El més gros

A aquestes hores ja fa una setmana que vaig ser mare. Escric ser mare i estic segura que no entenc ni el deu per cent del que significa ser-ho, però el poc que n’he comprès durant aquests set dies ja em fa veure que no hi ha res que s’hi pugui igualar, ja ho tinc clar.

No estic parlant d’instints maternals ni res per l’estil, perquè desconec si el tinc, o si el tenia ja, o si el tindré mai, com es detecta…, ni idea; em sona a reportatge del Félix Rodríguez de la Fuente, això de l’instint.

Jo només sé que des que he parit el cap i el cor s’han repartit les tasques d’una manera diferent de com ho feien fins ara, i el segon ha agafat més protagonisme, fins i tot diria que porta les regnes del meu ritme vital. I si això us sona cursi, tant me fot.

Tot just han estat set dies i la majoria els hem passat a la clínica, però ja se m’ha girat el món com un mitjó i tot i que en el fons sento que sóc la mateixa, també veig que estan sortint a flor de pell parts de mi que fins ara tenia amagades només per a mi i que ara mostro sense embuts perquè la prioritat és una altra i tot és tan transparent que no ho puc veure d’un altre color.

Haver tingut bessones també fa que tot plegat prengui unes dimensions que de vegades et fan sentir vulnerable fins a límits còsmics. De sobte, hi ha dues persones en miniatura que ho volen tot de tu i en tot moment, i tu no només els ho dónes sinó que hi afegeixes extres de collita pròpia i amb un somriure que et vesteix de cap a peus, per dins i per fora.

Hi ha moments que sortiria al balcó amb les dues nenes a coll i cridaria els seus noms als quatre vents. I n’hi ha que me les miro i em faig petita davant de la responsabilitat que amb la seva existència em penja perpètuament de l’esquena.

Aquest és un escrit fet gairebé a raig, una abocada de sensacions que necessito fer pública estrenant una faceta exhibicionista que espero saber controlar a mesura que el minso deu per cent que us deia al principi creixi alhora que les dues nenes que dormen a l’habitació del costat des d’on escric.

I no acabaré recomanant a tothom que porti criatures al món perquè això no es recomana, no és la pel·li del fill del Bowie ni l’últim disc de la Bebe, és el més gros.

Tags: bessones, part, ser mare