Duel al palau del bebè

Entrem a la botiga de puntetes, intentem no ser vistos ni detectats per cap de les dependentes àvides de pares primerencs. Impossible:
—Hola, els puc ajudar?
—No, no, només mirem.
—Aquestes bressadores d’aquí surten molt bé, tothom qui se les enduu en queda molt content.
Imagino una legió de pares i mares tornant expressament a la botiga només per dir-los que la bressadora que van comprar els ha anat la mar de bé (és sabut per tothom que quan et converteixes en pare tens tot el temps del món per fer aquesta mena d’encàrrecs d’importància vital).
—Ja… És que ja tenim mantes i amb això fem, sap?
—Sí? Segur? I com sortiran de l’hospital?
—Caminant?
—Vull dir, la criatura, com la portaran?
—A coll?
—I amb què l’embolicaran?
—Amb una manta?
—Ja… —I posa cara de «esteu a punt de cometre un GRAN error».
Resistim l’atac i continuem mirant. 0-1, guanya l’equip visitant.

—Ah, veig que es miren l’esterilitzador de biberons. Si el compren, no se’n penediran.
—Eh? No, si en principi no en necessitem pas, de biberons.
—«En principi», ja ho diu vostè. A la llarga segur que n’hi calen i els haurà d’esterilitzar si no vol que la criatura se li posi malalta…
—Bé, però ja tinc olles a casa, sap? Vull dir, que bullint el biberó n’hi ha prou, oi?
—Això dieu totes i després veniu desesperades a buscar l’esterilitzador.
Imagino un ramat de mares corrent cap a la botiga estirant-se dels cabells, estripant-se els vestits i suplicant a la dependenta que els vengui l’aparell miraculós pel preu que vulgui.
—Doncs ja vindré quan estigui desesperada, no?
La dependenta s’amaga rere un prestatge ple de xumets i demés. 0-2, l’equip local s’ha fet un gol en pròpia porta.

—El que no em negaran és que els cal un intercomunicador, oi?
—Perdoni?
—Un intercomunicador, per sentir la criatura des de qualsevol punt de casa.
—Cregui’m, segur que sentirem els seus plors «des de qualsevol punt de casa».
—No n’estigui tan segura… De vegades fan glopadetes, un petit gemec…
—No es preocupi, crec que podem passar sense walkie-talkie, casa nostra és un cop de puny.
—Nyeee, ja m’ho dirà, ja. Sé de pares que poden dir que han salvat els seus fills d’una mort segura gràcies a aquest aparell que té davant.
Imagino tot de pares construint petits altars en el lloc més privilegiat de casa seva per tenir-hi l’intercomunicador en una vitrina amb la llegenda «va salvar el meu fill» escrita en una placa daurada just a sota.
—Confio en la meva oïda, senyora, gràcies.
Sentim un gemeguet molt fi, sense necessitat d’aparells ultrasensibles, és la dependenta que somica: 0-3.

Tenim mantes, tenim olles i tenim orelles. Tenim mans, peus, boca, ulls, nas, braços, cames. Tenim sentit comú. Tenim instint. Tenim cap i cor, seny i rauxa. Tenim ganes. També tenim tovalloles (li crees un trauma al bebè si l’eixugues amb una tovallola sense caputxa?), coixins, taules, piques… Tenim un munt de coses que fins ara ens eren útils i que ens neguem a pensar que deixaran automàticament de ser-ho quan les nostres criatures arribin a casa (embolicades en una manta, sacrilegi!).

El senyor Lletrapetita

T’aferres al mostrador amb les dues mans, ben fort, la punta dels dits de color blanc os, per desxifrar l’enigma en forma de botifarra de caràcters lil·liputencs que apareixerà en qualsevol moment al marge inferior de la pantalla. El senyor Lletrapetita profereix titulars breus i funestos en lletra negreta i fixa, i quan li demanes que te n’aclareixi el significat, tanca els ulls i una filera de formigues verinoses desfila davant dels teus ulls amb la resposta a la teva demanda, com la lletra diminuta que sol avisar del cost estratosfèric dels missatges de mòbil enviats als concursos televisius de matinada. És com si ho llegís al revers de les parpelles, com si allà dins hi tingués la resposta a tots els misteris que pronuncia al llarg del dia.

Al senyor Lletrapetita ningú no l’ha mirat mai amb ulls que no siguin d’interrogació, per això evita que les seves ninetes coincideixin amb les teves i t’etziba els seus sermons inaudibles mirant-se la punta de les sabates, o com si parlés amb el seu melic. De vegades, els finals de les frases se li difuminen en l’aire perquè abans d’acabar-les ja gira cua i s’enduu les últimes paraules penjant-li de la punta de la llengua. Aleshores inclines el cos cap endavant, enganxat al mostrador com un musclo de roca, i ja sense tocar de peus a terra li supliques inútilment la repetició de la jugada. Però ell ja és lluny, ha escopit les paraules difuminades a terra i ha deixat de llegir-se l’interior de les parpelles.

Cada nou titular és un repte impossible per a tu, apareix quan menys te l’esperes i sempre t’enxampa amb l’atenció lluny de les celles, i quan intentes reconstruir el que has sentit ja és massa tard i depens del tot de la lletra petita que ben aviat se t’enroscarà al voltant del cap com una serp carregadeta de verí.

El senyor Lletrapetita, però, no ho fa expressament i ell és el primer que aplaudiria el descobriment de la vacuna per al mal que pateix, que no és timidesa sinó més aviat carn de logopeda. Ell voldria utilitzar sempre el mateix cos de lletra, llegible i clar per a tothom, però perd el gruix del traç en les primeres paraules i després només li queda un escadusser fil de veu que per molt que pretengui aclarir el que ha dit quan encara tenia força a les cordes vocals ja no aconsegueix fer arribar el missatge sencer a ningú.

Per això se’n va i et deixa penjant del mostrador, arrossega la seva vergonya verbal cap a un racó i espera que et rendeixis, els dits relaxats i els peus a terra, i desapareguis del seu camp visual. Cada pregunta que li fas li obre una mica més la ferida que fa anys que li supura, la de ser un incomprès, la de deixar la gent amb els dubtes enganxats al front, la de ser el protagonista dels fulls de reclamacions dels clients que el prejutgen amb les mateixes paraules dia rere dia, temporada rere temporada.

I malgrat que sembli una contradicció, la seva vocació ha estat, de sempre, la de recepcionista d’un hotel ple d’hostes desorientats que no saben on són les tovalloles per a la piscina, ni a quina hora és l’esmorzar, ni quan han de deixar l’habitació el dia que se’n van. El senyor Lletrapetita és la cara que et rep a l’Hotel Caos, un racó idíl·lic per fer créixer l’estrès que has anat alimentant la resta de l’any i endur-te’l de tornada cap a casa més lluent i ple de salut que mai.

En Gin Jolet i la cremallera oberta

No conec ningú que serveixi els cafès amb més gràcia que ell (alerta, no dic que el cafè que ell serveix sigui el més bo d’enlloc, que no ho sé, això dels rànquings ho deixo per als de Time Out, que hi estan abonats).

En Gin Jolet et porta el cafè com si al bar només hi fossis tu, com si aquell ditet de líquid fosc t’hagués de salvar la vida i ell fos l’home més feliç del món per fer mitja dotzena de passes, de la barra a la taula, i col·locar la tassa amb molta delicadesa davant teu. No te la dóna, no te la deixa en un racó, mal posada, ni tan sols pregunta qui el volia descafeïnat i qui «normal», perquè ja ho sap, tot i que el seu bar sigui sempre ple de gent que demana cafès descafeïnats i «normals» i en cada taula la combinació d’uns i altres sigui diferent.

I és més: somriu. Però quan llegeixis somriu, no llegeixis un somriu corrent, no. En Gin Jolet somriu amb lletres de neó. De línia recta la seva boca passa a ser una mitja lluna amb les puntes cap al sostre que s’obre com una cremallera, lentament, a l’estil busco-a-jacks, per mostrar tota una col·lecció de dents blanques que van fent acte de presència de mica en mica i et deixen enlluernat. És el gat de ratlles fúcsies de l’Alícia convertit en cambrer a l’Eixample.

En Gin Jolet no necessita gaire res per somriure amb la cremallera oberta. Només li has de dir bon dia o quina calor i ell ja, ziiip, et regala un feix de llum dental que t’il·lumina per dins i per fora. És generós, té dents lluminoses per a tothom, no fa distincions, però alhora et fa l’efecte que a ningú no les ha mostrades amb la mateixa elegància i entrega que a tu.

Si a sobre estàs especialment de bones i li fas una brometa (no cal que sigui gaire enginyosa, en Gin no és gens exigent), el somriure amb lletres de neó dura el doble i enlluerna a tothom del seu voltant. En Gin s’allunya de la teva taula i pots veure el feix de llum que va il·luminant tots els racons del bar a mesura que avança cap a la barra.

Aquesta setmana en Gin Jolet encara treballa, com nosaltres, i quan li hem preguntat si feia vacances ens ha engaltat un no tan lluent que l’hi hem hagut de fer repetir perquè ens ha semblat entendre que sí.

En Gin Jolet no fa vacances, la seva cremallera lluminosa no tanca a l’agost, ni mai, i per un moment et passa pel cap d’anul·lar la reserva en aquell hotelet perdut a la muntanya per passar els teus quinze dies de vagància a la taula més propera a la barra d’en Gin, per posar-te moreno amb la seva llum encegadora, per carregar la bateria amb la seva energia inesgotable, per veure com somriu amb lletres de neó.

Tornar a la rutina després de mig mes de desconnexió no serà tan dur si a mig matí baixem a fer el cafè, un de descafeïnat i un de «normal», amb en Gin, un cafè que no és el millor de la ciutat però que et salva la vida cada dia del món.