Clac, clac, clac

Clac, clac, clac. Digues alguna cosa, digues alguna cosa. Per l’amor de Déu, només t’estan tallant els cabells, no pot ser que cada cop que vagis a la perruqueria et quedis en blanc. Ara la Conxa et preguntarà si vols una revista i tu, rància, diràs que no. Però és que no saps què mirar, tu, en una revista de moda: pentinats que no et quedarien bé, roba que no et posaries, maquillatge que no va amb tu. Et vénen ganes de demanar perdó per ser tan simple. Que si et vols fer color. No rotund. Que si vols provar a veure com et quedarien els cabells llisos. I tu per què no proves a veure com et quedarien unes cames de dos metres…, va, que te les trenco gratis, tap de bassa. Frena, freeena. Ho diu de bona fe. No perdis els nervis i digues alguna cosa, que només t’estan tallant els cabells. Ho deu saber, la Conxa, això de Megaupload? I si parlem del Fraga? O potser segueix Mad Men… Has de poder dir-li alguna cosa. Pregunta-li pels fills, com a mínim. Però és que ara no recordes si són nen i nena, dos nens, dues nenes, si són petits o grans…, i un «què fan els nens?» així genèric et sona molt forçat. Però més forçat és aquest silenci que estàs allargant des que t’ha rentat els cabells. «Està bé, l’aigua?», t’ha demanat, i tu has hagut de pronunciar un «sí» raquític perquè les mans de la Conxa t’immobilitzaven el cap. Un cop davant del mirall, tu odiant la teva imatge borrosa amb la túnica de coll mao i el cap moll, les ulleres a les mans sota la túnica, sospites que entelades, i ella que et demana «Què farem?». Farem? Ho faràs tu, xata, que per això et pago un ull de la cara, perquè em buidis el cap, que el pot de xampú no em dura ni deu dies, ja. Tu callada i ella que prova sort: «El de sempre?» I tu encertes a escopir un sec «Més curt». I des d’aleshores, aquest silenci que la Conxa podria tallar amb les tisores, clac, clac, clac, si ho volgués. Al costat, una dona li explica el dinar de Nadal, el de Sant Esteve, el d’Any Nou i el de Reis a la perruquera, i comenten tots els plats, les molt cabrones tenen una gràcia parlant de pollastres rostits, canelons de la iaia i llamàntols frescos… Mira-les, no és tan difícil, ho veus? Digues alguna cosa, que només t’estan tallant els cabells. Mires a terra i veus una catifa de rínxols: va, pensa un comentari graciós sobre això, tu en saps, ets molt ocurrent, quan t’ho proposes. I no, no hi ha manera. Amb les ulleres entre els dits, la túnica de coll mao, el cap moll i les mans entisorades de la Conxa a prop de l’orella, ni piu no pots dir. I estàs quedant com una tia insulsa que vol un pentinat avorrit i no vol ni que li assequin els cabells perquè té pressa. Un cop més. Patètica. Pagaràs i marxaràs, i de camí cap a casa, lluny del clac, clac, clac, tu soleta mantindràs un diàleg interior amb la Conxa i li preguntaràs pels seus dos nens, que tenen un i tres anys, li diràs que potser més endavant et faràs color perquè ja pentines alguna cana, que no t’imagines amb els cabells llisos i et fa pànic passar per la planxa i descobrir a l’altre costat del mirall una dona que no ets tu, i li parlaràs d’escudelles, salmons fumats i cabrits al forn, i fins i tot comentareu que aquells texans que duia l’Scarlett a la portada del Fa-shit-on de gener li fan el cul gros.