El valent

22 h. RIIING. Hola, passo que no se’t refredi el pis si deixes obert, perquè tens la calefacció engegada, oi? A veure la teva caldera? Ui, aquesta cuina és més petita que la meva. Jo tinc el mosaic hidràulic més ben cuidat. Escalfen bé aquests radiadors? Són dels més barats que hi ha, no fos cas que els de les finques s’hi gastessin quatre duros, eh. Els tinc ben calats, aquests. Les propietàries de l’edifici a punt de fer cent anys i dinyar-la, i ells fent i desfent com els rota sense encomanar-se a ningú. I així va. Que entren a robar i aquí ningú mou ni una cella. Com si res! i si tens por, fot-t’hi fulles. A mi la porta no me la foradarien perquè la tinc blin-da-da. Una làmina d’acer inoxidable de dalt a baix, me la vaig fer fer a mida. Haguessis vist la màquina amb què la tallaven, si devia pesar tones! I no tinc una cadenat d’aquests barats, no. Una cadena de vaixell que va de punta a punta i agafada a un ganxo posat del revés. A casa meva no entren. Els lladres ja em coneixen. Sóc el més vell de la finca. Amb mi no s’hi juga. Que jo he llençat homes balcó avall. Que el bastó el porto per defensar-me, que no vaig coix, que si inflo els músculs n’espanto dos de trenta. No m’enredaran a mi. Un ull de vellut li vaig fotre al filldeputa de l’àtic, que a mi no m’amenaça ningú. Que jo ja sé per què als vespres i els caps de setmana l’ascensor no fa més que pujar a l’àtic, que aquest tio ven drogues davant dels nostres nassos. I jo per aquí no hi passo. Amenaces a mi! No em fotis riure, tros de ianqui gandul, que ni català no saps parlar, que mastegues el castellà i no t’entén ni la dona, que bona altra, aquella… Aquesta escala és plena d’indesitjables. I encara no sé quin peu calces, tu, però jo d’entrada, ja t’ho dic, desconfio, que sóc gat vell i n’he vist de tots colors. Que fa més de trenta anys que visc aquí, eh. Trenta anys, eh, que es diu aviat però costen de passar, collons, si costen. Que hi va haver una època que tots els pisos eren buits menys el meu. I ni policies ni hòsties, jo solet m’arreglava amb els lladres i indesitjables que s’acostaven a la finca. Què m’han de dir a mi ara? Va, home. Que a l’any 84 vaig sortir al diari, jo. La façana de l’edifici, sen-ce-ra, a terra a les set del matí, va caure. M’has entès? Tota la façana a terra, plaf. I jo que dormia a les fosques i dic, collons, si s’ha fet de dia de cop, què putes passa, i obro els ulls i veig el carrer i tot de pols i runa. I vénen els de l’ajuntament i em diuen que foti el camp. I un be negre foto el camp, jo. Mentre van durar les obres vaig viure a la part de darrere i avall va. Jo d’aquí no me’n vaig fins que no la dinyi, i encara falta molt perquè estic fet un xaval, que mira, si inflo els músculs, dos de trenta me’n carrego, i sense despentinar-me. I tot això els lladres ho saben. Per això em tenen por. Però jo venia per dir-te, re, no, que tots els llogaters ens hem de posar d’acord, recollir firmes i anar amb dos collons als de les finques i demanar-los que ens posin videovigilància, que aquest edifici no és segur. Eh que faràs una carteta i recolliràs les firmes, maca? Va, et deixo, que deus tenir feina. 22.30 h.*

*Amb aquest text deixo definitivament els retrats i estreno “sèrie” nova: els monòlegs.