicat a la comèdia. Les classes de preparació al part esdevenen monòlegs rubianescos i el CAP del Raval qualsevol dia lluirà un rètol amb llums de neó per anunciar l’actuació de la Manola.

La Manola fa trenta anys llargs que assisteix parts i tracta amb prenyades de totes les nacionalitats i aprensions, i s’ha construït un discurs, un guió sembrat d’acudits pujats de to, anècdotes hilarants, consignes feministes dutes a l’extrem del grotesc i altres delícies de l’humor negre que contrasten a la perfecció amb un moment vital que molts malden per tenyir-te de rosa. Entre respiració i respiració et deixa anar una gracieta que et fa perdre el ritme pulmonar i riure en ple exercici d’enfortiment del sòl pèlvic, per exemple.

Desdramatitzar és la seva consigna i sovint ho porta a l’extrem gairebé talibà i et parla d’epidurals i episiotomies amb una desimboltura que t’esbandeix les pors amb una rapidesa alarmant. El massatge perineal és el moment àlgid de la seva actuació, te’l descriu amb tot luxe de detalls, et queda claríssim què has de fer, però trena les instruccions amb vivències d’algunes de les futures mares que li van riure les gràcies abans que tu i aconsegueix que la dotzena de panxes voluminoses que l’escolten se sacsegin a riallades molt més relaxants que els exercicis amb què conclou les sessions.

Després d’un parell d’hores de classe, les dues dotzenes de mans que aviat canviaran bolquers a manta estan temptades d’aplaudir l’actuació de la Manola, que —a banda de saber fer-te riure en un moment en què les pors et poden jugar força males passades— carrega tres decennis llargs d’experiència a les espatlles i sap què vols saber i què no, quines motos t’han venut i no havies d’haver comprat, quins falsos mites se t’han quedat entre cella i cella…, i posa ordre en el teu cap atabalat de prenyada primerenca. Però això no treu que li escauria més vestir de negre i no de blanc, seure en un tamboret il·luminat per un focus i portar un micro a la solapa i no una plaqueta amb el seu nom, que no és Manola, en un color blau de sanitat pública. No descarto veure-la, un cop la jubilin, al Llantiol, amb un cubata en una mà i una cigarreta a l’altra, inventariant les històries de les embarassades del barri (només espero no ser carn de les seves improvisacions!?).

Madona Tortuga

Asseguda a la terrassa d’un bar gallec, un ull a cada templa, madona Tortuga engoleix escopinyes i navalles en conserva amb la seva llengua llarga i recargolada. De tant en tant, es fa passar avall la peixada amb un glop llarg de cervesa i els ulls se li humitegen per l’efecte de l’escuma. A la mà esquerra, el bastó, a la dreta, l’escuradents.

Mig barri desfila per davant de la seva estampa i no hi ha veí que no la saludi amb un cop de cap reverencial, com qui ret els honors a una estàtua sagrada o a una troballa arqueològica de temps remots. Aleshores, la mà esquerra de madona Tortuga deixa anar per un instant el bastó i sacseja els dits amb la lentitud de les roques que s’esquerden i la força de la runa que s’esllavissa: les seves salutacions es col·leccionen al calaix de les relíquies.

La columna de madona Tortuga diuen que un dia va ser recta, però d’això fa tant de temps que ja no queda ningú que ho recordi. Ara, la gepa la reclou en un arc i li falta ben poc per poder-se llepar les sivelles de les sabates. Així i tot, la seva esquena no té una aparença fràgil, al contrari: es diria que sota el jersei d’angora hi té una closca dura i aguerrida, capaç de resistir estoicament qualsevol embat sense immutar-se. Hi ha qui li imagina un darrere teixit d’hexàgons coberts de verdet, enganxats els uns amb els altres amb el ciment del temps i les males ratxes.

També conten que un dia madona Tortuga va tenir turmells i canells i colzes i genolls ―la fe que es diposita en la seva pètria persona és incommensurable!―, però el cert és que ara les seves extremitats són més aviat tubs arrugats i foscos de pell seca que no se sap com sostenen el cos rodó i el cap diminut de la dama més vella del barri. I els dits, cada dia més curts, han perdut les articulacions i gasten actitud de pinça per ser mínimament útils a aquestes alçades de la vida.

Sota la cadira on seu madona Tortuga, al bar gallec, hi hauria d’haver des de fa temps una placa que fes notar al vianant forà i passavolant que aquella senyora que no et mira mai de cara és un monument viu de la història del barri. Les seves avui inexpressives pupil·les segur que han estat testimoni de totes les dates assenyalades en una cronologia del darrer segle de la ciutat. Es diu que n’ha vist de tants colors que un dia es va quedar petrificada i va deixar de parlar, i des d’aleshores només obre la boca per menjar peix en conserva o, en el pitjor dels casos, enciam.

No hi ha qui resisteixi l’estampa de veure madona Tortuga davant d’un plat pla ple d’enciam. El demana sol, sense cap altra verdura i, per descomptat, sense amanir, ni tan sols vol que li tallin les fulles, les vol senceres i netes en un plat i llestos, i la forquilla ni la toca. Quan el cambrer que no és gallec li deixa el bé de Déu verd damunt la taula, gira cua de seguida per no veure l’escena més cruenta que us pugueu imaginar. El coll de madona Tortuga s’estira fins a un punt que sembla que s’hagi de trencar, totes les arrugues tibades, tots els plecs de pell seca i fosca al descobert i al límit, i mentre el cap se li acosta al plat, la boca se li obre a poc a poquet i amb els seus llavis petris i esquerdats agafa l’enciam i comença a rosegar-lo per la punta per anar-se’l empassant mil·límetre a mil·límetre. Sovint se li resisteix una fulla i ha d’aixecar el cap enlaire per fer-se-la passar coll avall, i aleshores al clatell se li dibuixen un manat de plecs que cruixen i esborronen les nuques tendres dels quatre valents que encara creuen, il·lusos, que resistiran aquell espectacle verdós sense fer escarafalls. El cruiximent de clatell de madona Tortuga és definitiu: no hi ha supervivents després d’aquells crecs de sonoritat mil·lenària.

Madona Tortuga menja enciam un cop al dia, i no sempre a la mateixa hora, però sí al mateix lloc, a la terrassa d’un bar gallec del barri on un dia li posaran una placa. Esteu avisats.

El petit marquès a l’infern

El petit marquès per fi es va decidir a baixar a l’infern de la ciutat per visitar un amic. «Un dia has de venir a veure el pis!», li deia amb entusiasme cada cop que es veien, però el petit marquès tenia una col·lecció d’excuses de luxe en una vitrina del seu castell i cada vegada en treia a relluir una que deixava enlluernat el seu amic de l’infern.

La seva amistat era atípica, havien coincidit durant una temporada a la sala d’espera del dentista i s’havien acabat fent amics a força d’esperar i desesperar amb els respectius mals de queixal, que són igual de dolorosos als castells que als inferns. Van acabar donant-se els telèfons, però l’home de l’infern no trobava mai el moment idoni per trucar al castell del seu amic de queixal.

El petit marquès, en canvi, sí que li va telefonar: una tarda que no tenia res a fer i s’avorria mortalment es va recordar del seu amic, va trobar el paperet on se n’havia apuntat el telèfon i va demanar al seu majordom que li truqués i el convidés a berenar aquella mateixa tarda.

L’home de l’infern es va atabalar amb la trucada del majordom. Va sentir que no podia declinar la invitació i va regirar l’armari fins que hi va trobar un vestit més o menys decent per visitar un castell. Aquella tarda havia planejat dedicar-la a una altra cosa, però que un petit marquès et convidi a berenar no et passa cada dia.

Ben clenxinat, guarnit i amb els nervis de punta, va trucar a la porta del castell i el majordom el va acompanyar a la saleta d’estar, on l’esperava el petit marquès assegut a l’altra punta d’una taula immensa i plena de pastissos, croissants, magdalenes, melmelades, sucs… Un bé de Déu de berenar. Per no anar-hi amb les mans buides, l’home de l’infern havia portat una ampolla d’orxata i quan la va deixar al bell mig de la taula es va sentir la mar de ridícul.

El petit marquès va tastar l’orxata i va veure el cel i des d’aleshores una tarda a la setmana berenaven junts amb la condició que el seu amic li portés una ampolla d’aquell líquid tan dolç de l’infern.

«Un dia has de venir a veure el pis!», li va dir una tarda per primer cop. L’home de l’infern se sentia en deute amb el petit marquès i el volia convidar a berenar a casa seva. Però el petit marquès no tenia cap intenció de baixar als inferns, encara que l’hi demanés el seu amic de queixal, així que va obrir la vitrina de les excuses de luxe i va anar eludint la cita setmana a setmana…

… Fins que un dia se li van acabar i com que no estava avesat a pensar per si sol es va quedar en blanc davant de l’«un dia has de venir a veure el pis!». L’home de l’infern, en veure que aquell dia no hi havia excusa, va insistir: «Què et sembla si la setmana que ve berenem al meu pis?» I el petit marquès va haver de dir que sí.

En arribar a l’edifici on vivia l’home de l’infern, el xofer va haver d’empènyer el petit marquès per fer-lo baixar del cotxe i van quedar que el recolliria allà mateix passades dues hores. No hi havia porter ni ascensor, així que no va tenir més remei que començar a pujar escales fins a topar amb la cara del seu amic de queixal, que l’esperava amb una il·lusió majúscula tenyint-li els ulls i un got d’orxata fresca a punt perquè es recuperés de l’esforç.

Els esglaons eren desiguals, l’escala era estreta i a cada replà hi havia quatre portes petites que conduïen a altres pisos d’altres homes de l’infern. Tot li semblava de joguina, al petit marquès, el pis del seu amic, també. En poc menys de mig centenar de metres quadrats hi havien encabit una cuina, un menjador, dues habitacions, un lavabo i encara un quarto per als mals endreços. Un únic balcó minúscul il·luminava el pis sencer.

El petit marquès s’ho mirava tot extasiat i l’home de l’infern se sentia petit, petit, petit en rebre el seu noble amic en aquell cop de puny de pis. «És tot el que em puc permetre, però hi estic molt bé», va engegar-li com a excusa (ell no les tenia en cap vitrina).

«És una meravella! Ho tens tot a mà, no et cal cap majordom!» L’home de l’infern no sabia com encaixar aquell comentari, així que va callar i va deixar que el seu amic de queixal continués explicant-se: «Si parles, la teva veu no ressona! Si tu ets al menjador i jo al dormitori, no cal que cridi perquè em sentis!» El petit marquès es passejava amunt i avall de pis amb ulls de nen.

«És tot tan petit! Segur que no et canses quan a mitjanit has d’anar al lavabo, oi?» I és que una cosa que no hem dit és que el petit marquès es deia així perquè tot just aixecava un pam de terra, el seu amic de l’infern en feia dos i mig com ell. «És una meravella!», va repetir.

L’home de l’infern va veure que el seu amic de queixal parlava seriosament i es va sentir molt afalagat, tot i que no acabava d’entendre aquell entusiasme pel seu pis diminut venint com venia d’un castell espaiós i ple de luxes.

Set dies després, quan l’home de l’infern va trucar al castell del petit marquès li va obrir la porta el seu amic i no el majordom. «Vine, vine, t’he d’ensenyar una cosa!», i va arrencar a córrer castell a través.

Un cop a la sala d’estar, amb l’enorme taula sense parar, el petit marquès va obrir una porta petita que hi havia en un racó amb la inscripció El meu petit infern, a dins: hi havia un pis tan diminut com el de l’home de l’infern reproduït amb tot detall, amb balcó i tot. «Avui berenarem al meu pis de l’infern!»

Al menjador, hi havia la taula parada, amb pastissos, croissants, magdalenes, melmelades, sucs…, de tot però en quantitats diminutes, i el petit marquès no parava de repetir: «És tot tan petit, ho tinc tot a l’abast de la mà!» L’home de l’infern va deixar la seva ampolla d’orxata en un racó de la tauleta i mentre el petit marquès s’acotxava per treure dos gots de l’armari de la cuina va tocar el dos.

Amb els dos gots a la mà, el marquès, que allà dins ja no era petit, va sentir el cop de porta que el seu amic de queixal va donar en anar-se’n i tot i que el va sorprendre la seva fugida estava tan content amb el seu petit infern que no hi va donar més importància.

Des d’aleshores, el marquès que havia estat petit va berenar sol en els seus escassos mig centenar de metres de pis dins del castell. I l’home de l’infern va avorrir l’orxata i va canviar de dentista.

Ciutat plena de trampes

El carrer és ple de pujades ocultes que només jo descobreixo. Passejo tranquil·lament i de sobte els peus em volen fer marxa enrere. Veig que tothom travessa aquell bocí de vorera com si res, fent veure que és com els altres, però jo no aconsegueixo dissimular, i superar aquella petita barrera arquitectònica invisible m’és tota una proesa.

Les coses que em cauen de les mans van a parar a dos metres per sota del nivell del sòl i acotxar-se a agafar-les demana un esforç titànic que pago a un preu molt alt.

El terra es mou, ho sé, molt poquet, però just la mica que cal per fer-me tambalejar. Com s’ho fan els altres per caminar com sempre? No hi ha qui mantingui l’equilibri amb dignitat si els ciments se sacsegen al ritme d’ocultes tonades estiuenques.

Les places, les avingudes, les botigues, tot s’ha fet més estret i passo justet, justet, i sovint em sorprenc tustant l’esquena d’algun vianant despistat per demanar-li que s’aparti, que prengui consciència que el carrer és estret i que tots hi volem passar.

M’han omplert la ciutat d’escales, escales irregulars, d’esglaons amples i llargs, escales que creixen a mesura que les puges. Algú s’ha endut els ascensors a una altra ciutat. Sóc l’única que se n’adona?

Els emprovadors de les botigues són nínxols de moda, petits receptacles per encabir-hi totes les frustracions, i cal ser contorsionista per aconseguir desvestir-se i vestir-se dins d’aquells dos pams mal comptats de sala de tortures.

Han esquitxat el barri d’obres i tot són itineraris provisionals i polsegosos pensats per fer-me perdre el senderi i omplir-me els peus de pedretes diminutes que fan cua per envair-me les sandàlies.

Ara un quilo de préssecs pesa més d’un quilo, la fruita creix a la bossa i s’empetiteix a la fruitera, i el preu és el de sempre. I a les notícies no en diuen res.

Tots els bancs estan ocupats. Són figurants. Gent que cobra per seure en llocs públics i així obligar els vianants a caminar sense aturar-se. No et miraran mai als ulls, prova-ho.

Hi ha una conxorxa, algú està modificant la ciutat per fer-la més incòmoda, difícil, de vegades insofrible, les trampes l’envaeixen arreu.

I aquest algú crec que té les claus de casa i ja hi ha fet de les seves. M’ha encongit la dutxa i ha programat la bomba de calor perquè s’engegui mentre dormim. També m’escurça les hores de son, fa sonar el despertador abans d’hora i al mateix temps, encara no sé com, em fa arribar tard a les cites.

Estic a punt d’enxampar-lo, col·lecciono pistes, petites badades seves, les deso en una bosseta que sempre porto amb mi i quan en tingui prou per demostrar l’existència d’aquest trampós a tots aquells que feu com si res de tot això no passés, posaré el ventall de proves damunt de la taula i m’haureu de donar la raó.

Mentrestant, però, toca continuar empenyent el cos per pujades invisibles, escales creixents, terres movedissos, emprovadors decreixents, i que ningú no sospiti de la meva investigació secreta, xxxt.