No més de sis quilos

Abans que arribéssiu, desconeixia que els biberons podien tenir afluents que llisquen per colls diminuts i taquen pijames de cent per cent cotó. Tampoc no sabia que existien els detergents hipoal·lergènics, que serveixen per complicar-te encara més la vida a l’hora de fer la bugada i fer-te sentir culpable si te’ls saltes a la torera. I he descobert que es pot somriure i pronunciar bones paraules tot i haver dormit no més de tres hores seguides, i que el pitjor dels bessons no és que els dos plorin alhora, sinó que plorin un rere l’altre, fent fora de casa per sempre el «silenci»* de fa gairebé un mes.

També m’he adonat que hi ha colors que tenen vedada l’entrada al meravellós (?) món de la roba de nadó i altres que hi tenen un protagonisme exagerat i poc merescut (si els nadons són roses, per què els hem de vestir d’aquest color?). I sóc conscient de la importància de fer un rot a temps (t’estalvies una futura glopada amb canvi de llençols incorporat), de què representa que passa dins dels bolquers quan estireu massa les cames i us poseu vermelles com un perdigot i de quantes menes de plors teniu registrades al vostre repertori.

He notat el canvi de ser dos a ser quatre perquè cada dia visito el contenidor (sí, senyor Hereu, ja llencem els bolquers a la R de rebuig, casa nostra ja sembla una central de gestió de residus, gràcies per complicar-nos una mica més la vida!?), perquè els de la farmàcia ja em coneixen la vida i miracles i em pregunten sempre per vosaltres si no veniu amb mi i perquè quan passegem pel carrer els ulls dels estranys sembla que se us vulguin aprendre de memòria de tant que us miren (i jo m’he tornat invisible).

Gràcies a vosaltres, a més, el telèfon sona més que mai, les visites em farceixen l’agenda i l’ànim i per fi ja no sóc jo qui ha de baixar de la vorera per deixar passar la gent que té pressa. M’heu buidat el cap de preocupacions sense substància i els problemes s’encongeixen quan me’ls miro després de veure-us. Peso menys que mai, no sempre vaig pentinada i de vegades m’oblido de la crema de la cara o del perfum, però em continuo mirant el reflex als aparadors i m’agrada el que hi veig.

Des que heu arribat, em distrec plegant roba de la talla zero, arremangant mànigues lil·liputenques i posant mitjons on només hi caben dos dits. Les meves mans fan la vostra olor, sempre duc una taca blanquinosa en algun racó de la samarreta i els dits a punt de fer pinça per posar-vos el xumet que heu perdut a dos centímetres de la boca.

Els vostres moviments maldestres són la millor coreografia que he vist mai i els vostres ulls oberts un xut d’energia que em col·loca fins a espolsar-me del tot l’enyor cada cop més difuminat dels dies en què a casa no hi havia bressols i el despertador era qui ens treia del llit en una hora en què ja entrava una mica de llum per la finestra.

I tot i que juntes encara no peseu més de sis quilos, jo ompliria el vostre pes en fulls parlant de vosaltres fins a fer-me pesada.

*Seguim vivint al Raval, així que la paraula silenci continua demanant cometes.

Tags: bessones, maternitat, nadons