El senyor Còlic

El senyor Còlic és un fill de sa mare, això que et quedi clar. Hi ha gent que ve a aquest món amb l’única missió de fer la guitza i ell n’és un. Se’t presenta al vespre, quan tocaria endormiscar-se amb l’olor del pijama net, i et porta fins a la mitjanit entre plors, gemecs i crits.

I jo ja li he posat cara. Té els ulls plens de venetes vermelles, perquè no dorm mai i és un sac de nervis, i unes ninetes petites que són incapaces de veure la vida que hi ha als teus ulls. Té un nas llarg però sense olfacte, i uns pèls gruixuts li surten dels narius i li priven de sentir l’aroma de la teva pell. Les orelles les té escarransides i sortides, i no sent el dolç ritme del teu respirar quan dorms. I en comptes de boca, una ratlla recta i inexpressiva, sense uns llavis que puguin omplir-te de petons. El senyor Còlic no et veu ni et sent ni t’olora ni et pot petonejar, per això opta per fer-te la punyeta cada vespre, si no, no s’explica.

Te’m recargoles als braços, sota els seus efectes, i jo li torno a posar aquella, aquella cara, i mentalment li escupo al bell mig, mentre a tu et bressolo amb l’esperança de calmar-te. Et poses vermella, plores en silenci i amb la boca oberta de bat a bat, empenys amb els peus contra els meus palmells, obres els ulls amb incredulitat, i jo només puc donar-te escalfor i paraules que desitjo balsàmiques, i confiar que el temps m’ajudi a fer fora aquest indesitjable.

Al senyor Còlic no el bressolaven de petit, va créixer sol i a empentes i per això ara es dedica a importunar els més indefensos amb dolors infernals que no porten enlloc. Però tinc melissa, tinc fonoll, tinc grànuls homeopàtics, tinc braços, escalfor, paciència i ganes de fer-te feliç, i contra tot això, el meu arsenal anticòlics particular, ell no hi té res a fer. Juntes l’aviarem fora, lluny del nostre cau, aquest fill de sa mare.

El més gros

A aquestes hores ja fa una setmana que vaig ser mare. Escric ser mare i estic segura que no entenc ni el deu per cent del que significa ser-ho, però el poc que n’he comprès durant aquests set dies ja em fa veure que no hi ha res que s’hi pugui igualar, ja ho tinc clar.

No estic parlant d’instints maternals ni res per l’estil, perquè desconec si el tinc, o si el tenia ja, o si el tindré mai, com es detecta…, ni idea; em sona a reportatge del Félix Rodríguez de la Fuente, això de l’instint.

Jo només sé que des que he parit el cap i el cor s’han repartit les tasques d’una manera diferent de com ho feien fins ara, i el segon ha agafat més protagonisme, fins i tot diria que porta les regnes del meu ritme vital. I si això us sona cursi, tant me fot.

Tot just han estat set dies i la majoria els hem passat a la clínica, però ja se m’ha girat el món com un mitjó i tot i que en el fons sento que sóc la mateixa, també veig que estan sortint a flor de pell parts de mi que fins ara tenia amagades només per a mi i que ara mostro sense embuts perquè la prioritat és una altra i tot és tan transparent que no ho puc veure d’un altre color.

Haver tingut bessones també fa que tot plegat prengui unes dimensions que de vegades et fan sentir vulnerable fins a límits còsmics. De sobte, hi ha dues persones en miniatura que ho volen tot de tu i en tot moment, i tu no només els ho dónes sinó que hi afegeixes extres de collita pròpia i amb un somriure que et vesteix de cap a peus, per dins i per fora.

Hi ha moments que sortiria al balcó amb les dues nenes a coll i cridaria els seus noms als quatre vents. I n’hi ha que me les miro i em faig petita davant de la responsabilitat que amb la seva existència em penja perpètuament de l’esquena.

Aquest és un escrit fet gairebé a raig, una abocada de sensacions que necessito fer pública estrenant una faceta exhibicionista que espero saber controlar a mesura que el minso deu per cent que us deia al principi creixi alhora que les dues nenes que dormen a l’habitació del costat des d’on escric.

I no acabaré recomanant a tothom que porti criatures al món perquè això no es recomana, no és la pel·li del fill del Bowie ni l’últim disc de la Bebe, és el més gros.

El senyor i la senyora Nohisom

Només una ratlleta de llum sota la porta de l’entrada, un pany que es tanca amb seguretat, unes passes descalces, una forquilla que bat un ou, una bossa de la brossa deixada al replà, cartes a la bústia, estossecs de matinada pel celobert, un cop de porta, una cadira que s’arrossega, les notícies de la tele massa altes, quatre crits, olor de refregit a l’hora de sopar, pudor de suat a l’ascensor, molles de pa a l’escala, roba estesa que goteja, una mà peluda que tanca el balcó, el trepant que forada just quan.

Només la batedora que fa maionesa, l’aspiradora un cop cada quinze dies, la rentadora que centrifuga amb tanta fúria que es desplaça uns centímetres, el gos que borda quan el deixen sol, el radiodespertador amb el plomet del Fuentes a quarts de nou, l’olor de tabac d’ell que fuma d’amagat al lavabo, el serial d’havent dinat amb el roncs de la migdiada d’ella de fons, el porticó de la finestra que peta quan fa vent, el telèfon que sona cada dia cap a l’hora de sopar, la mateixa decoració nadalenca al pom de la porta des de finals de novembre fins a mitjan gener.

El senyor i la senyora Nohisom no tenen cara, ni veu, només una col·lecció de rastres que s’acumulen a mesura que passa el temps i baixen la guàrdia deixant pistes de la seva existència. Però jo ja me’ls dibuixo amb mirada d’espiell, nas de talp i dents de ratolí, vestits sempre de gris de camuflatge urbà i dos ulls de recanvi al clatell.

Un dia vaig estar a punt de coincidir-hi a l’ascensor, però la porta se’m va tancar als nassos i només vaig poder veure els braços entrellaçats de dos vellets tremolosos amb la cara esborrada pels anys de no ser vistos.

Un altre dia eren a la parada de l’autobús de davant de casa, però van girar cua i van decidir fer el trajecte a peu abans que desvelar el misteri dels seus trets facials.

Si els truques a l’intèrfon, en el millor dels casos t’obren la porta sense dir ni piu, però el més probable és que ni despengin l’auricular per saber qui és, perquè no esperen mai ningú.

I el telèfon només els sona un cop al dia, cap a l’hora de sopar, i imagino que deu ser algun parent que es vol assegurar que encara no s’han difuminat del tot i tenen les mans prou dibuixades per despenjar i les cordes vocals prou definides per articular un «digui?» escarransit.

La ratlleta de llum sota la porta, la bossa de brossa al replà, la bústia que és plena de cartes al matí i buida al migdia, l’olor de refregit, el serial amb els roncs, la roba estesa, la mà que tanca el balcó…, són peces d’un puzle que garanteix que per ara el senyor i la senyora Nohisom, malgrat que els pesi, encara hi són.

[I dit això, ja veurem quan hi tornarem a ser, per aquí. Fins aviat!]

Entre cometes

«M’he comprat un elefant, on el poso si és tan gran?»
El Petit de Cal Eril

Es pot dir que fa un mes que visc entre cometes. A mesura que l’embaràs arriba a la seva fi tot agafa un sentit figurat, provisional, simbòlic, que em demana posar cometes arreu.

Embarassada no camines, que «camines», o sigui: avances lentament, de vegades amb les mans a la panxa com si se t’hagués de caure si la deixessis anar, i t’asseus en tots els bancs públics del carrer, que et semblen pocs. Tampoc no puges escales, sinó que en «puges», és a dir: un peu rere l’altre, d’esglaó en esglaó, esbufegues tot empenyent el teu pes cap amunt i de tant en tant pot ser que se t’escapi un gemec que ofegues per no cridar l’atenció dels veïns.

Embarassada no menges, que «menges», o sigui: passes d’una gana ferotge a sentir-te tipa en qüestió de minuts, classifiques els aliments entre els que «tornen» i els que no, i si has de fer tu el menjar optes per les coccions ràpides, els plats senzills i el protagonisme aclaparador de la verdura i la fruita. Tampoc no beus, sinó que «beus» aigua tot el sant dia, a casa i a fora, i quan quedes amb algú et sents demanant «cafè» (o sigui, descafeïnat) o un trist suc de fruites, perquè la cervesa sense alcohol no és ni «cervesa».

Embarassada no dorms, que «dorms», o sigui: passes la nit del lloro buscant la posició, intentant no fer gaire cas a la teva bufeta sense gaire èxit i procurant no escoltar-te la consciència, que viatja cap al futur i s’alia amb la imaginació per treure’t la son. Tampoc no descanses, sinó que «descanses», és a dir: poses a prova el cos assajant postures arreu on seus o jeus i no sempre l’encertes, i el que abans eren trajectes inofensius en bus ara són safaris a través de la selva africana plens de sotracs que et fan veure la padrina.

Embarassada se suposa que esperes, però en realitat «esperes», perquè no saps ben bé la que t’espera (i encara bo) i ja s’ocupa tothom de recordar-t’ho, coi de mania que té la gent de predir-te un futur ben negre i descoratjador només perquè duus un dos per un a la panxa. «Esperes» i desesperes perquè per una banda vols deixar d’esperar ara mateix i per l’altra potser series capaç d’esperar un mes més encara que això representés que les cometes envaïssin tots els verbs d’acció de la teva vida diària, ja que com més va més tens la sensació que t’has comprat un elefant i que no sabràs què fer-ne de tan gros com serà.

Però embarassada no t’atabales, que només «t’atabales», perquè la natura és sàvia i l’allau de cometes fa que cada dia desitgis més que arribi el canvi (aquest sense cometes) que ha de capgirar-te la vida com un mitjó, encara que després tinguis una bèstia amb trompa al mig del menjador i no trobis els cacauets.

Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc

Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc: no va pactar tarifes amb ningú ni va veure un duro en concepte de drets d’autor. Santificar-lo potser va ser una manera de saldar-hi el deute a posteriori. Però el 2009 els traductors no vestim túniques ni demanem altars, només una mica més de dignitat econòmica i professional, perquè en segons quins sectors no estem pas tan lluny d’aquell pobre desgraciat que va fer intel·ligible el primer best-seller de la història.

Avui dia hi ha traductors que traduirien la Bíblia de franc, sense pactar tarifes amb ningú ni arribar a veure mai ni un duro en concepte de drets d’autor, i sense ni tan sols esperar cap trista beatificació post mortem. I també hi ha traductors que s’asseuen a negociar preus abans d’engegar cap ordinador ni obrir cap diccionari, sense cap mena d’al·lèrgia a parlar de xifres tot i ser del ram de la lletra. I encara n’hi ha que tenen un catxet i tot, i el mimen, el cuiden i li donen pinso del bo, del que es compra al veterinari a vint euros el paquet de quilo.

Hi ha de tot, com a tot arreu. I els traductors que ahir van maldar per omplir la plaça del Rei de Barcelona eren d’aquells que, tot i traduir sols davant de la pantalla, són conscients que n’hi ha més com ells i saben fer pinya quan toca. Tampoc no duien túniques, però sí samarretes (amb el lema «Traduïm, ergo existim») i màscares, i van demostrar no solament que el nostre gremi existeix, té vida i fa feina, sinó que van fer saber a tothom qui passava per aquella plaça que a banda de traduir llibres també traduïm pel·lícules, sèries, revistes, instruccions, comunicats, programes, etc. Perquè ahir era sant Jeroni, patró dels traductors.

Potser perquè al nostre patró ni cristo no li va pagar la incommensurable feinada que va perpetrar, avui dia encara hi ha romàntics que pensen que la nostra feina és tan maca i enriquidora que si no la cobrem com Déu mana (ehem) tampoc no passa res, perquè ens agrada fer-la i això ja és mig sou. Però diria que no som els únics que gaudim del que fem durant vuit hores diàries cinc dies a la setmana (ehem 2), també hi deu haver metges, advocats, mestres, lampistes, carnissers, modistes, etcètera, que xalen amb el que fan i no per això estan disposats a cobrar menys del que toca. I no sempre ens ho passem tan bé traduint, perquè com he dit abans no traduïm només llibres, i, és més: no traduïm només llibres bons.

Dies com el d’ahir, doncs, tot i que a algú li puguin semblar pintorescos, graciosos o fins i tot anecdòtics, són necessaris per anar fent camí cap a una normalització de la professió, perquè quan ens asseiem amb un possible client per parlar de quartos, aquest no ens visualitzi abillats amb una túnica i una corona de sant surant-nos damunt del cap, ni comenci a arrufar el nas perquè li fa l’efecte que sent olor de sofre. No som pas tan diferents de la resta, només ens volem guanyar guanyem la vida traduint.