Respira!
gener 13th, 2012 § 9 comentaris
—Perdona, a la teva filla li penja un moc.
—Ah, gràcies, ara la moco.
I ella s’espera fins que trec el mocador, atrapo la nena i li recullo el regalim verd de sota el nas.
—Perdona, la teva filla s’ha embrutat de sorra.
—Ah, gràcies, ara l’espolso.
I ella s’espera fins que agafo la nena, l’espolso i la torno a deixar campar pel sorral.
—Perdona, a la teva filla se li ha caigut el bastonet.
—Ah, gràcies, ara el recullo.
I ella s’espera fins que cullo el bastonet, el bufo i el torno a la nena. Ui, no, encara s’espera, i em mira amb cara de jutgessa implacable.
—Perdona, la teva filla s’està menjant el bastonet que ha caigut a terra.
—Ah, gràcies, ara li dic que mastegui bé perquè no s’ennuegui.
Cara de bloqueig de Windows:
—No, em sembla que no m’has entès bé. Que et dic que s’està menjant el bas…
—T’he entès, t’he entès.
—I?
—Què? L’he bufat!
—Saps perfectament que això no serveix de res.
—I tu saps perfectament que si no tinc més bastonets i llenço l’últim a la brossa només perquè ha caigut un segon a terra ja tenim el drama servit.
—Però… Però… —No la salva ni un reset, no funciona ni en «mode de prova».
—Perdona, la teva filla respira.
—Eh? Eh?
—Que respira, que la teva filla respira!
—I què?
—Que vés a saber si amb l’aire pur que li entra no hi ha barrejat un virus maligne i mentrestant tu aquí preocupada per un bastonet de no res.
Diàleg irreal que potser un dia serà real, quan se m’esgoti la paciència infinita que tinc quan vaig al parc.
hahahaha, que vigili, que l’oxigen … oxida!
Normalment, les pesades persones superprotectores xivates de mainada d’altri, quan n’havien tingut d’aital edat, prenien el sol i era la mainadera qui les treia. Segurament es el subconscient que les avisa de que elles varen ser unes galtes galtes.
Cordialment,
Andreu
Genial!
Res, has de venir al “meu” parque… és com un reducte de males mares que ara i sempre resisteixen a l’invasor (les legions de supermaresprotectorestorracollonsnennotembrutis…)
Petó!
Ben mirat, potser no és tan de mala educació dir un “posa els nassos en les teves coses i deixa’m en pau” de tant en tant, no?
Haha, quina gràcia! Quan arribis a aquest extrem, se m’acut que li parlaria molt molt fluixet i al final de la frase li diria “sorda!” una mica més fort. -Com dius? I aleshores faria una frase movent només els llavis. Ja ho sé, costa i és tot un repte però flipes per dins!
Tina, valora la possibilitat real de no anar al parc… Els teus nervis t’ho agrairan i les teves nenes podran menjar tots els bastonets que vulguin mentre li pengen els mocs. O no.
Salut i, “com diu aquella”: respira!
SU
els nens son més resistents del que semblen, a més tanta sobreprotecció no es bona, després acaben sent al·lèrgics a tot.
Aix com t’entenc! m’ hauria encantat trobar-te al parc quan els meus nens eren petits, m’hauria sentit una mica menys sola en el meu paper de “mare ximple i fresca”