Bloomsday a l’altra banda de la paret

«No és possible.
No sortim mai l’un sense l’altre.
Sempre anem junts a tot arreu.»
AGOTA KRISTOF, Claus i Lucas

8 h. Es desperta que ja estem desperts. Aviat es començarà a moure i ens bressolarà involuntàriament: i ens endinsarem en el son dolç de cada dia. Li sentim la veu i ens ve la primera glopada de calma. També sentim l’altra veu, la més greu, que ens diu bon dia. Voltem, movem braços i cames, obrim i tanquem la boca. Es mou i ens diverteix aquest sacseig, ens deixem gronxar. Beu llet i ja se’ns fa la boca aigua. Sentim els miols gelosos de cada matí, i de fons l’aigua del «dutxa’t tu primer». Després el so de l’aigua és més proper i sentim algunes carícies a través de la paret. Seguim gronxant-nos, amunt i avall, d’aquí cap allà, amb un ritme lent i constant. Els seus batecs són tranquils i ens endormisquen. Ara sentim més veus, llunyanes i desconegudes, i molts altres sorolls que no identifiquem.

9 h. S’asseu i prenem posicions. Ara toca una bona estona de tranquil·litat. Aviat sentim el tecleig que ens hipnotitzarà fins deixar-nos estabornits, surant sense control. Teclec, teclec. Ens adormim.

11 h. Esmorza i ens desperta. Obrim la boca afamats. Torna a parlar i és la glòria: la seva veu, l’aliment, la veu greu de fons, tot en ordre. Aviat tornarà a teclejar i reprendrem el son on l’havíem deixat. Però encara gaudim de les dues veus una mica més, i del batec assossegat. I després teclec, teclec i sant tornem-hi.

14 h. Es torna a moure i ens bressola. Mig adormits, ens abandonem al seu moviment i anem d’una banda a l’altra. Sentim més veus de fons, sorolls desconeguts. A través de la paret es filtra una escalforeta apegalosa. Es mou més a poc a poc, sentim que esbufega i que el batec s’accelera una mica. Decidim moure’ns per ajudar-la i ella ens toca amb les mans, a través de la paret, i no sabem com s’ho fa però ens calma i seguim endormiscats.

14.30 h. Dina. Més felicitat. Obrim la boca en somnis, giravoltem, sacsegem les mans i els peus, potser somriem. Les dues veus que coneixem parlen i no podem sentir-nos millor. Tot encaixa, no hem de fer res, només gaudir-ne, deixar-nos portar, confiar. Confiem.

15 h. Quan s’estira, nosaltres ens afanyem a fer-li senyals agraïts a través de la paret. Ens rep, ens entén, ens toca i ens adorm. I ella també s’adorm. Ritme lent de batecs, respiració somnífera i de fons un altre cop aquells miols gelosos que ens inquieten. Ella es gira, sentim els miols molt a prop, es tornen rum-rums i estem segurs que és ella qui ho provoca. No pot ser d’una altra manera. Aquell rum-rum ens retorna el son i surem sense control un altre cop.

15.45 h. S’aixeca i sentim que els cossos se’ns posen sols en posició vertical, no fem res per evitar-ho, ens deixem dur. Tornen les veus desconegudes, els sorolls i l’escalforeta. I poc després el tecleig que ens garanteix una bona estona més de son.

19 h. S’ha acabat el teclec, teclec per avui. Ella ens bressola un altre cop. Beu suc de fruites i obrim la boca. Sabem que ara ve una bona estona de bressoleig constant, de veus que ens sonen una mica, algunes, de batec rítmic, de moviment compassat. També algun esbufec i les mans que ens toquen a través de la paret. Seurà una estona i nosaltres aprofitarem per giravoltar.

20 h. Falta poc perquè arribi el nostre moment preferit. Ara toca soroll d’aigua, carícies i massatges. I després s’estira i sentim un so melòdic de fons que ella i la veu greu imiten, és un so que cada dia ens és més familiar i això fa que ens agradi i ens aquieti. Ens despertem, assaborim el moment amb tots els sentits, ens movem sense ordre ni concert, xoquem, ens posem de cap per avall, ens esverem. Ens esverem perquè sabem que quan convingui les seves mans i la seva veu ens calmaran. Perdem el control perquè sabem que ella ens el retornarà. Tard o d’hora riurà, se sacsejarà i ens farà pessigolles. Tot tremolarà i no tindrem por, perquè la por no la coneixem, ella l’esborra dels nostres cervells acabats de fer amb cada gest, batec o so que fa.

21 h. Torna a menjar i nosaltres també. Continuem desperts i ben atents. La seva veu i la veu greu parlen, escoltem sense entendre res i alhora entenent-ho tot, tot el que ens cal entendre: que tot és a lloc, que tot va bé, que no hem de patir per res, que confiem, que cap dels dos no ens fallarà. Voltem, estirem braços i cames, remenem el cap, tornem a xocar, obrim la boca, la tanquem, movem els dits, fem tot el que sabem fer, tips de felicitat líquida.

23 h. Ara s’estirarà i s’estarà quieta molta estona, i estem més desperts que mai. Respira profundament, sentim que està cansada, però no podem evitar enviar-li més senyals en forma de moviments, petites sotragades, empentetes. I ella, mig en somnis, encara té esma per acostar les mans a la paret i ens saluda, ens parla i torna a aconseguir asserenar-nos. A poc a poc ens posem cadascun a lloc i la deixem dormir, i ens adormim esperant que l’endemà sigui clavat, idèntic al dia d’avui.

* * *

El 16 de juny del 2010 el viurem ja a l’altra banda de la paret, i enyorarem la felicitat líquida, que ara assaborim sense ni sospitar que la perdrem, la resta dels nostres dies. Aquest és l’únic Bloomsday que haurem viscut dins del ventre de la mare, que ha teclejat això per nosaltres i ens ha permès gaudir d’un teclec, teclec extra, avui.

Barcelona, 16 de juny de 2009

Enllaços relacionats amb el Bloomsday:

El motiu d’aquest Bloomsday
Mapa de tots els blogs que han participat en la iniciativa Bloomsday

Tags: 16 de juny, Agota Kristof, bessons, Bloomsday, Claus i Lucas, El lamento de Portnoy, James Joyce, Ulisses