El «meu» bibliotecari

Un dia vaig anar a la biblioteca però no per buscar-hi informació en quatre enciclopèdies diferents i després fotocopiar-les per poder fer-ne un treball. Hi vaig anar un dia de vacances d’estiu que m’avorria, suposo, perquè els bocins d’estiu que no passava a la Conca m’avorria i molt, per molta platja que tingués a tocar de casa. I des d’aleshores la meva pell blanca va començar a preferir els racons ombrívols de Can Manent, la biblioteca municipal. Jo no devia tenir encara tretze anys i el bibliotecari, en Martí, tot seriós, em feia respecte. Hi vaig anar amb la idea d’endur-me uns quants llibres cap a casa.

Al pis de dalt, les novel·les ordenades pel cognom de l’autor i servidora mig perduda no sabent què busca, què espera trobar. Com se sap si una novel·la et pot interessar? Diria que va ser llavors que vaig començar a llegir contres, a memoritzar noms d’autors, a descobrir què m’agradava llegir, a deixar llibres a mitges (el primer, El hòbbit, ho recordaré sempre). Vaig acabar asseguda a la moqueta, prop de la ema, tota envoltada de llibres i sense saber quin triar. En Martí col·locava llibres a lloc i em va mirar de reüll. Vaig començar a recollir els volums de terra i vaig sentir que em deia: «Te’n pots endur més d’un. Sis en total.» Vaig sortir de la biblioteca amb mitja dotzena de llibres, només me’n va agradar un, de Gerald Durrell: La meva família i altres animals.

A partir d’aleshores, cada setmana pujava les altíssimes escales de Can Manent amb sis volums llegits o mig llegits i en sortia amb sis per llegir. En Martí se’ls mirava detingudament i de tant en tant me’n comentava un, sempre amb poques paraules i molt de respecte, parlant lentament, xiuxiuejant. I jo sempre començava llegint el llibre que ell m’havia comentat així com sense voler, i gairebé sempre m’agradava, com ara El vigilant en el camp de sègol. I així fins als vint-i-quatre anys, que me’n vaig anar a viure a Barcelona i vaig deixar d’anar a Can Manent cada setmana.

Durant aquests dotze anys de visita setmanal a la biblioteca, vaig anar establint una mena de tímida amistat amb en Martí per mitjà dels llibres que un dia va agafar una mica més de consistència gràcies a Cartes sense sobre, una publicació mensual que en Martí va començar a publicar, des de la biblioteca, i a la qual vam començar a col·laborar tots els lletraferits que preferíem veure la platja des de les finestres de Can Manent. Els meus primers (i últims!) poemes van veure la llum allà. La meva autoestima literària deu molt a en Martí i a les seves Cartes, tot i que després vaig deixar (sàviament) el gènere líric per dedicar-me a coses més prosaiques.

Avui si algú ha fet un escampall de novel·les a la moqueta, sota la lleixa de la ema, no haurà sentit la veu xiuxiuejant i tímida d’en Martí, perquè des d’ahir, sobtadament, Can Manent n’és orfe. M’he quedat sense el «meu» bibliotecari.

Ressons d’en Martí a la xarxa:

A La veu del roure de Sílvia Tarragó.

Als Brisalls de mar de la Montse Assens.

A la Casa de VbN de Rafel Vallbona.

Al Bloc sense fulls de Saül Gordillo.

Al bloc de l’Àngel Pagès.

A l’Un que passava d’en Ferran.

Al Flux de Jaume Subirana.

A l’Entrellum de Toni Ibàñez.

Ses excel·lentíssimes senyores ministres tasten la lletra

Avui les senyores ministres han decidit tocar cultura. Els seus secretaris personals els han ideat un itinerari a mida i s’han ofert a portar-les sense demanar cap sobresou a canvi, com sempre. El secretari ha carregat la ministra d’assumptes interns a la motxilla, i la secretària, la d’assumptes externs. I tots quatre han sortit al carrer disposats a fer realitat els desitjos ministerials.

Primera parada, la biblioteca del barri. La ministra d’assumptes interns s’ha adormit durant el trajecte i un petit toll de bavetes tacava el coll del jersei del secretari. La ministra d’assumptes externs, en canvi, feia uns ulls com unes taronges i ha mirat tan fixament als ulls la senyora bibliotecària que se sospita que li ha llegit el pensament.

Des de la motxilla, les dues ministres han observat l’ascensor que les duia a la tercera planta de la biblioteca amb molta atenció: té les parets transparents i pots veure com el barri se’t fa petit sota els peus mentre t’eleves cap al món dels llibres. Un senyor que ha compartit ascensor amb les ministres i els seus secretaris ha volgut fer una gracieta sobre el pes de ses excel·lentíssimes senyores i se li ha tornat la indiscreció amb el seu pes en plors.

Un cop al tercer pis, el secretari ha portat la ministra d’assumptes interns a fer una ullada general per la sala mentre la secretària ha anat directa cap a la secció de ciència amb la ministra d’assumptes externs no perdent-se ni un detall del seu voltant. Quan la secretària per fi ha trobat el tractat d’ornitologia que buscava i estava fent salivera tot llegint-ne l’índex, la ministra d’assumptes externs ha decidit emetre quatre crits («Enguèeee! Enguèeee! Agúuuu! Agúuuu!») per fer-li notar que ella, sa excel·lentíssima senyora, seguia allà penjada de la motxilla esperant rebre les atencions que mereixia. Ha estat un moment delicat, els crits de la ministra no han estat ben rebuts pels súbdits que ocupaven la tercera planta de la biblioteca i la secretària ha hagut de tenir mooolt de tacte per fer callar sa excel·lentíssima senyora sense faltar-li al respecte.

El secretari, alertat pels crits, ha aparegut a la secció de ciència amb la ministra d’assumptes interns perdent el xumet pel costat dret de la motxilla i amb el crit pertinent a punta de llavi, però la secretària ho ha vist a temps i en mil·lèsimes de segon ha aconseguit col·locar-lo de nou a la boca de sa excel·lentíssima senyora.

I ha estat així com les dues ministres han anat per primer cop a una biblioteca. En sortir-ne, la d’assumptes interns tornava a dormir tot acabant de tacar el jersei del secretari amb les seves excel·lentíssimes bavetes, i la d’assumptes externs ha fet quatre crits més («Guiiii! Guiiii! Èeee! Èeee!») i ha posat els pèls de punta a la secretària.

Segona parada, una llibreria. Durant el trajecte ses excel·lentíssimes senyores han estat saludades per uns quants súbdits anònims que han caigut rendits als seus peus emmetzinats per la seva gràcia natural i els seus reguerons de baves tan ben disposats al voltant de les seves boques. Les ministres han tornat les salutacions a la seva manera («Enguíiiii!», la d’assumptes externs; «Àaaa-aaaa?», la d’assumptes externs) i després han pernejat insistentment perquè els secretaris reprenguessin la marxa immediatament.

A la llibreria, la secretària volia fer un cop d’ull a la taula de novetats, per dir-hi quatre renecs i llegir un parell de contracobertes. I el secretari se n’ha anat directe a la secció de llibres il·lustrats i ha tingut la pensada d’ensenyar-n’hi uns quants a la ministra d’assumptes interns, que se’ls ha mirat com si fossin transparents i no ha semblat que l’entusiasmessin gaire.

A la taula de novetats, la secretària ha vist una actriu de la tele i l’ha estada observant discretament per veure quin llibre s’enduia. I ho ha seguit fent discretament fins que la ministra d’assumptes externs s’ha adonat que no se li feia tot el cas necessari i ha tornat a cridar («Guèeei! Guèeei!»). Aleshores l’actriu de la tele ha somrigut a sa excel·lentíssima senyora ministra, que per sort ha decidit tornar-li el somriure multiplicat per cinc i se l’ha ficada a la butxaca (és un dir, les indumentàries de les ministres no solen portar butxaques i a més elles no s’hi sabrien ficar les mans).

En sortir de la llibreria, els secretaris començaven a ressentir-se de l’esquena però encara faltava l’última parada, l’exposició. De camí cap allà, les ministres s’han adormit i els seus caps han acabat recolzats a les espatlles dels secretaris, que han incrementat així el nombre de taques per centímetre quadrat als seus jerseis. Anar a la llibreria, segons com, pot ser esgotador per a un ministre, per manca de costum.

L’exposició sobre petits editors ha estat un autèntic i deliciós somnífer per a ses excel·lentíssimes senyores: mentre els secretaris anaven amunt i avall de la sala llegint i fullejant llibres a tort i a dret, elles no han deixat de somriure en somnis, satisfetes pel tast de lletra que els ha estat servit en safata.

A hores d’ara els secretaris sospiten que tant la ministra d’assumptes externs com la d’interns no saben que han anat a una exposició sobre l’apassionant món de l’edició que els garanteix el pa de cada dia. Per això han decidit fer actes de les sortides culturals de ses excel·lentíssimes senyores, perquè les puguin llegir algun dia, quan en sàpiguen ―ser ministre no implica haver de saber llegir de bones a primeres.

Sortim

Sortim. Però abans, repassada de la bossa: bolquers, tovalloletes, crema, bosses per als bolquers, xumets, una muda de recanvi per a cada nena… Sortim. Sortim convençuts que ens deixem alguna cosa. Sortim i és un tercer que és un quart real i sense ascensor. El cotxet és a baix, al quartet de sota l’escala. Tu agafa una nena que jo agafo l’altra. Tanca de cop, tant és, el més valuós ho portem a sobre. Has agafat la bossa? Ho tenim tot? Pam. El gat respira tranquil. Baixem i per l’escala ensopeguem amb un veí que, és clar, vol veure les nenes i, és clar, tocar-les i, és clar, dir-hi la seva i, és clar, preguntar si mengen i si dormen i si caguen i si saben fer una arrel quadrada. Estem fent un postgrau de paciència les vint-i-quatre hores del dia així que responem amablement tot i que les nenes es belluguen, no entenen l’aturada a mitja escala, i el rellotge, tic tac tic tac, ens acosta cada vegada més al proper biberó. La vida se’ns divideix en episodis de quatre hores. Un cop a baix, tu aguantes les dues nenes i jo obro el quartet, em doblego per la meitat, estiro el cotxet plegat, tanco el quartet, desplego el cotxet (hop, això cap amunt, hop, això cap avall, clec, això ho tanco així, clec, això ho tanco aixà) i dóna’m una nena i tu posa l’altra al cotxet. I ara abriga-les, lliga-les, deixa’ls el xumet i una tovalloleta a prop i mira que estigui tot lligat, al seu lloc, ben posat, segur. Segur? Sí. Sortim. Sortim i ara fa vent i posa la capota i espera’t que ara una plora, puja la capota, i ara atura’t que em vull cordar l’abric i amb el cotxet no puc, porta’l tu, un moment. Tira, ja t’enxampo. Sortim! Passegem i comprovem que el món segueix igual, que la gent va fent com sempre, i és com si ens xutéssim un ansiolític directe a la vena, ens traiem d’una manotada mitja dotzena d’angoixetes d’aquelles petites que se t’enganxen a la caixa toràcica i fan que et xiuli la respiració. Fora. Sortim! I ara hem d’agafar el metro i a l’ascensor el cotxet hi entra just. Els enginyers no pensen mai en bessonades? Tu empeny per aquí, jo per allà, aixeca la roda, no aquella no, aquesta, ara, ara! El cotxet ja és a dins, i ara tu i jo ens hi encabim com peces de tetris. Va, prem la B i cap avall. En sortir de l’ascensor et fa l’efecte que sents un flop d’envasat al buit. Ara pugem al metro i el cotxet fot nosa el deixis on el deixis. I ja hi tornem, tothom a mirar-se les nenes, i quant temps tenen i si són idèntiques o no i si són de dretes o d’esquerres. I engeguem el pilot automàtic i responem a tot amb un somriure. Les nenes dormen endollades als xumets, ben abrigades i lligades dins del cotxet que ara apartem cap a la dreta i ara cap a l’esquerra perquè passi tothom, perquè tothom vol passar i som al mig com el dijous. Sortim! Sortim del metro. Un altre cop el numeret de l’ascensor? No, escales mecàniques i fotem el cotxet una mica aixecat i avall. No, avall no, amunt. Sortim, sortim al carrer. Coi, encara fa més vent. La capota, la capota. Va, tira. I el tic tac del rellotge. I és que anem a la pediatra i ja arribem justos. I la pediatra viu en un pis que és un passadís, un passadís estret pensat per un arquitecte que no va pensar mai en bessonades. Però abans hi ha l’ascensor, model caixa fúnebre en vertical, on hem d’encabir el cotxet de costat i tort, i alhora anar vigilant que no es tanqui la porta posant la cama o el que sigui al sensor que detecta si hi ha algú o no a la porta. El cotxet hi cap just. La bossa posa-te-la damunt del cap, fica el peu aquí i l’altre allà, de puntetes, i entra el cul endins, va, una mica més que te’l detecta el sensor. Jo pujo per les escales i a dalt t’ajudo a sortir. Sí? Sortim!! Sortim de l’ascensor de ca la pediatra i ens posem les vèrtebres a lloc. Tu esbufegues, és un quart que és un cinquè real. I les nenes dormen. La secretària de la pediatra aparta mobles perquè passem: una cadira, una taula, un sofà, un armari encastat: passeu, passeu. Fem el passadís patint per no ratllar les parets amb les rodes. Sala d’espera com un cop de puny. La calefacció a temperatura de placenta. Normalment fem esperar més que no pas esperem i avui no n’és l’excepció. La visita dura una hora durant la qual desvestim i vestim les nenes, les pesem, les mesurem, es pixen a la llitera o a la bata de la doctora, ploren, bavegen i fan tot el que saben fer i més. Mentre un vesteix una nena, l’altre, amb l’altra nena a coll, dóna a la pediatra els carnets de salut perquè hi apunti la visita. Sortim!! Sortim de la consulta. I ara tornem-hi amb l’ascensor? I si baixem amb el cotxet plegat i les nenes a coll? Va, provem-ho. El cotxet recolzat a la paret de l’ascensor ja ocupa la meitat de l’espai, a l’altra meitat hi som tu i jo i la bossa i les dues nenes a coll, i ara una decideix que és el millor moment per fer una glopada i les tovalloletes són a la bossa, que és a terra, entre els teus peus i els meus. Què hi farem. Tira, prem la B i som-hi. L’ascensor s’atura al segon, un senyor hi vol pujar i quan ens veu a tots quatre entaforats com sardines i una de les nenes escopint bombolletes de llet tanca la porta horroritzat. Sortim!!! Sortim de l’ascensor. Eixuga-li la glopada que jo no puc. Ja aguanto jo la bossa. Té, l’altra nena, que desplego el cotxet. Van passant veïns, el de l’ascensor també, i es miren les nenes i fan comentaris (cap de nou per a la col·lecció: tengui, tengui, tengui…). Va, ja ho tenim tot. Sortim!!! Sortim al carrer, directes cap a casa, que el rellotge ja té vida pròpia i encara hem de desfer el camí d’ascensors, metros, escales mecàniques… I ara una nena plora i l’altra ens mira amb cara de jo-estic-a-punt-de-fer-el-mateix. Hi ha gana. El rellotge es toca el canell en senyal d’alarma: ja us ho deia jo. Els arquitectes i els enginyers segueixen sense pensar mai en bessonades, ens n’adonem sempre que… Sortim!!!!

L’escriptor de novel·la sueca sense detectiu fix

Vet aquí un escriptor de novel·la sueca nascut a Barcelona que escriu relats nevats tot i calçar xancletes les tres quartes parts de l’any. Omple de neu tacada de sang les pàgines dels seus llibres i provoca infarts a base de cafè sol i cigarretes als seus detectius, que se li moren cada vegada que han de pujar a un àtic sense ascensor (i les víctimes dels seus relats viuen en àtics sense ascensor). I així no hi ha manera de crear un personatge fix que perduri més d’una novel·la i sigui afeccionat a la gastronomia, per exemple.

El nostre escriptor de novel·la sueca nascut a Barcelona no fuma ni beu cafè però té un pòster del Bogart i un altre del Clooney al suro del despatx. Amb els peus descalços i un te gelat al costat del portàtil idea un nou crim per investigar. Està pensant de col·locar la víctima en uns baixos perquè li duri una mica més el detectiu que va estrenar en l’entrega anterior, però la imatge de la científica amb tots els seus estris per trobar pistes pujant escales li sembla massa atractiva per saltar-se-la. Potser podria posar el mort al pati de llums, perquè el detectiu no hagi de pujar escales, i que després es descobreixi que va caure del terrat, i així la científica sí que les haurà de pujar. O pot tornar al clàssic àtic (que li sembla que ja és marca de la casa i no sap si seria una traïció als lectors canviar els morts de pis a aquestes alçades) però aquest cop amb ascensor, un ascensor que s’espatllaria just després que el detectiu se n’anés de l’escena del crim emprenyat perquè la científica no arriba…

Perquè està del tot descartat que el detectiu deixi de fumar i de prendre cafè a galledes, com també ho està que deixi de nevar durant tot el llibre. Aquests tres ingredients són indispensables en el gènere de la novel·la sueca, encara que hagis nascut a Barcelona, corris pel món ensenyant els dits dels peus, siguis addicte al te verd i freqüentis «espais lliures de fum» («de cigarreta», afegiries, perquè de fum de croqueta refregida no que no en són lliures, aquests espais). El detectiu, sigui quin sigui, pren cafè sol, sense sucre i fred, perquè un cop l’ha demanat ja no té ànsia per beure-se’l i s’encaparra tant en el cas que té entre mans que la tassa fumejant queda abandonada en un racó de la taula del despatx mentre ell repassa les seves notes a la llibreta amb una cigarreta que és gairebé tot cendra entre els dits.

I a fora sempre neva. La imatge típica i tòpica (I tàpica!? I tèpica!? I túpica!?) de la finestra entelada i els flocs de neu que van emblanquinant la ciutat és una altra de les seves debilitats. El detectiu de torn ha de portar bufanda i els dits plens de penellons. I quan li sagni un dels penellons, se’l lleparà i amb el regust de la sang al paladar resoldrà el cas. S’enroscarà la bufanda al coll i amb la cigarreta als llavis anirà a trobar l’assassí, i amb una tassa de cafè refredant-se en un racó o altre li relatarà els fets i l’acorralarà fins a fer que s’entregui voluntàriament a la policia. L’assassí, per sort, no viu mai a l’àtic i de fet en la majoria de casos el detectiu se’l troba en un bar ple de fum, cap al vespre, o bé en un taller mecànic amb el clàssic calendari de ties sueques en pilotes i amb un barret de Pare Noel col·locat en el lloc i el moment adequat.

El nostre escriptor de novel·la sueca nascut a Barcelona no té cotxe, ni calendari ni bufanda; es desplaça en transport públic, sap en quin dia viu gràcies al portàtil i sempre duu l’últim botó de la camisa descordat. Ni tan sols ha estat mai a Suècia, però això no li impedeix escriure una novel·la sueca al mes i publicar-ne una al trimestre. «Novel·letes de quiosc», en va dir el crític després de llegir-ne les dues primeres, però el nostre escriptor s’ho va prendre com un elogi: els quioscos solen tenir més clients que les llibreries.

El nostre escriptor de novel·la sueca nascut a Barcelona només vol lectors, se li en fot la crítica, la posteritat, la literatura i la mare que els va matricular a tots. Vol que els seus llibres viatgin en metro folrats de paper de diari, que tinguin una T10 de punt de lectura, que acabin amb els cantons ratats per la cremallera de les bosses i les motxilles on són transportats, que descansin en bancs públics, taules de cafè, cadires de sala d’espera de la Seguretat Social, tovalloles de platja superpoblada… Per això, l’enèsima víctima serà trobada en l’enèsim àtic sense ascensor, la científica pujarà a peu, a fora nevarà, el detectiu sentirà un dolor intens al braç quan surti del lloc del crim i pocs segons després, ja al carrer, jaurà estès tot llarg com és a terra i un regalimet de sang d’un dels penellons tacarà el blanc immaculat de la neu en una ciutat sueca mentre la cendra de la cigarreta li taca la bufanda i un cafè fred encara l’espera en un racó d’aquell àtic que ara pentina la científica.

Un altre cop, el cas es quedarà sense resoldre; un altre cop, apareixerà un detectiu suplent calcat a l’anterior abans de la pàgina cinquanta que en un moment determinat es lleparà un penelló, sentirà el regust de la sang al paladar i. No li caldrà cap detectiu fix afeccionat a la gastronomia, només un àtic sense ascensor, cigarretes, cafè, una bufanda, penellons ensangonats i la blancor d’una neu que no ha tocat mai.

Mare coctelera

Tota jo una coctelera de sentiments que se’m barregen fins a fer escumeta, flas flas, i anar-se sacsejant tot el que sento fins que en surt un còctel difícil de pair, de gust indefinit i infinitat de regustos. M’enfado, m’enfado perquè plores ―i tu també― i no sé per què i ho provo tot i no l’encerto. Em desenfado perquè tornes a plorar ―i ara tu no― i t’he destapat una mica i t’has calmat, tenies calor. I ara el biberó de les vuit se’t posa malament ―i en canvi tu te’l beus d’un glop i fas un rotet de manual― i tot són glopades, i el pitet xop, i t’he de canviar de roba, i t’empipa estar al canviador, que t’hi deixi en pilotes mentre busco què et posaré. M’enfado, m’enfado perquè quan no pots dormir mous tant les cames que acabes tota destapada ―mentre tu clapes amb els braços enlaire i el xumet a punta de llavi― i quan t’agafo tens les mans fredes. Em desenfado perquè te m’adorms a coll i sento que malgrat la meva inseguretat tu et sents segura als meus braços. I la coctelera segueix, flas flas. I et tinc a coll més estona de la que et cal ―i tu segueixes ben adormida al bressol i em sento malament per no poder-te agafar a tu també― per reafirmar-me la recent estrenada autoestima de mare, que només té dues ratlletes i de vegades fa pampallugues. Em desenfado quan somrius encara que sigui un acte reflex i no pas social i m’aferro a aquest somriure per no enfadar-me perquè ni tu ni tu no reaccioneu als meus gestos, paraules, cançons, esforços i sobreesforços per fer-vos la vida tan fàcil i agraïda com us mereixeu. I m’enfado perquè veig que no dono l’abast, i que segur que allà fora hi ha una mare millor amb tots els seus sentiments ben classificats on toca, pim pam pim pam, sense que se li barregin els gustos i amb l’escumeta justa, ni poca ni massa; una mare d’aquelles que va cantant pel món les excel·lències de la maternitat i se’n calla ―la molt puta― el costat fosc. Jo no sóc aquella mare però us he tocat, i a poc a poc vaig endevinant què us agrada i què no, i sé que tu vols dormir de costat i amb les mans aferrades al xumet i que tu et distreus panxa amunt mirant els animals que pengen del mòbil, i que a tu et molesta la llum i en canvi a tu et dóna tranquil·litat quan no et pots adormir. I demà descobriré una altra cosa vostra que m’enfada i una que em desenfada, o dues, i la coctelera continuarà ballant, flas flas, i vinga escumeta, que sóc la mare coctelera i vosaltres dues copes esperant el meu millor còctel.