M’he llevat a mitjanit, he estès les ales, he obert el balcó i he sortit volant a fer la ronda. Ja fa uns dies que ho faig. I torno a casa de matinada amb un manat de branquetes al bec. En tinc una pila, ja. Les poso al mig del menjador fent una rotllana. Estic fent el niu.
També tinc desigs cada dos per tres. Pot ser que a les quatre de la tarda em vingui de gust carn de cérvol poc feta o crema d’ortigues o confitura de castanyes. I ara al rebost sempre hi tinc un parell de llaunes de sopa de cranc, i anques de granota al congelador, per si de cas.
Vaig pel carrer parlant amb el meu ventre, cantant cançons de bressol de l’any de la picor i tots els grans èxits de les trobairitz i estic estalviant per comprar-me una arpa portàtil per acompanyar els meus cants.
La pell em brilla, els cabells em creixen lluents i forts, tota jo respiro bellesa i bondat, i la gent s’atura per veure’m passar i admirar-me amb una o a la boca. N’hi ha que aplaudeixen o fan grans ones grogues i jo tinc temps per saludar-los i abraçar-los a tots. Tocar-me la panxa dóna no sort sinó fortuna il·limitada.
Estar embarassada és ben cert que és el millor que li pot passar a una dona: et sents més completa, plena, la vida pren sentit de cop, les peces encaixen, és com si tot el sant dia veiessis la llum de la veritat. Ho veig tot de color rosa, rosa xiclet.
Al metro, m’acaricio la panxa i somio. Tothom em deixa seure i per complaure’ls a tots de vegades m’he d’estirar en tres seients i seguir el meu ritual de carícies i somieigs en posició horitzontal.
Veig les meves futures filles en cada criatura amb qui ensopego i me la miro amb els ulls entelats fins que desapareix a l’horitzó i em quedo sola envoltada pels meus sospirs.
A més, m’he tornat intuïtiva de sobte, gairebé tinc premonicions, se m’ha despertat un sisè sentit i sé què em diràs, què penses, què faràs, quin dia farà demà, què hi ha per sopar, qui guanyarà el Tour, com acabarà el serial del finançament, de què va morir Michael Jackson…
Des que estic prenyada tinc poders i no descarto que un dia d’aquests em surtin raigs d’aigua glaçada dels canells i pugui congelar tots els malfactors amb qui em creui de camí cap a la feina. O potser em torno invisible i el bombo i jo ens dediquem a espiar els veïns en hores intempestives.
En el meu estat tot és possible, alimentem els tòpics!
Tags: els tòpics de l'embaràs, embaràs
10/07/2009 a 10.34
Meravelloses criatures, tu i les filles ! “…se m’ha despertat un sisè sentit i sé què em diràs, què penses, què faràs, quin dia farà demà, què hi ha per sopar, qui guanyarà el Tour, com acabarà el serial del finançament, de què va morir Michael Jackson… “: aquí hi ha el començament d’una novel·la, Tina !
10/07/2009 a 10.47
Ah, però a tu també t’ha passat????!!!!
Un goig de lectura, Tina. Gràcies!!
10/07/2009 a 11.01
Jijiji… Ostres, això és com la mossegada de l’aranya radiactiva d’Spiderman!
10/07/2009 a 11.15
Preciós, Tina, com sempre.
10/07/2009 a 11.34
Juas. Quin tip de riure… ganes de veure’t, nena. Molts petons sense tocaments de panxa.
10/07/2009 a 12.33
I no et vénen de gust unes natilles de marca raríssima???? Copi, prepara’t!!!!!
10/07/2009 a 12.42
se m’ha quedat un somriure a la cara….
un peto enorme
10/07/2009 a 13.00
Eeeh, que ser pare també vol dir ser un superheroi!
Cada dia vaig a córrer a les sis del matí, poso el ciment als carrers i obro les portes de la ciutat perquè comenci el dia!
10/07/2009 a 14.13
Boníssim, Tina!
M’has portat temps enrera, a les millors èpoques de la meva vida. Tant, que per poc m’entren ganes de fer-ne un altre, help!!! Aquestes lectures són perilloses
. Petonassos i que segueixis així d’espatarrant!
10/07/2009 a 17.04
M’ha encantat, Tina!
Li passaré l’enllaç a a la meva mare, li va agradar molt L’aeroplà del Raval, li farà molta gràcia saber que esperes bessonada, ella en sap un niu de panxes dobles, si necessites qualsevol consulta amb una especialista, ja ho saps
Petonets i cuideu-vos molt,
Susana
10/07/2009 a 18.29
Benvolguda Tina!
Acabo de redescobrir-te! Quina il·lusió!
Un apunt genial, “marca de la casa”, però amb aquest punt tendre i realista que et dóna la maternitat… Moltes felicitats!!!
I bé, l’any passat vaig viure d’alguna manera aquesta experiència, ja que la meva dona també estava embarassada de dos homenets… que el dilluns vinent faran 1 any!!!
Un petó enoooooooorme!
SU
10/07/2009 a 21.17
Des de la més absoluta desconexió de Tossa… MOLTES FELICITATS!!
Un plaer llegir-te una altra vegada, m´encanta, i més encara descobrir que estas embarassada i de bessons… Quina passada!
Sembla que la vida et somriu tant com tu li somrius a ella…
UN PETONAS, TINA! I fins aviat.
11/07/2009 a 20.11
Nena, molt bo!!
Crec que després de l’estiu no t’escapes que et toqui la panxa… jeje, que l’altre dia vaig estar temptada però no vaig gosar
I al Marc també li farem tocar!
petons
12/07/2009 a 09.33
Hola Tina,
Enhorabona pel teu conte i l’embaràs també. Pot ser que el meu germà m’ho havia dit fa temps, però no m’en recordava pas; ahora després d’haver-ho llegit per les teves mans no tinc ja cap dubte.
La teva feina és molt útil per mi, així d’aquesta manera segueixo estudiant el català i m’esforço d’escriure, el que em costa més.
Petons
Giovanni Siliato
12/07/2009 a 20.15
QUÉ TIERNO, MÁGICO Y ACOLCHADO TODO JUNTO. Muy requetebonic!!!! Tina, esto de tener panxa, encima, te ha hecho escribir aún mejor de lo que ya lo hacías. Me alegro mucho por ti. Un abrazo muy fuerte
12/07/2009 a 21.14
ai la meva huevete de dos rovellssss
13/07/2009 a 13.11
Quina alegria de dona! Quin gust veure el món amb els teus ulls, per un moment! I m’ho he cregut, tot, tot, t’he vist allà espaterrant fulminant la maldat amb la mirada, quin puntàs!
Gairebé agafen ganes i tot; t’haurien de contractar per a l’agència promotora de la natalitat.
Una forta abraçada i fins ara!
15/07/2009 a 09.25
Caram, no sé ni per on començar a contestar, quedo parada de la rebuda que ha tingut aquest text. Encara em pensaré que tinc algun poder…! Quin regalàs, gràcies a tots i totes.
29/07/2009 a 12.37
“Ho veig tot de color rosa, rosa xiclet.”
Aquest sol ser un color molt especial!
I això de tornar-se invisible és més que possible. A mi em va passar!:-)