El senyor Còlic

El senyor Còlic és un fill de sa mare, això que et quedi clar. Hi ha gent que ve a aquest món amb l’única missió de fer la guitza i ell n’és un. Se’t presenta al vespre, quan tocaria endormiscar-se amb l’olor del pijama net, i et porta fins a la mitjanit entre plors, gemecs i crits.

I jo ja li he posat cara. Té els ulls plens de venetes vermelles, perquè no dorm mai i és un sac de nervis, i unes ninetes petites que són incapaces de veure la vida que hi ha als teus ulls. Té un nas llarg però sense olfacte, i uns pèls gruixuts li surten dels narius i li priven de sentir l’aroma de la teva pell. Les orelles les té escarransides i sortides, i no sent el dolç ritme del teu respirar quan dorms. I en comptes de boca, una ratlla recta i inexpressiva, sense uns llavis que puguin omplir-te de petons. El senyor Còlic no et veu ni et sent ni t’olora ni et pot petonejar, per això opta per fer-te la punyeta cada vespre, si no, no s’explica.

Te’m recargoles als braços, sota els seus efectes, i jo li torno a posar aquella, aquella cara, i mentalment li escupo al bell mig, mentre a tu et bressolo amb l’esperança de calmar-te. Et poses vermella, plores en silenci i amb la boca oberta de bat a bat, empenys amb els peus contra els meus palmells, obres els ulls amb incredulitat, i jo només puc donar-te escalfor i paraules que desitjo balsàmiques, i confiar que el temps m’ajudi a fer fora aquest indesitjable.

Al senyor Còlic no el bressolaven de petit, va créixer sol i a empentes i per això ara es dedica a importunar els més indefensos amb dolors infernals que no porten enlloc. Però tinc melissa, tinc fonoll, tinc grànuls homeopàtics, tinc braços, escalfor, paciència i ganes de fer-te feliç, i contra tot això, el meu arsenal anticòlics particular, ell no hi té res a fer. Juntes l’aviarem fora, lluny del nostre cau, aquest fill de sa mare.

Tags: còlics, maternitat, nadons, senyor Còlic