La culpa la té la calor?

Dos diàlegs sentits/viscuts ahir a la tarda.

1. «¿Y mi quimono?»

Lloc: tintoreria del carrer Urgell amb Floridablanca.
Protagonistes: un noi d’uns trenta llargs (N) i la senyora (S) que representa que despatxa a la tintoreria.

N: Bona tarda, vinc a buscar un quimono (donant el resguard).
S: Aquí diu que és una bata (llegint el resguard).
N: Ja ho sé, la seva companya ho va posar així però és un quimono.
S: Però llavors no és una bata?
N: No, és un quimono, que s’assembla a una bata, segons com.
S: O sigui, que busco una bata.
N: No, un QUIMONO, un vestit japonès, no una bata!?
S: Molt bé, molt bé, ara el busco. Tranquil.
Dos minuts després.
S: No hi és.
N: Com? El necessito avui, és per a una actuació! Us vaig dir que el necessitava AVUI.
S: Ja el crec, ja, però no hi és.
N: Busqui’l bé. És negre i té un estampat de flors petites.
S: Entesos.
Dos minuts després.
S: No, no hi és, eh?
N: I ara que faig? EL NECESSITO!
S: Ja l’entenc ja, no es pensi.
N: I a mi de què em serveix que m’entengui?
S: Si li diuen un dia, s’ha de complir. Avui ha vingut un senyor que volia que li rentéssim una manta i jo li he preguntat si era urgent i m’ha dit que no, així que li he dit que la tindríem per la verema, al setembre, i al setembre l’hem de tenir, és clar. Perquè si ve al setembre i no la tenim…, ja em dirà!
N: !!??
S: És que no hi és ni per planxar (mirant una altra filera de penja-robes).
N: I ara QUÈ faig?
S: Ni idea, jo és que no sé res, què vol que li digui, es veu que s’ha espatllat una màquina i m’han deixat aquí i jo què sé.
N: Però…
S: Jo estic com vostè, que no m’ho puc creure…
N: I no puc parlar amb ningú més? No hi ha cap responsable?
S: Ni idea, a mi què m’explica.
N: I a qui ho he d’explicar?
S: Miri, deixi’m que despatxi a aquesta senyora (*) que s’espera i després truco a veure què esbrinem de la seva bata.
N: És un QUIMONO!?

(*) La senyora era jo, que anava a recollir tres abrics (no urgents, però que fa un mes que els vaig portar) i, evidentment, tampoc els tenien…!?

2. Passeig de Gràcia, passeig de Gràcia, PASSEIG DE GRÀCIA!

Lloc: autobús 50, trajecte de plaça Tetuán a Gran Via amb Casanova.
Protagonistes: servidora de vostès (T) i una senyora de prop de seixanta anys (S).

S: Que ja hem passat passeig de Gràcia?
T: Eh? No, no, si ara sortim de la plaça Tetuán (acabant de pujar).
S: Ah. Que és el carrer següent, doncs, passeig de Gràcia?
T: No, no, en falten uns quants encara.
S: És que he de baixar a passeig de Gràcia.
T: Ja.
S: I aquest carrer, que és passeig de Gràcia?
T: No, senyora, és Bailén. Encara falten cinc carrers per passeig de Gràcia.
S: Ah, m’avisarà, oi?
T: Sí, no pateixi.
S: Aquest sí que deu ser passeig de Gràcia, oi?
T: No, no, és Girona, senyora. Si abans en faltaven cinc, ara en falten quatre, de carrers.
S: Ah. És que he de baixar a passeig de Gràcia i no sé on és.
T: Ja.
S: I ara, és passeig de Gràcia?
T: No.
S: On som, doncs!?
T: Bruc!
S: Quant falta per passeig de Gràcia?
T: Tres carrers, senyora.
S: Ah (nerviosa, va mirant els carrers i a mi com qui mira un partit de tenis la mar de trepidant).
T: I ara ve Roger de Llúria, veu?
S: Sí, i el següent sí que és passeig de Gràcia, oi?
T: No, senyora, el següent és Pau Claris, i l’altre és passeig de Gràcia.
S: Ah, veus, ja hi som. Baixo ara!! Baixo ara!!
T: No, no, ara no, a la parada següent, que li dic que aquest carrer és Pau Claris.
S: Ah, i passeig de Gràcia?
T: És l’altre, el següent.
S: Ah, m’espero, m’espero, que jo baixo a passeig de Gràcia.
T: Ja.
S: Però deu faltar poc per passeig de Gràcia…
T: Sí, senyora, a la propera parada ja pot baixar, que ja hi serà.
S: Segur, eh?
T: Sí, seguríssim.
S: Baixo ara, doncs? (La porta ja s’ha obert i la gent baixa.)
T: Que sí, que sí, va, que se li tancarà la porta!
S: És aquí el passeig de Gràcia?? (Fora de si, histèrica.)
T: Síiiiiiii!! (Ídem.)
La senyora baixa i trepitja passeig de Gràcia, l’autobús arrenca i veig que atura a un senyor per preguntar-li alguna cosa…, no sé pas què!?

Tags: a l'autobús, a la tintoreria, diàleg caçat al vol, passeig de Gràcia, quimono