Una Senyora: Núria Folch i Pi

El dia que vam pujar a entrevistar la Núria Folch, amb en Guillem i l’Eugeni, i guiats per en Martí Sales, feia un sol de setembre, de final d’estiu, de final de festa, d’aquells que t’amaren de suor per poc que et moguis. Jo suava empenyent la meva ossamenta Carmel amunt tan ben acompanyada. Suava perquè feia calor, suava per l’esforç i suava pels nervis, era conscient que estava a punt de conèixer una persona de les que se’t queden gravades al disc dur de la memòria per molt de temps. I sí. Va ser així. Els aleshores noranta-un anys de la Núria Folch ens van rebre ben estarrufats, com la cua d’un paó, lluents, plens d’ulls, plens de bellesa i saviesa. La primera impressió va ser la d’anar a veure la iaia. La casa feia olor de iaia, feia gust de iaia. Però no. La Núria Folch no era la meva iaia, ni tan sols una parenta llunyana d’aquelles que vas a visitar de tant en tant perquè toca i quan ja hi ets et preguntes per què no hi vas més sovint si és encantadora i té un munt de coses per explicar i compartir. La Núria Folch era la vídua de Joan Sales, i per això em tremolaven les cames quan vaig entrar a la seva saleta d’estar i em vaig sentir observada pels seus ulls brillants. Li vaig fer dos petons i el borrissol de les seves galtes fregant-me les meves em va tranquil·litzar: iaia, iaia, iaia, em deia per intentar treure transcendència al moment. Però la senyora transcendència deia que no, que es quedava, que compartiria la butaca amb mi i que no permetria que les meves cames deixessin de tremolar, que la suor dels nervis deixés d’humitejar-me l’esquena. Tenia la sensació que en qualsevol moment se m’entelarien les ulleres, com quan bullo pasta i l’aboco al colador, que el vapor m’entela la vista uns segons. Però no, malgrat la miopia, la calor, els nervis i la senyora transcendència bressolant-se’m a la falda, jo hi veia clar, claríssim, i el que veia era una iaia, sí, però també una font d’experiència a punt de rajar, i jo tenia set, molta set, en tots els sentits. Van ser dues hores llargues d’entrevista. No va ser una entrevista. Però va ser i serà per sempre la millor entrevista que he fet mai. Però no vaig fer res. Només escoltar i anar controlant la màquina enregistradora per no perdre’m ni una coma de les que sortien de la boca de la Núria Folch. Ella va parlar i parlar i parlar i nosaltres vam escoltar i escoltar i escoltar. I per a mi va ser catàrtic. No exagero. Si exagerés, ara, mentre escric això arran de la mort de la Núria Folch, no tindria els nervis d’aquell dia de nou a l’esquena i la senyora transcendència teclejant amb mi a quatre mans. Diria que vaig sortir volant de casa els Sales, tot i que el cap segur que em pesava un parell de quilos més. Tenia la closca plena de paraules, de frases, de sensacions, i els peus lleugers i autònoms caminaven sols Carmel avall. Hauria pogut continuar caminant fins al mar sense sentir ni un bri de cansament. La tornada en autobús cap al centre va ser la de quatre xitxarel·los que acaben de fer una golejada històrica. Potser fins i tot fotíem cara de beguts o d’haver fet el primer clau de la nostra vida. Galtes vermelles, bum-bum a les temples, olor de suor, camisetes xopes, ulls fora d’òrbites, i absolutament aliens a les necessitats del cos: potser teníem gana o set o pipi però el cap estava tan ocupat paint, ordenant i classificant tot el que acaba de rebre que no atenia a altres símptomes que no fossin els de la borratxera o clímax o orgasme mental que estàvem vivint. Ho descric ara per primer cop. A raig i sense punts i a part. Gairebé tres anys després. Amb la Núria Folch morta. I és com si hagués passat ahir, ho revisc mentre ho aboco aquí i em penso que faré com amb l’entrevista en el seu moment. Deixar el text tal com ha anat rajant, sense posar-hi ordre ni res. És això el que vam fer amb l’entrevista: transcriure-la fil per randa, sense intervenir-hi gens, perquè la Núria Folch parlava ordenadament, i puntuava i tot, que gairebé es podien respirar els seus punts i coma, i perquè a veure què punyetes havíem de tocar nosaltres de les paraules d’una senyora com ella, d’una Senyora. Una Senyora que ha tingut el detall de viure noranta-quatre anys, s’ha esperat noranta-quatre anys i em sembla que tot i això no se li ha fet justícia (no m’agrada la paraula, però ja m’enteneu… I no em puc aturar!). Sembla que la nostra entrevista va ser una de les últimes que se li van fer. I així ens va! Quatre penjats com nosaltres (ens haguéssiu vist a l’autobús de tornada!), així ens va! Quin país, recoi. Ara a la tele fan el TN i no en parlaran, n’estic convençuda (mira, apago la tele, que els bombin), perquè ni en noranta-quatre anys hem tingut temps d’adonar-nos del tros de Senyora que s’esperava dalt d’un turó del Carmel, envoltada d’història, per fer entrevistes, per parlar i parlar i parlar, per dir els munts de coses que tenia a dir i que espero que acabés dient a algú que tingués bona memòria o una bona màquina enregistradora, perquè si no… Així ens va.

(L’entrevista la podeu llegir en PDF al número 44 del Paper de Vidre.)