Mare coctelera

Tota jo una coctelera de sentiments que se’m barregen fins a fer escumeta, flas flas, i anar-se sacsejant tot el que sento fins que en surt un còctel difícil de pair, de gust indefinit i infinitat de regustos. M’enfado, m’enfado perquè plores ―i tu també― i no sé per què i ho provo tot i no l’encerto. Em desenfado perquè tornes a plorar ―i ara tu no― i t’he destapat una mica i t’has calmat, tenies calor. I ara el biberó de les vuit se’t posa malament ―i en canvi tu te’l beus d’un glop i fas un rotet de manual― i tot són glopades, i el pitet xop, i t’he de canviar de roba, i t’empipa estar al canviador, que t’hi deixi en pilotes mentre busco què et posaré. M’enfado, m’enfado perquè quan no pots dormir mous tant les cames que acabes tota destapada ―mentre tu clapes amb els braços enlaire i el xumet a punta de llavi― i quan t’agafo tens les mans fredes. Em desenfado perquè te m’adorms a coll i sento que malgrat la meva inseguretat tu et sents segura als meus braços. I la coctelera segueix, flas flas. I et tinc a coll més estona de la que et cal ―i tu segueixes ben adormida al bressol i em sento malament per no poder-te agafar a tu també― per reafirmar-me la recent estrenada autoestima de mare, que només té dues ratlletes i de vegades fa pampallugues. Em desenfado quan somrius encara que sigui un acte reflex i no pas social i m’aferro a aquest somriure per no enfadar-me perquè ni tu ni tu no reaccioneu als meus gestos, paraules, cançons, esforços i sobreesforços per fer-vos la vida tan fàcil i agraïda com us mereixeu. I m’enfado perquè veig que no dono l’abast, i que segur que allà fora hi ha una mare millor amb tots els seus sentiments ben classificats on toca, pim pam pim pam, sense que se li barregin els gustos i amb l’escumeta justa, ni poca ni massa; una mare d’aquelles que va cantant pel món les excel·lències de la maternitat i se’n calla ―la molt puta― el costat fosc. Jo no sóc aquella mare però us he tocat, i a poc a poc vaig endevinant què us agrada i què no, i sé que tu vols dormir de costat i amb les mans aferrades al xumet i que tu et distreus panxa amunt mirant els animals que pengen del mòbil, i que a tu et molesta la llum i en canvi a tu et dóna tranquil·litat quan no et pots adormir. I demà descobriré una altra cosa vostra que m’enfada i una que em desenfada, o dues, i la coctelera continuarà ballant, flas flas, i vinga escumeta, que sóc la mare coctelera i vosaltres dues copes esperant el meu millor còctel.

Benvolgut Puquinuqui

No et pregunto com et va perquè em consta que molt millor que a mi: ja saps de què et parlo, no dissimulis. Des de fa unes setmanes et veig fins a la sopa, i no pas perquè em passi el dia davant de la tele reveient el famós anunci, sinó perquè qui més qui menys t’esmenta en comentaris distesos de sobretaula, en converses d’ascensor i fins i tot en monòlegs televisius de matinada. Encara que vulgui, no et puc oblidar ―i això no és ni de lluny una declaració d’amor.

Hi ha qui t’escriu amb ka i qui et parteix el nom per la meitat, però sigui com sigui tothom s’atreveix a pronunciar-te, encara que no entenguin per què un antic presentador de telenotícies que després va fer els deserts amb la càmera en mà ara segui en una butaca enmig d’un camp (de golf?) a llegir (Les veus del Pamano? ―per cert, a veure quan triguen a reeditar-les amb el tros d’home d’en Roger Coma a la coberta, ehem, aquí ho deixo―) mentre un altre senyor intenta fer un anunci sense aconseguir que ningú recordi de què va l’oferta que l’ha fet travessar el camp de golf amb un vestit del Corte Inglés i acabar abraçant el periodista que feia temps que no sortia a la tele perquè es veu que no sap què té la paraula gratis (doncs quina mè de periodista estàs fet, xato; ara entenc que faci tant de temps que no et vegem a la petita pantalla).

T’escric perquè estic a punt de començar una campanya per Internet (re de teles, rei, la xarxa és molt més efectiva, ja ho veuràs quan t’hagi passat la mà per la cara ―tot i que jo no tinc mà i tu no tens cara―) per robar-te l’injust prestigi que atresores des de fa unes setmanes, prestigi que ens havíem de repartir a mitges, segons resava el contracte, i d’amagat d’en Gratis (el nostre etern rival), recordes?

Tu has començat la guerra i jo l’acabaré, ja t’ho dic ara. A poc a poc t’aniré guanyant terreny i al final no tindràs ni un bri d’herba d’aquell coi de camp de golf o del que sigui on caure mort. Ningú no se’n recordarà de tu, ni a les cafeteries, ni als ascensors ni als platós de televisió. El teu nom s’esborrarà de les ments de la gent: «Puquimuqui?», «Piquimiqui?», «Pumiqui?», dubtaran davant de les lletres de neó que em resaran. Temps al temps.

I quan arribi aquest dia, espero que el senyor periodista hagi acabat de llegir el totxo que tenia entre mans (si no és que n’ha vist la sèrie de televisió i després n’ha abandonat la lectura), deixi el camp de golf i el senyor que l’abraçava i faci un segon anunci per aclarir, primer, per què punyetes va acceptar l’oferta d’aparèixer en un espot a aquestes alçades de la seva vida i, segon, per compartir pla amb mi, que seré l’estrella, amb camerino propi (evidentment, amb un rètol a la porta amb el meu nom), i també el centre de l’eslògan d’una campanya que marcarà un abans i un després (sempre havia volgut dir això!, com si hi hagués res que no marqués un abans i un després…) en la història de la publicitat. Ja ho veuràs des del teu bri d’herba, Puqui (et puc dir Puqui, oi?, és perquè et vagis fent a la idea que se t’escurçarà el nom ben aviat; de res).

El teu exsoci, Sèmfimer.

El doctor Desesper

A la sala d’espera del doctor Desesper hi ha corrents d’aire: provenen dels morrets cansats dels seus pacients que, ves per on, s’impacienten. La secretària repeteix una vegada i una altra el mantra «mitja horeta llarga» i segueix mossegant-se les ungles amb els colzes recolzats sobre els historials.

El telèfon sona, futurs malalts que també perdran la paciència entre aquestes quatre parets esquitxades de quadres que de ben segur que van pintar els que van esperar abans que nosaltres i van tenir la sort de portar llenç, paleta i pinzell a la bossa, per si de cas.

Les visites entren amb comptagotes: el doctor Desesper s’ho pren amb calma, escriu les receptes amb una cal·ligrafia impol·luta, actualitza l’historial teclejant amb un sol dit i quan et pren la tensió compta ell mateix les pulsacions durant un minut que s’eternitza perquè el braçalet inflat del tensiòmetre et fa l’efecte que t’està començant a gangrenar el braç.

A la sala d’espera del doctor Desesper els rellotges es gasten de tant que són mirats, les revistes del cor del mes passat ja han estat apreses de memòria i els mòbils entren en calor entre els dits resuats i inquiets dels seus propietaris. La diferència horària entre les Canàries i la península és una minúcia comparada amb la que hi ha entre l’hora donada i la que finalment és quan entres a la consulta del metge.

El telèfon continua sonant i la secretària segueix donant hora per al mateix dia, mentre els pacients paren l’orella, calculen i saben que tots els que ara truquen aviat passaran pel mateix viacrucis temporal que ells. I això, quina mala sang, els consola.

Les visites surten alliberades: mitja horeta llarga després fugen de la consulta no sense abans passar pel mostrador a tornar a demanar hora i sentir que encara en donen per al mateix dia que quan estaven asseguts a la sala.

A la sala d’espera del doctor Desesper hi ha inscripcions als respatllers de les cadires: «Aquí vaig esperar perquè em diagnostiquessin una hèrnia de hiatus»; «La gastroscòpia te la faré jo amb el meu rellotge de polsera, metge de fireta»; «He hagut d’anul·lar dues reunions i una sessió de massatge per culpa de la teva agenda mal organitzada»; «He trobat a faltar caplletres gòtiques a la recepta, doctoret d’estar per casa», etcètera. Tenen una doble funció: qui les escriu es desfoga, qui les llegeix es distreu. La secretària les repassa un cop per setmana perquè no s’esborrin, i el doctor se les llegeix sense entendre a qui van adreçades abans d’anar-se’n cap a casa caminant xino-xano, encara que siguin tres quarts de quinze i sàpiga que sa mare el renyarà perquè mira quina hora és i el lluç fred no val res…

No més de sis quilos

Abans que arribéssiu, desconeixia que els biberons podien tenir afluents que llisquen per colls diminuts i taquen pijames de cent per cent cotó. Tampoc no sabia que existien els detergents hipoal·lergènics, que serveixen per complicar-te encara més la vida a l’hora de fer la bugada i fer-te sentir culpable si te’ls saltes a la torera. I he descobert que es pot somriure i pronunciar bones paraules tot i haver dormit no més de tres hores seguides, i que el pitjor dels bessons no és que els dos plorin alhora, sinó que plorin un rere l’altre, fent fora de casa per sempre el «silenci»* de fa gairebé un mes.

També m’he adonat que hi ha colors que tenen vedada l’entrada al meravellós (?) món de la roba de nadó i altres que hi tenen un protagonisme exagerat i poc merescut (si els nadons són roses, per què els hem de vestir d’aquest color?). I sóc conscient de la importància de fer un rot a temps (t’estalvies una futura glopada amb canvi de llençols incorporat), de què representa que passa dins dels bolquers quan estireu massa les cames i us poseu vermelles com un perdigot i de quantes menes de plors teniu registrades al vostre repertori.

He notat el canvi de ser dos a ser quatre perquè cada dia visito el contenidor (sí, senyor Hereu, ja llencem els bolquers a la R de rebuig, casa nostra ja sembla una central de gestió de residus, gràcies per complicar-nos una mica més la vida!?), perquè els de la farmàcia ja em coneixen la vida i miracles i em pregunten sempre per vosaltres si no veniu amb mi i perquè quan passegem pel carrer els ulls dels estranys sembla que se us vulguin aprendre de memòria de tant que us miren (i jo m’he tornat invisible).

Gràcies a vosaltres, a més, el telèfon sona més que mai, les visites em farceixen l’agenda i l’ànim i per fi ja no sóc jo qui ha de baixar de la vorera per deixar passar la gent que té pressa. M’heu buidat el cap de preocupacions sense substància i els problemes s’encongeixen quan me’ls miro després de veure-us. Peso menys que mai, no sempre vaig pentinada i de vegades m’oblido de la crema de la cara o del perfum, però em continuo mirant el reflex als aparadors i m’agrada el que hi veig.

Des que heu arribat, em distrec plegant roba de la talla zero, arremangant mànigues lil·liputenques i posant mitjons on només hi caben dos dits. Les meves mans fan la vostra olor, sempre duc una taca blanquinosa en algun racó de la samarreta i els dits a punt de fer pinça per posar-vos el xumet que heu perdut a dos centímetres de la boca.

Els vostres moviments maldestres són la millor coreografia que he vist mai i els vostres ulls oberts un xut d’energia que em col·loca fins a espolsar-me del tot l’enyor cada cop més difuminat dels dies en què a casa no hi havia bressols i el despertador era qui ens treia del llit en una hora en què ja entrava una mica de llum per la finestra.

I tot i que juntes encara no peseu més de sis quilos, jo ompliria el vostre pes en fulls parlant de vosaltres fins a fer-me pesada.

*Seguim vivint al Raval, així que la paraula silenci continua demanant cometes.

El senyor Còlic

El senyor Còlic és un fill de sa mare, això que et quedi clar. Hi ha gent que ve a aquest món amb l’única missió de fer la guitza i ell n’és un. Se’t presenta al vespre, quan tocaria endormiscar-se amb l’olor del pijama net, i et porta fins a la mitjanit entre plors, gemecs i crits.

I jo ja li he posat cara. Té els ulls plens de venetes vermelles, perquè no dorm mai i és un sac de nervis, i unes ninetes petites que són incapaces de veure la vida que hi ha als teus ulls. Té un nas llarg però sense olfacte, i uns pèls gruixuts li surten dels narius i li priven de sentir l’aroma de la teva pell. Les orelles les té escarransides i sortides, i no sent el dolç ritme del teu respirar quan dorms. I en comptes de boca, una ratlla recta i inexpressiva, sense uns llavis que puguin omplir-te de petons. El senyor Còlic no et veu ni et sent ni t’olora ni et pot petonejar, per això opta per fer-te la punyeta cada vespre, si no, no s’explica.

Te’m recargoles als braços, sota els seus efectes, i jo li torno a posar aquella, aquella cara, i mentalment li escupo al bell mig, mentre a tu et bressolo amb l’esperança de calmar-te. Et poses vermella, plores en silenci i amb la boca oberta de bat a bat, empenys amb els peus contra els meus palmells, obres els ulls amb incredulitat, i jo només puc donar-te escalfor i paraules que desitjo balsàmiques, i confiar que el temps m’ajudi a fer fora aquest indesitjable.

Al senyor Còlic no el bressolaven de petit, va créixer sol i a empentes i per això ara es dedica a importunar els més indefensos amb dolors infernals que no porten enlloc. Però tinc melissa, tinc fonoll, tinc grànuls homeopàtics, tinc braços, escalfor, paciència i ganes de fer-te feliç, i contra tot això, el meu arsenal anticòlics particular, ell no hi té res a fer. Juntes l’aviarem fora, lluny del nostre cau, aquest fill de sa mare.