L’edat que tinc

I no ve la neneta aquesta i em diu que per l’edat que tinc estic prou bé? Tu què putes saps de com estic? Com representa que hauria d’estar als vuitanta-sis anys? Morta? Vegetal? Què saps tu, eh? Eh? Calla, calla i afanya’t, que si has de fer tot el que jo he fet en gairebé un segle, et queden moltes bugades per estendre i molts disgustos per aguantar, reina. Que vaig a estendre i ja me la trobo tota escotada plegant mitjons, amb el fred que fot, que jo ja no sé què més posar-me per no tremolar quan surto al balcó. I ella amb escot, faldilla, mitges fines i sense pressa per plegar les dues dotzenes de mitjons que té esteses. I ja m’ha vist i que si potser plourà, diu. Que no em digui res d’ossos i humitats, que li envio una agulla entre cella i cella, collons. Au, té, ja ho ha dit. Que sí, nena, que em fan mal els ossos, i tant de bo plogui quan siguis fora i no et doni temps de recollir la bugada, i ja posats, que plogui fang, que et quedi tot ben emmerdat. I llavors li he de preguntar pels fills, i em dirà que van creixent, la malparida, un verb que fot anys que ni tasto, que jo m’encongeixo mes a mes. I no ho deu fer expressament, però de vegades ho sembla, eh. Però avui va i me la trobo pel carrer i ja hi som amb el senyorameeercè, senyorameeercè, que no sé per què m’ensabona si no tinc cap fortuna ni n’ha d’heretar res, de mi. I jo que m’aturo i ella que si necessito que m’ajudi. Au vés i fes la bona obra en una altra banda, xata. No m’emprenyis. Si em vaig comprar el carret va ser per no haver de dur bastó ni haver de sentir frases com aquesta. Que ja puc sola. I ara ve quan em parla de l’edat, que no la sap, la meva, i jo que li dic que vuitanta-sis i llavors la puta frase. Prou bé per l’edat que tinc. Sants pebrots. Si t’ensenyo els dos pams de medicaments que tinc al marbre de la cuina! Que quan vaig al metge acabo abans dient-li què no em fa mal! I torna-hi amb l’ajuda. Que de debò, que el-que-sigui, que només-ho-he-de-demanar. Compte no et demani jo alguna cosa i llavors et facis la sueca, nena. Que no ets la primera que em ve amb to de oenagé a donar-me la tabarra i quan arriba el moment, ui, el mòbil no tenia bateria, no vaig sentir l’intèrfon, etcètera. Que t’he demanat ajuda, jo? Que t’he demanat compliments, jo? Digues! Doncs tira milles, que el carret i jo ja arribarem quan hàgim d’arribar, que tot i que tinc l’edat que tinc el que no tinc és pressa. I ella que no les té totes i hi torna amb el seu senyorameeercè tot enganxós.  Sí que et demanaria un favor, sí. Un de ben fàcil: toca el dos, no m’emprenyis, deixa de mirar-me com qui es mira un museu d’història antiga. Només sóc una vella de vuitanta-sis anys que torna de plaça amb el seu carret. No necessito que em diguis que he de donar gràcies per ser viva als vuitanta-sis. Que ja ho sé, que costa, que si ho estic és precisament perquè no m’he deixat ajudar, perquè no he flaquejat mai, perquè com deia ma germana, morta i enterrada de fa massa temps, la mala llet em fa viure. El dia que no m’emprenyi, turutut. O sigui que, neneta, tu segueix amb el teu escot, les teves mitges i els teus senyorameeercè, que necessito que em fotis de mala llet per molts anys més.

Clac, clac, clac

Clac, clac, clac. Digues alguna cosa, digues alguna cosa. Per l’amor de Déu, només t’estan tallant els cabells, no pot ser que cada cop que vagis a la perruqueria et quedis en blanc. Ara la Conxa et preguntarà si vols una revista i tu, rància, diràs que no. Però és que no saps què mirar, tu, en una revista de moda: pentinats que no et quedarien bé, roba que no et posaries, maquillatge que no va amb tu. Et vénen ganes de demanar perdó per ser tan simple. Que si et vols fer color. No rotund. Que si vols provar a veure com et quedarien els cabells llisos. I tu per què no proves a veure com et quedarien unes cames de dos metres…, va, que te les trenco gratis, tap de bassa. Frena, freeena. Ho diu de bona fe. No perdis els nervis i digues alguna cosa, que només t’estan tallant els cabells. Ho deu saber, la Conxa, això de Megaupload? I si parlem del Fraga? O potser segueix Mad Men… Has de poder dir-li alguna cosa. Pregunta-li pels fills, com a mínim. Però és que ara no recordes si són nen i nena, dos nens, dues nenes, si són petits o grans…, i un «què fan els nens?» així genèric et sona molt forçat. Però més forçat és aquest silenci que estàs allargant des que t’ha rentat els cabells. «Està bé, l’aigua?», t’ha demanat, i tu has hagut de pronunciar un «sí» raquític perquè les mans de la Conxa t’immobilitzaven el cap. Un cop davant del mirall, tu odiant la teva imatge borrosa amb la túnica de coll mao i el cap moll, les ulleres a les mans sota la túnica, sospites que entelades, i ella que et demana «Què farem?». Farem? Ho faràs tu, xata, que per això et pago un ull de la cara, perquè em buidis el cap, que el pot de xampú no em dura ni deu dies, ja. Tu callada i ella que prova sort: «El de sempre?» I tu encertes a escopir un sec «Més curt». I des d’aleshores, aquest silenci que la Conxa podria tallar amb les tisores, clac, clac, clac, si ho volgués. Al costat, una dona li explica el dinar de Nadal, el de Sant Esteve, el d’Any Nou i el de Reis a la perruquera, i comenten tots els plats, les molt cabrones tenen una gràcia parlant de pollastres rostits, canelons de la iaia i llamàntols frescos… Mira-les, no és tan difícil, ho veus? Digues alguna cosa, que només t’estan tallant els cabells. Mires a terra i veus una catifa de rínxols: va, pensa un comentari graciós sobre això, tu en saps, ets molt ocurrent, quan t’ho proposes. I no, no hi ha manera. Amb les ulleres entre els dits, la túnica de coll mao, el cap moll i les mans entisorades de la Conxa a prop de l’orella, ni piu no pots dir. I estàs quedant com una tia insulsa que vol un pentinat avorrit i no vol ni que li assequin els cabells perquè té pressa. Un cop més. Patètica. Pagaràs i marxaràs, i de camí cap a casa, lluny del clac, clac, clac, tu soleta mantindràs un diàleg interior amb la Conxa i li preguntaràs pels seus dos nens, que tenen un i tres anys, li diràs que potser més endavant et faràs color perquè ja pentines alguna cana, que no t’imagines amb els cabells llisos i et fa pànic passar per la planxa i descobrir a l’altre costat del mirall una dona que no ets tu, i li parlaràs d’escudelles, salmons fumats i cabrits al forn, i fins i tot comentareu que aquells texans que duia l’Scarlett a la portada del Fa-shit-on de gener li fan el cul gros.

L’hivern és el més puta

El pis nou? Nena, ja no és nou, eh?, que fa un any que hi vivim, que es pot dir que ja hi hem viscut totes les estacions. I l’hivern és el més puta, ja t’ho dic ara. Que en aquell pis hi fot un fred que no es pot descriure. Sí, sí, ara tenim calefacció, però, nena, ara que em cartejo amb Gas Natural em tornen a agradar els jerseis gruixuts, eh que m’explico? Que m’arriba la carteta dient-me la morterada que els dec i entro en calor de cop, que suo i tot! La mare que els va. I ve de tant en tant una xavala amb el logo d’Iberdrola o Ibertrola o Satiamaria i em fum uns rotllos del quinze mentre em demana la factura, que a tu te l’ensenyaré la factura, xata, vas bé, cirerer! I mentre la tia em recita el discurset que li deuen haver fet aprendre en el curs d’«Aprengui a vendre motos en tres dies» jo vaig pensant què hi perdria d’ensenyar-li la factura, de dir-li, mira, té, has vist quina morterada?, a veure si amb la seva companyia pago menys, perquè a casa ara ens ho pensem dues vegades abans de posar la calefacció i estem temptats de comprar-nos un cronòmetre per controlar una mica més la despesa. Estalvi energètic, diuen! Collons, amb les factures del gas et tornes ecològic de cop! Que cuino al forn i després el deixo ben obert per aprofitar l’escalforeta que sobra, eh que m’entens? Si a aquest pas aviat hi haurà hòsties per decidir qui fa el dinar, perquè en aquest pis només entres en calor cuinant. Quan la tenim encesa, anem tots de cul per enganxar-nos a un radiador, allà drets, com estàtues del museu de cera, i el del menjador és el més sol•licitat, perquè des d’allà veus la tele, i l’únic que queda buit és el del lavabo, que el llest que el va fer, el lavabo, dic, es va quedar a gust, perquè el bidet està a deu centímetres, DEU!, del radiador, i no hi ha espai per posar-hi la cama esquerra, així que per asseure’t al bidet has d’obrir-te de cames com la Comaneci o no hi ha manera, i et queden marcades al genoll les ratlles del radiador que sembla que te l’hagis fet a la brasa. Però has de venir, nena, que el pis és moníssim. Sí, terra hidràulic tenim, rotllo Eixample total. Preciós, sí, sí, però entre tu i jo, com trobo a faltar el parquet de l’altre pis, que jo sóc d’anar descalça i quan em llevo a la nit i poso els peus a terra, cooollons, em desvetllo buscant les sabatilles, que me les calço d’aquella manera i ensopego amb la catifa de camí cap al lavabo. Sí, nena, ens hem comprat una catifa! Fort, eh? Tota la vida odiant les catifes, que si acumulen pols, que si són lletges, i tal i qual, i aquest Nadal ens n’hem comprat una, que per fi he entès per a què serveixen! I ara quan m’arriba la factura del gas i caic a terra, no se’m glaça el cul!?

Respira!

—Perdona, a la teva filla li penja un moc.
—Ah, gràcies, ara la moco.
I ella s’espera fins que trec el mocador, atrapo la nena i li recullo el regalim verd de sota el nas.

—Perdona, la teva filla s’ha embrutat de sorra.
—Ah, gràcies, ara l’espolso.
I ella s’espera fins que agafo la nena, l’espolso i la torno a deixar campar pel sorral.

—Perdona, a la teva filla se li ha caigut el bastonet.
—Ah, gràcies, ara el recullo.
I ella s’espera fins que cullo el bastonet, el bufo i el torno a la nena. Ui, no, encara s’espera, i em mira amb cara de jutgessa implacable.
—Perdona, la teva filla s’està menjant el bastonet que ha caigut a terra.
—Ah, gràcies, ara li dic que mastegui bé perquè no s’ennuegui.
Cara de bloqueig de Windows:
—No, em sembla que no m’has entès bé. Que et dic que s’està menjant el bas…
—T’he entès, t’he entès.
—I?
—Què? L’he bufat!
—Saps perfectament que això no serveix de res.
—I tu saps perfectament que si no tinc més bastonets i llenço l’últim a la brossa només perquè ha caigut un segon a terra ja tenim el drama servit.
—Però… Però… —No la salva ni un reset, no funciona ni en «mode de prova».
—Perdona, la teva filla respira.
—Eh? Eh?
—Que respira, que la teva filla respira!
—I què?
—Que vés a saber si amb l’aire pur que li entra no hi ha barrejat un virus maligne i mentrestant tu aquí preocupada per un bastonet de no res.

Diàleg irreal que potser un dia serà real, quan se m’esgoti la paciència infinita que tinc quan vaig al parc.

El valent

22 h. RIIING. Hola, passo que no se’t refredi el pis si deixes obert, perquè tens la calefacció engegada, oi? A veure la teva caldera? Ui, aquesta cuina és més petita que la meva. Jo tinc el mosaic hidràulic més ben cuidat. Escalfen bé aquests radiadors? Són dels més barats que hi ha, no fos cas que els de les finques s’hi gastessin quatre duros, eh. Els tinc ben calats, aquests. Les propietàries de l’edifici a punt de fer cent anys i dinyar-la, i ells fent i desfent com els rota sense encomanar-se a ningú. I així va. Que entren a robar i aquí ningú mou ni una cella. Com si res! i si tens por, fot-t’hi fulles. A mi la porta no me la foradarien perquè la tinc blin-da-da. Una làmina d’acer inoxidable de dalt a baix, me la vaig fer fer a mida. Haguessis vist la màquina amb què la tallaven, si devia pesar tones! I no tinc una cadenat d’aquests barats, no. Una cadena de vaixell que va de punta a punta i agafada a un ganxo posat del revés. A casa meva no entren. Els lladres ja em coneixen. Sóc el més vell de la finca. Amb mi no s’hi juga. Que jo he llençat homes balcó avall. Que el bastó el porto per defensar-me, que no vaig coix, que si inflo els músculs n’espanto dos de trenta. No m’enredaran a mi. Un ull de vellut li vaig fotre al filldeputa de l’àtic, que a mi no m’amenaça ningú. Que jo ja sé per què als vespres i els caps de setmana l’ascensor no fa més que pujar a l’àtic, que aquest tio ven drogues davant dels nostres nassos. I jo per aquí no hi passo. Amenaces a mi! No em fotis riure, tros de ianqui gandul, que ni català no saps parlar, que mastegues el castellà i no t’entén ni la dona, que bona altra, aquella… Aquesta escala és plena d’indesitjables. I encara no sé quin peu calces, tu, però jo d’entrada, ja t’ho dic, desconfio, que sóc gat vell i n’he vist de tots colors. Que fa més de trenta anys que visc aquí, eh. Trenta anys, eh, que es diu aviat però costen de passar, collons, si costen. Que hi va haver una època que tots els pisos eren buits menys el meu. I ni policies ni hòsties, jo solet m’arreglava amb els lladres i indesitjables que s’acostaven a la finca. Què m’han de dir a mi ara? Va, home. Que a l’any 84 vaig sortir al diari, jo. La façana de l’edifici, sen-ce-ra, a terra a les set del matí, va caure. M’has entès? Tota la façana a terra, plaf. I jo que dormia a les fosques i dic, collons, si s’ha fet de dia de cop, què putes passa, i obro els ulls i veig el carrer i tot de pols i runa. I vénen els de l’ajuntament i em diuen que foti el camp. I un be negre foto el camp, jo. Mentre van durar les obres vaig viure a la part de darrere i avall va. Jo d’aquí no me’n vaig fins que no la dinyi, i encara falta molt perquè estic fet un xaval, que mira, si inflo els músculs, dos de trenta me’n carrego, i sense despentinar-me. I tot això els lladres ho saben. Per això em tenen por. Però jo venia per dir-te, re, no, que tots els llogaters ens hem de posar d’acord, recollir firmes i anar amb dos collons als de les finques i demanar-los que ens posin videovigilància, que aquest edifici no és segur. Eh que faràs una carteta i recolliràs les firmes, maca? Va, et deixo, que deus tenir feina. 22.30 h.*

*Amb aquest text deixo definitivament els retrats i estreno “sèrie” nova: els monòlegs.