La teva versió d’hospital

«El pare, improbable combinació d’humorista i estoic, havia estat un favorit d’infermeres, assistents i personal en general. I aquell poder de seducció havia estat un elixir per als seus humors. Havia trobat el seu somriure d’hospital.»
SIRI HUSTVEDT, Elegia per un americà

La Hustvedt parla de mon pare, és clar. Durant una llarga temporada que es compta amb anys i no amb mesos el pare ha estat entrant i sortint de l’hospital i passant-hi setmanes, si no mesos, i amb cada ingrés, amb cada recaiguda, amb cada ensurt, amb cada recuperació, amb cada revifada, s’ha anat forjant una nova versió del pare, la seva versió d’hospital.

Tots tenim una versió d’hospital, encara que molts potser no l’arriben a descobrir mai (i no, això no és necessàriament una sort). Passar per l’adreçador de la sanitat pública, compartir habitació amb un altre malalt i la seva família (amb qui la majoria de vegades no hi tens res en comú), adaptar-te als horaris peculiars de la planta, encaixar que en qualsevol moment del dia o de la nit pot entrar una infermera a interrompre’t el son o el que sigui i que ho fa per tu i no en contra teva, aprendre a esperar el metge sense desesperar i entendre el que et diu sense fer gaires preguntes, deixar-te remenar, penjar la vergonya i el pudor a l’armari (minúscul) juntament amb la teva roba de carrer, mostrar el teu repertori de pijames a desenes de desconeguts, passejar-te pel vestíbul amb el comptagotes i les mil històries que duus connectades…, tot això que al principi et sembla una Gran Murga orquestrada per un ésser diabòlic que et vol fer la guitza perquè sí, de cop i volta es vesteix de rutina, la teva rutina.

La rutina del malalt en un hospital sí que és rutina, escandalosa rutina. Només les visites aconsegueixen doblegar-la una mica, però si toca pastilla, cura o injecció, no hi ha visita que valgui. I davant de tot el reguitzell de dies que se’t presenten a l’horitzó, tots iguals, envoltat sempre de bates blanques i tubs, més val que t’hi posis bé, i t’hi posaràs, i tant. Pot ser que al principi facis morros, és la mar de normal. Però un cop veus que allà tots els dies els fan amb un motlle idèntic i que no hi ha qui el trenqui, acabes claudicant, buscant la teva millor cara i intentant dur-la posada sempre.

Però no és ben bé que claudiquis, és que hi ha una gent als hospitals que fan aquesta mena de miracles terrenals. Són la Teresa, la Charo, la Loreto, la Pili… Dones de blanc amb esclops i horaris demencials que, si te les guanyes (i no costa gaire, prova-ho), et regalen carretades de bones paraules i millors gestos que et semblen fets exclusivament per a tu, i ho són. Prova a somriure, serà un somriure lleu, descolorit, amb poca vitamina, però suficient perquè aquest exèrcit de dones que et vetllen dia i nit te l’alimentin, enforteixin i acoloreixin amb una energia que cura, i tant que cura. I així hauràs trobat la teva versió d’hospital. I també les teves millors aliades per superar tots els entrebancs de salut i ànim que vinguin, les infermeres.

Durant la llarga temporada que es compta amb anys i no amb mesos que va estar entrant i sortint de l’hospital, el pare va afegir uns quants noms (ara indispensables) a l’agenda: Teresa, Charo, Loreto, Pili… Uns noms que van ajudar a construir un pare d’hospital que et feia inflar el pit d’orgull i presentar-te com la filla d’en Pep amb la cara ben alta. Sí, en Pep, el que sempre té una brometa a punt, el que porta calçotets estampats de colors llampants, el que de vegades s’enfonsa i se li entelen els ulls i després es recupera i et torna a engaltar un acudit, el que amaga una ampolleta d’oli d’oliva al segon calaix per amanir la verdura insípida que li porten cada dia per sopar, el que sempre té visites, el que fa els autodefinits a la velocitat de la llum, el que llegeix Camilleri i en recita fragments a tothom qui entra a l’habitació, el que s’apunta a la llibreteta tot el que li fan cada dia i si se salten res d’indispensable avisa, el que diu «guapa» a la infermera en pràctiques i l’allibera de les tensions que acumula per inexperiència…

I arriba el dia que t’enduus la teva versió d’hospital a casa amb l’esperança de ser el de sempre, i ja no l’ets, la malaltia i la convalescència t’han debilitat, ha passat el temps i el cos no respon com abans, però ara tens unes armes que abans no tenies i t’adones que haver passat per l’hospital i haver-hi trobat la teva nova versió ha estat, malgrat TOT, una sort.

«El pare, improbable combinació d’humorista i estoic,

havia estat un favorit d’infermeres, assistents i personal en general.

I aquell poder de seducció havia estat un elixir per als seus humors.

Havia trobat el seu somriure d’hospital.»

Siri Hustvedt, Elegia per un americà

En Borris Sol i els seus germans

Cançons d’amor puntejades amb una guitarra desafinada en un balcó del Raval per un preadolescent filipí amb un bigotet de borrissol fosc: el fill gran de la família Pijama Etern se’ns ha enamorat, ai!

En Borris Sol mata les hores, ja mortes de per si, al balcó, guitarra en mà i amb posat d’estimar amb totes les parts del cos, pàncrees inclòs. És més agradable sentir la gata en zel del pis de sota, però l’amor és imprevisible, t’agafa quan t’agafa i l’has de fer sortir com sigui, encara que per a això hagis de crispar els nervis de tots els teus veïns, que fins i tot arriben a enyorar les sessions de karaoke d’antany.

El balcó dels Pijama Etern està molt sol·licitat a l’estiu i el Borris Sol no sempre hi té accés. El pare hi sol sortir en calçotets a fumar una cigarreta assegut en una cadira-ikea-de-dos-euros-amb-noranta-cinc. La mare hi estén els centenars de rentadores que fa cada dia. El germà mitjà espia els adultets que tenen la sort de jugar al carrer i els enveja entre sospirs. I el germà petit, sempre somrient, rèplica quasi exacta de l’adorable Kikujiro, surt al balcó sempre que surto jo al meu i em saluda incansablement amb la maneta fins que deixo de mirar-lo i fer el mateix. Ens podem passar dos o tres minuts així, movent la mà i somrient, de balcó a balcó, fins que de sobte veig la situació des de fora, em sento ridícula i m’esborro el somriure, moc la mà més ràpidament (que vol dir «adéu» en el nostre llenguatge manual secret) i abandono el balcó. Si espio des de darrere la cortina, veig com el somriure del petit filipí s’esfuma lentament, d’esquerra a dreta, el moviment de la mà perd velocitat i les seves cametes fan marxa enrere cap a dins del pis en penombra.

Però jo us volia parlar del Borris Sol i el seu amor cantat. Us el retrataré, a veure si aconseguiu veure’l: samarreta imperi, quatre pèls esparsos a les aixelles, cap ni un al pit, pantalons texans curts tallats i desfilats, xancletes, cara esquitxada d’acne agressiu, cames raquítiques, braços llargs i ossuts, pell molt clara per ser filipí (a la família Pijama Etern els toca poc el sol, només els quatre raigs que els entren pel balcó, única connexió amb l’exterior), cabells curts i mirada de miop o d’enamorat que pretén ser profund aclucant els ulls cada cop que esgarrapa una nota.

En Borris Sol se’ns ha enamorat i em pregunto de qui perquè no cal ser gaire intuïtiu per endevinar-li una vida social eremita. Espero que la pobra víctima sigui dura d’orella i no hagi de patir els seus esgarips per ser seduïda. No s’ha concebut criatura humana que sigui capaç de caure a les regnes de l’amor de l’incipient guitarrista filipí. No puc evitar pensar en el clàssic trobadoresc de l’amor de lluny quan el veig assegudet al balcó amb cara de patiment i les ungles llargues vexant les cordes d’una guitarra que s’ha guanyat el cel dels instruments. Imagino una filipineta amb trenes, tota vestida de rosa i plata, mastegant xiclet, amb un cos que comença a agafar forma, el mòbil sempre a mà i ple d’essaemaesses de les amigues que porten el mateix uniforme que ella i també gasten xiclets de síndria i mango a dotzenes.

I el nostre Borris Sol enamorat de la neneta de rosa i plata que no li fa ni cas perquè a la carpeta hi té tot de cantants occidentals amb pèls ben posats, cossos de ficció i guitarres ben afinades a les mans. Però té un admirador i en realitat toca per a ell: son germà mitjà, que de vegades li fa companyia al balcó, se li asseu davant i se l’escolta amb una devoció religiosa, i sense fer ni una ganyota de dolor, pacient i respectuós, li deixa escopir les cançons senceres i no té ni la més mínima intenció de tapar-se les orelles. És el mateix germà mitjà que juga amb el petit a fet i amagar i l’avisa quan la veïna de davant surt al balcó, el mateix que ajuda la mare a plegar els llençols i les mantes i que li porta l’encenedor al pare. És el membre crossa de la família, aparentment sense personalitat definida, però absolutament indispensable perquè cadascun dels integrants de Pijama Etern faci el seu paper sense entrebancs, ja sigui fumar una cigarreta, saludar incansablement, estendre bugades o cantar cançons d’amor de lluny.

En Borris Sol, en Crossa i en Mà Saludant són el futur de la família Pijama Etern i exposats al balcó són tres defenses a ultrança de l’amor, l’altruisme i l’optimisme incondicionals, poca conya. I mentrestant, son pare fumant i sa mare fent bugades, vici i netedat també incondicionals, al capdavall.

No escriguis més, Agota

No escriguis més, Agota, fes el favor. Llegir-te és comprovar que escriure per a tu és summament dolorós, i ja has patit prou.

Els teus bessons Claus i Lucas m’han tret del llit avui a les cinc de la matinada. M’he despertat perquè els meus han decidit moure’s frenèticament a aquelles hores i com que ahir em vaig adormir llegint-te, els primers bessons en qui he pensat (després dels meus) ha estat en els teus, i automàticament he necessitat saber com continuava la història. He llegit gairebé a les fosques, clandestinament, com si estigués a les golfes de casa l’àvia dels teus bessons rellegint la Bíblia i fent redaccions per al gran quadern.

Després, m’he dutxat i de camí cap al despatx, encara massa aviat, he decidit aturar-me en un cafè i reprendre la lectura una estona més. A aquelles hores als cafès només hi ha borratxos i pencaires matiners, i a tots els ha sobtat la meva parsimònia i la meva avidesa lectora: se m’ha refredat el cafè. Ara estic amb en Lucas, la Yasmine i en Mathias, a punt de celebrar el Nadal. La idea d’un nadal dins d’un llibre teu, Agota, m’aterra.

No voldria arribar mai a escriure com tu: per arribar-hi em caldria patir com tu, i en cada lletra teva hi ha tones de dolor, de ràbia que dubto que arribi a sentir mai. Tampoc no voldria que els meus bessons (o bessones) s’assemblessin en res als teus Claus i Lucas, vull que siguin nens quan els toqui ser nens, joves en la joventut i adults en la maduresa, que res ni ningú no els faci créixer de cop i a cops.

Vaig comprar Claus i Lucas que encara no sabia que seria mare, i l’he començat a llegir just quan sento els moviments dels bessons al ventre, la vida ens regala coincidències: llegir-te ara és gratificant i dolorós alhora. Gratificant perquè el teu estil contingut, nu, fred, em permet llegir entre línies i perdre’m suposant el que no dius. Dolorós perquè hi ha capítols, fragments, que llegeixo a cuita-corrents i voldria oblidar-los tan bon punt passo la pàgina.

No escriguis més, Agota. Mira la tele, surt a comprar, llegeix Kertész i rellegeix Bernhard, viu altres vides i no repassis més la teva, deixa-la als teus llibres, de testimoni excepcional d’una experiència vital desesperançada que hauria de ser de lectura obligatòria perquè no hi torni a haver mai ningú que escrigui com tu, Agota Kristof, mal que li pesi a la literatura (que dius que no t’interessa, i amb això ja ho acabes de dir tot).

Bloomsday a l’altra banda de la paret

«No és possible.
No sortim mai l’un sense l’altre.
Sempre anem junts a tot arreu.»
AGOTA KRISTOF, Claus i Lucas

8 h. Es desperta que ja estem desperts. Aviat es començarà a moure i ens bressolarà involuntàriament: i ens endinsarem en el son dolç de cada dia. Li sentim la veu i ens ve la primera glopada de calma. També sentim l’altra veu, la més greu, que ens diu bon dia. Voltem, movem braços i cames, obrim i tanquem la boca. Es mou i ens diverteix aquest sacseig, ens deixem gronxar. Beu llet i ja se’ns fa la boca aigua. Sentim els miols gelosos de cada matí, i de fons l’aigua del «dutxa’t tu primer». Després el so de l’aigua és més proper i sentim algunes carícies a través de la paret. Seguim gronxant-nos, amunt i avall, d’aquí cap allà, amb un ritme lent i constant. Els seus batecs són tranquils i ens endormisquen. Ara sentim més veus, llunyanes i desconegudes, i molts altres sorolls que no identifiquem.

9 h. S’asseu i prenem posicions. Ara toca una bona estona de tranquil·litat. Aviat sentim el tecleig que ens hipnotitzarà fins deixar-nos estabornits, surant sense control. Teclec, teclec. Ens adormim.

11 h. Esmorza i ens desperta. Obrim la boca afamats. Torna a parlar i és la glòria: la seva veu, l’aliment, la veu greu de fons, tot en ordre. Aviat tornarà a teclejar i reprendrem el son on l’havíem deixat. Però encara gaudim de les dues veus una mica més, i del batec assossegat. I després teclec, teclec i sant tornem-hi.

14 h. Es torna a moure i ens bressola. Mig adormits, ens abandonem al seu moviment i anem d’una banda a l’altra. Sentim més veus de fons, sorolls desconeguts. A través de la paret es filtra una escalforeta apegalosa. Es mou més a poc a poc, sentim que esbufega i que el batec s’accelera una mica. Decidim moure’ns per ajudar-la i ella ens toca amb les mans, a través de la paret, i no sabem com s’ho fa però ens calma i seguim endormiscats.

14.30 h. Dina. Més felicitat. Obrim la boca en somnis, giravoltem, sacsegem les mans i els peus, potser somriem. Les dues veus que coneixem parlen i no podem sentir-nos millor. Tot encaixa, no hem de fer res, només gaudir-ne, deixar-nos portar, confiar. Confiem.

15 h. Quan s’estira, nosaltres ens afanyem a fer-li senyals agraïts a través de la paret. Ens rep, ens entén, ens toca i ens adorm. I ella també s’adorm. Ritme lent de batecs, respiració somnífera i de fons un altre cop aquells miols gelosos que ens inquieten. Ella es gira, sentim els miols molt a prop, es tornen rum-rums i estem segurs que és ella qui ho provoca. No pot ser d’una altra manera. Aquell rum-rum ens retorna el son i surem sense control un altre cop.

15.45 h. S’aixeca i sentim que els cossos se’ns posen sols en posició vertical, no fem res per evitar-ho, ens deixem dur. Tornen les veus desconegudes, els sorolls i l’escalforeta. I poc després el tecleig que ens garanteix una bona estona més de son.

19 h. S’ha acabat el teclec, teclec per avui. Ella ens bressola un altre cop. Beu suc de fruites i obrim la boca. Sabem que ara ve una bona estona de bressoleig constant, de veus que ens sonen una mica, algunes, de batec rítmic, de moviment compassat. També algun esbufec i les mans que ens toquen a través de la paret. Seurà una estona i nosaltres aprofitarem per giravoltar.

20 h. Falta poc perquè arribi el nostre moment preferit. Ara toca soroll d’aigua, carícies i massatges. I després s’estira i sentim un so melòdic de fons que ella i la veu greu imiten, és un so que cada dia ens és més familiar i això fa que ens agradi i ens aquieti. Ens despertem, assaborim el moment amb tots els sentits, ens movem sense ordre ni concert, xoquem, ens posem de cap per avall, ens esverem. Ens esverem perquè sabem que quan convingui les seves mans i la seva veu ens calmaran. Perdem el control perquè sabem que ella ens el retornarà. Tard o d’hora riurà, se sacsejarà i ens farà pessigolles. Tot tremolarà i no tindrem por, perquè la por no la coneixem, ella l’esborra dels nostres cervells acabats de fer amb cada gest, batec o so que fa.

21 h. Torna a menjar i nosaltres també. Continuem desperts i ben atents. La seva veu i la veu greu parlen, escoltem sense entendre res i alhora entenent-ho tot, tot el que ens cal entendre: que tot és a lloc, que tot va bé, que no hem de patir per res, que confiem, que cap dels dos no ens fallarà. Voltem, estirem braços i cames, remenem el cap, tornem a xocar, obrim la boca, la tanquem, movem els dits, fem tot el que sabem fer, tips de felicitat líquida.

23 h. Ara s’estirarà i s’estarà quieta molta estona, i estem més desperts que mai. Respira profundament, sentim que està cansada, però no podem evitar enviar-li més senyals en forma de moviments, petites sotragades, empentetes. I ella, mig en somnis, encara té esma per acostar les mans a la paret i ens saluda, ens parla i torna a aconseguir asserenar-nos. A poc a poc ens posem cadascun a lloc i la deixem dormir, i ens adormim esperant que l’endemà sigui clavat, idèntic al dia d’avui.

* * *

El 16 de juny del 2010 el viurem ja a l’altra banda de la paret, i enyorarem la felicitat líquida, que ara assaborim sense ni sospitar que la perdrem, la resta dels nostres dies. Aquest és l’únic Bloomsday que haurem viscut dins del ventre de la mare, que ha teclejat això per nosaltres i ens ha permès gaudir d’un teclec, teclec extra, avui.

Barcelona, 16 de juny de 2009

Enllaços relacionats amb el Bloomsday:

El motiu d’aquest Bloomsday
Mapa de tots els blogs que han participat en la iniciativa Bloomsday

La doctora Centgrams

A la doctora Centgrams se l’ha de pesar amb una bàscula de cuina, perquè com a bona dermatòloga està en la pell i l’os, l’essència. Mirant-la pots repassar mentalment els noms dels ossos del cos, d’un en un, sense deixar-te’n cap. Una lliçó d’anatomia és el que és, sí, senyora.

La doctora Centgrams et ve a buscar a la sala d’espera i allarga la seva mà raquítica perquè l’hi encaixis: cinc dits que espeteguen entre els teus, la sensació d’estar tocant un amfibi molt delicat, perquè a la doctora Centgrams li suen les mans.

Després, la segueixes passadís enllà, caminant com un cérvol que ha nascut avui i s’ha d’espavilar a mantenir-se dret si no vol ser devorat per un guepard afamat. La bata blanca, oberta, voleia i per un moment et fa l’efecte que vas darrere d’una superheroïna filiforme que els de la Marbel encara no han explotat.

Arribes al seu despatx, t’asseus i ella comença a remenar papers amb els seus dits pinça, cinc antenetes de televisió en cada mà passant fulls amb una fragilitat que et fa l’efecte que en comptes de papers són fulles d’afaitar gegants. Després pren notes i a les seves mans el bolígraf té el gruix d’una mortadel·la.

La doctora Centgrams no fa cap mena de soroll ni quan camina, ni quan escriu, ni tan sols quan parla —gosaria dir que tots els seus pacients ens plantegem visitar l’otorino en acabat d’ella. Per fi et mira i et pregunta què t’ha portat al seu despatx: la típica piga que sempre resulta que s’ha de treure, amb anestèsia local, bisturí, punts i tots els complements ideals per fer aflorar la teva aprensió exacerbada.

S’incorpora com un flamenc alertat que aixeca el vol, et fa estirar i t’examina. Dues aranyes de cinc potes es passegen per una parcel·la de la teva pell com si valoressin si ets la presa perfecta per endur-se a la teranyina. Prepara l’anestèsia agafant la xeringa amb les seves urpetes i et fa l’efecte que saliva, que es passa la llengua —gegant entre els pòmuls enfonsats— pels llavis pintats d’un vermell que ara et sembla alarmant.

Durant tot aquest temps, li has vist moure els llavis i has deduït que parlava, que et parlava, però de cada cinc paraules només n’entenies una, que no sempre era la més aclaridora. Pesar cent grams té aquestes coses: les lletres se t’aprimen a les cordes vocals i no totes arriben vives al paladar, i així i tot ningú no gosa fer-te repetir res per por d’extenuar-te. Imagino la doctora Centgrams intentant pronunciar tots els fonemes d’un senyor mot esdrúixol i caient desmaiada pel sobreesforç.

L’anestèsia encara no t’ha fet efecte i els sarments que té per dits la doctora ja empunyen el bisturí com si fos un sable. No mires i esperes no sentir res. Els guants de làtex —que no cal dir que li van més que balders— tacats de sang és el següent que veus un cop que se t’acut obrir un ull. Perds el color i busques la compassió a les pupil·les de la doctora Centgrams, que ara ja baveja tallant, extirpant i cosint. L’agulla i el fil ballen una dansa macabra davant de la teva mirada, coreografiats per aquelles mans espetegants.

Ara ja et podries incorporar, ho has deduït en sentir l’enrenou d’eines i veure la caiguda dels guants tacats del teu vermell a la paperera. T’aixeques a poc a poquet, el cap et roda i l’absència de la piga, substituïda per un sargit, se’t fa físicament evident. La pell et tiba i l’efecte de l’anestèsia arriba tard.

La doctora Centgrams torna a seure i remenar papers i prendre notes amb el bolígraf mortadel·la: et fa l’efecte que escriu la crònica de l’extirpació i somriu recreant-se en els detalls. Una trista tireta malda per cobrir el que aviat serà una cicatriu més al teu inventari de vida.

I després de l’amfíbia encaixada de mans de rigor, abandones el cau de l’aranya bavejant que ja es prepara per anar a recollir la seva propera presa, amb pas de cervató i paraules anorèctiques enganxades al paladar.