No ho he descobert pas ara: hi ha gent que ha errat el tret en la tria de la professió i la vocació real els transpira pels porus de la pell a la mínima que pot. Hi ha, per exemple, el quiosquer que hauria hagut de ser home del temps perquè et prediu la pluja cada matí, o la farmacèutica que donaria la talla com a periodista de la premsa cardíaca perquè et cus amb preguntes indiscretes cada vegada que li compres les vitamines que et falten. També tindríem la verdulaire que podria haver estat metge i que et recita tots els remeis —naturals i no— per a cada malaltia que pateixes i que ella et detecta amb un cop d’ull ràpid. Però en el fons tots tenim una mica de metges, de periodistes roses i de meteoròlegs; la salut, els famosos i el temps són tres temes sobre els quals tothom gosa parlar sense saber-ne ni un borrall.
Ara, la combinació de professió real i vocació amagada que he descobert fa dues setmanes és nova: he topat amb una llevadora que s’hauria d’haver dedicat a la comèdia. Les classes de preparació al part esdevenen monòlegs rubianescos i el CAP del Raval qualsevol dia lluirà un rètol amb llums de neó per anunciar l’actuació de la Manola.
La Manola fa trenta anys llargs que assisteix parts i tracta amb prenyades de totes les nacionalitats i aprensions, i s’ha construït un discurs, un guió sembrat d’acudits pujats de to, anècdotes hilarants, consignes feministes dutes a l’extrem del grotesc i altres delícies de l’humor negre que contrasten a la perfecció amb un moment vital que molts malden per tenyir-te de rosa. Entre respiració i respiració et deixa anar una gracieta que et fa perdre el ritme pulmonar i riure en ple exercici d’enfortiment del sòl pèlvic, per exemple.
Desdramatitzar és la seva consigna i sovint ho porta a l’extrem gairebé talibà i et parla d’epidurals i episiotomies amb una desimboltura que t’esbandeix les pors amb una rapidesa alarmant. El massatge perineal és el moment àlgid de la seva actuació, te’l descriu amb tot luxe de detalls, et queda claríssim què has de fer, però trena les instruccions amb vivències d’algunes de les futures mares que li van riure les gràcies abans que tu i aconsegueix que la dotzena de panxes voluminoses que l’escolten se sacsegin a riallades molt més relaxants que els exercicis amb què conclou les sessions.
Després d’un parell d’hores de classe, les dues dotzenes de mans que aviat canviaran bolquers a manta estan temptades d’aplaudir l’actuació de la Manola, que —a banda de saber fer-te riure en un moment en què les pors et poden jugar força males passades— carrega tres decennis llargs d’experiència a les espatlles i sap què vols saber i què no, quines motos t’han venut i no havies d’haver comprat, quins falsos mites se t’han quedat entre cella i cella…, i posa ordre en el teu cap atabalat de prenyada primerenca. Però això no treu que li escauria més vestir de negre i no de blanc, seure en un tamboret il·luminat per un focus i portar un micro a la solapa i no una plaqueta amb el seu nom, que no és Manola, en un color blau de sanitat pública. No descarto veure-la, un cop la jubilin, al Llantiol, amb un cubata en una mà i una cigarreta a l’altra, inventariant les històries de les embarassades del barri (només espero no ser carn de les seves improvisacions!?).
