L’edat que tinc

I no ve la neneta aquesta i em diu que per l’edat que tinc estic prou bé? Tu què putes saps de com estic? Com representa que hauria d’estar als vuitanta-sis anys? Morta? Vegetal? Què saps tu, eh? Eh? Calla, calla i afanya’t, que si has de fer tot el que jo he fet en gairebé un segle, et queden moltes bugades per estendre i molts disgustos per aguantar, reina. Que vaig a estendre i ja me la trobo tota escotada plegant mitjons, amb el fred que fot, que jo ja no sé què més posar-me per no tremolar quan surto al balcó. I ella amb escot, faldilla, mitges fines i sense pressa per plegar les dues dotzenes de mitjons que té esteses. I ja m’ha vist i que si potser plourà, diu. Que no em digui res d’ossos i humitats, que li envio una agulla entre cella i cella, collons. Au, té, ja ho ha dit. Que sí, nena, que em fan mal els ossos, i tant de bo plogui quan siguis fora i no et doni temps de recollir la bugada, i ja posats, que plogui fang, que et quedi tot ben emmerdat. I llavors li he de preguntar pels fills, i em dirà que van creixent, la malparida, un verb que fot anys que ni tasto, que jo m’encongeixo mes a mes. I no ho deu fer expressament, però de vegades ho sembla, eh. Però avui va i me la trobo pel carrer i ja hi som amb el senyorameeercè, senyorameeercè, que no sé per què m’ensabona si no tinc cap fortuna ni n’ha d’heretar res, de mi. I jo que m’aturo i ella que si necessito que m’ajudi. Au vés i fes la bona obra en una altra banda, xata. No m’emprenyis. Si em vaig comprar el carret va ser per no haver de dur bastó ni haver de sentir frases com aquesta. Que ja puc sola. I ara ve quan em parla de l’edat, que no la sap, la meva, i jo que li dic que vuitanta-sis i llavors la puta frase. Prou bé per l’edat que tinc. Sants pebrots. Si t’ensenyo els dos pams de medicaments que tinc al marbre de la cuina! Que quan vaig al metge acabo abans dient-li què no em fa mal! I torna-hi amb l’ajuda. Que de debò, que el-que-sigui, que només-ho-he-de-demanar. Compte no et demani jo alguna cosa i llavors et facis la sueca, nena. Que no ets la primera que em ve amb to de oenagé a donar-me la tabarra i quan arriba el moment, ui, el mòbil no tenia bateria, no vaig sentir l’intèrfon, etcètera. Que t’he demanat ajuda, jo? Que t’he demanat compliments, jo? Digues! Doncs tira milles, que el carret i jo ja arribarem quan hàgim d’arribar, que tot i que tinc l’edat que tinc el que no tinc és pressa. I ella que no les té totes i hi torna amb el seu senyorameeercè tot enganxós.  Sí que et demanaria un favor, sí. Un de ben fàcil: toca el dos, no m’emprenyis, deixa de mirar-me com qui es mira un museu d’història antiga. Només sóc una vella de vuitanta-sis anys que torna de plaça amb el seu carret. No necessito que em diguis que he de donar gràcies per ser viva als vuitanta-sis. Que ja ho sé, que costa, que si ho estic és precisament perquè no m’he deixat ajudar, perquè no he flaquejat mai, perquè com deia ma germana, morta i enterrada de fa massa temps, la mala llet em fa viure. El dia que no m’emprenyi, turutut. O sigui que, neneta, tu segueix amb el teu escot, les teves mitges i els teus senyorameeercè, que necessito que em fotis de mala llet per molts anys més.