El senyor i la senyora Nohisom

Només una ratlleta de llum sota la porta de l’entrada, un pany que es tanca amb seguretat, unes passes descalces, una forquilla que bat un ou, una bossa de la brossa deixada al replà, cartes a la bústia, estossecs de matinada pel celobert, un cop de porta, una cadira que s’arrossega, les notícies de la tele massa altes, quatre crits, olor de refregit a l’hora de sopar, pudor de suat a l’ascensor, molles de pa a l’escala, roba estesa que goteja, una mà peluda que tanca el balcó, el trepant que forada just quan.

Només la batedora que fa maionesa, l’aspiradora un cop cada quinze dies, la rentadora que centrifuga amb tanta fúria que es desplaça uns centímetres, el gos que borda quan el deixen sol, el radiodespertador amb el plomet del Fuentes a quarts de nou, l’olor de tabac d’ell que fuma d’amagat al lavabo, el serial d’havent dinat amb el roncs de la migdiada d’ella de fons, el porticó de la finestra que peta quan fa vent, el telèfon que sona cada dia cap a l’hora de sopar, la mateixa decoració nadalenca al pom de la porta des de finals de novembre fins a mitjan gener.

El senyor i la senyora Nohisom no tenen cara, ni veu, només una col·lecció de rastres que s’acumulen a mesura que passa el temps i baixen la guàrdia deixant pistes de la seva existència. Però jo ja me’ls dibuixo amb mirada d’espiell, nas de talp i dents de ratolí, vestits sempre de gris de camuflatge urbà i dos ulls de recanvi al clatell.

Un dia vaig estar a punt de coincidir-hi a l’ascensor, però la porta se’m va tancar als nassos i només vaig poder veure els braços entrellaçats de dos vellets tremolosos amb la cara esborrada pels anys de no ser vistos.

Un altre dia eren a la parada de l’autobús de davant de casa, però van girar cua i van decidir fer el trajecte a peu abans que desvelar el misteri dels seus trets facials.

Si els truques a l’intèrfon, en el millor dels casos t’obren la porta sense dir ni piu, però el més probable és que ni despengin l’auricular per saber qui és, perquè no esperen mai ningú.

I el telèfon només els sona un cop al dia, cap a l’hora de sopar, i imagino que deu ser algun parent que es vol assegurar que encara no s’han difuminat del tot i tenen les mans prou dibuixades per despenjar i les cordes vocals prou definides per articular un «digui?» escarransit.

La ratlleta de llum sota la porta, la bossa de brossa al replà, la bústia que és plena de cartes al matí i buida al migdia, l’olor de refregit, el serial amb els roncs, la roba estesa, la mà que tanca el balcó…, són peces d’un puzle que garanteix que per ara el senyor i la senyora Nohisom, malgrat que els pesi, encara hi són.

[I dit això, ja veurem quan hi tornarem a ser, per aquí. Fins aviat!]

Tags: Nohisom, retrat, senyor i senyora Nohisom, veïns invisibles